“El que pretenc és crear un viatge de tornada a casa; als inicis” “El que pretenc és crear un viatge de tornada a casa; als inicis”
Sergio G. Sánchez presenta la seva opera prima, 'El Secreto de Marrowbone' “El que pretenc és crear un viatge de tornada a casa; als inicis”

Sergio G. Sánchez, conegut per signar els  guions que han fet créixer J. A. Bayona, com El orfanato (guanyador del Goya a Millor Guió) o Lo impossible, entre d’altres projectes amb altres directors, ara es posa darrere la càmera per oferir-nos la seva opera prima, El secreto de Marrowbone (2017). Hem pogut parlar amb ell i ens ha explicat com ha anat el procés de creació d’aquest film.

Després d’haver dirigit alguns curtmetratges i Las manos del pianista i passar al guionatge, en quin moment arriba la decisió de tornar darrera la càmera?

Mai m’havia proposat escriure. De fet, va ser quan en un festival de curtmetratges vaig conèixer J. A. Bayona i li vaig deixar el guió del que després seria El orfanato, que era la pel·lícula que jo volia dirigir. El fet és que els va agradar molt i van decidir quedar-se el guió per poder fer la pel·lícula. Va ser un film que va funcionar molt bé, i va ser en aquell moment que em van canviar l’etiqueta i em van donar la de guionista. Però, tot i que ho he gaudit molt, en aquests 10 anys sempre intentat trobar un moment i un projecte per poder desenvolupar com a director i el guió de Marrowbone tenia la llargada i la temàtica perfecte per poder tornar a darrere la càmera.

Així doncs, t’agrada més dirigir que escriure?

M’agraden totes dues coses, però si hagués de triar em quedo amb la direcció. Escriure és una feina molt solitària. Tot i així, també hi ha moments en la direcció que són esgotadors, ja que quan tens 90 persones darrere fent preguntes constantment, també és molt cansat. Però la màgia del moment, i poder-la compartir amb tanta gent, és una recompensa enorme.

Sé que sempre has tingut projectes al calaix, però quants anys fa que hi tens Marrowbone?

Marrowbone va començar de la manera més simple. Va ser fa tres anys, en un viatge amb Belén Atienza (productora). Li vaig comentar una idea que tenia. De fet, m’havien demanat un escrit ambientat als Estats Units, i a mi se m’havia ocorregut una altra cosa a partir d’aquell encàrrec inicial. Li vaig comentar a la Belén i ella em va animar a escriure-la. D’aquí en va sortir Marrowbone. Va ser sorprenentment ràpid. Veníem de El orfanato que va ser un projecte de 10 anys i de Lo impossible que en van ser 5, i això em va fer reflexionar sobre el fet que no volia anar-me’n a la tomba amb només 3 o 4 pel·lícules, així que em vaig posar a treballar per aconseguir el que volia.

El fet de situar la història a Maine, però que estigui rodada a la teva terra natal, Astúries, té alguna altra explicació, més enllà de la nostàlgia?

Tota la pel·lícula en sí pretén ser un viatge de tornada a casa. De fet, és un dels missatges que volia que quedés plasmat; la tornada als inicis i la creació d’una llar on tot el que estimes i valores està segur i protegit. El fet de gravar-la on vaig néixer i viure fins als 15 anys era això; tornar a ajuntar tots els espais i vivències de la joventut. De fet, mirant per la finestra de la biblioteca de l’Allie en la pel·lícula s’hi veu la casa on vaig néixer. És a dir, tot és terriblement personal. A partir d’aquí vam agafar la mateixa latitud d’Astúries traslladada a Estats Units i va sortir Maine. A part, des dels 15 fins als 24 anys vaig viure a Estats Units i em va semblar una bona idea unir dos llocs importants per a mi.

Em va semblar veure alguna cosa de Los otros d’Aménabar en el film, és així? Quins altres referents hi ha?

Jo volia crear una història de suspens clàssica, com les que m’havien envoltat a mi de petit. La pel·lícula té alguna cosa de les aventures de Els cinc d’Enid Blyton. Però realment a mi m’agrada veure aquesta pel·lícula com una matrioixka (nina russa); al principi sembla una cosa, però a mesura que vas aixecat capes, es va convertint en una cosa totalment diferent fins que arribes al cor de tot plegat. A més, el fet que comenci d’una manera que sembli que t’estiguin explicant un conte, però que realment no saps si forma part de la realitat de l’acció o no, fa que tot es plantegi com un mirall trencat que s’hagi de recompondre per tal que tot torni a tenir sentit. Llavors, el que comença com un conte, evoluciona cap al drama familiar on hi apareix un component sobrenatural per acabar donant pas a un thriller gairebé detectivesc, on el passat de la família acaba sent el misteri a desvelar. I, és clar, finalment, el clímax que arriba als 15 minuts finals del film on es desvela el missatge real del film; el que jo crec que és la protecció de la innocència a qualsevol preu, encara que sigui a canvi de la bogeria. Això queda palès en el moment de renúncia que té l’Allie per salvar en Jack. Em va semblar la forma més atrevida de plasmar aquesta idea.

De fet, és veritat que el film té un rerefons molt més humà del que ens havíem pogut imaginar només amb el tràiler, i això em va fer pensar que potser no acaba de definir-se com a terror. Quina etiqueta creus que encaixa millor en la pel·lícula?

Crec que és difícil encasellar aquesta pel·lícula en una sola etiqueta, ja que admet molts gèneres. Podria ser un drama familiar, però fantàstic, ja que els components del final no es tanquen com un drama habitual. Potser podríem parlar d’una faula de suspens. De fet, crec que a mi m’agrada que la pel·lícula no acabi d’entrar en un gènere concret i que es vagi movent d’una temàtica a una altra, ja que així l’espectador es pot quedar amb el que li agradi. Les experiències que han anat comentant els espectadors és que la gent que no acostuma a veure terror passa molta por, en canvi la gent que són fans del gènere doncs la troben més suau, però alhora els sorprèn el rerefons més emotiu que conté.

Com es decideix el càsting d’actors? Em consta que Charlie Heaton havia d’interpretar, en principi, en Jack, què va passar que es canviés el personatge?

El procés del càsting va començar amb en Jack. Volíem definir aquest personatge i després buscar tota la família. La directora de càsting, Karen Lindsay-Stewart, coneixia molts actors d’aquests rangs d’edat, perquè ella va fer els càstings per les pel·lícules de la saga de Harry Potter. Llavors, ella em va proposar Charlie Heaton, i com que el primer personatge que buscàvem era en Jack ens va arribar una gravació de l’actor interpretant en Jack. Però, quan l’audició es va acabar, la càmera encara continuava gravant, i se li va escapar un riure i alguna broma que de seguida vaig pensar que allò era d’en Billy, el germà d’en Jack. Li vaig demanar si podria fer la prova per en Billy. Al principi el seu representant va ser una mica reticent, ja que volia que fos en Jack, el protagonista, però és que els protagonistes ho són tots, ja que no es pot entendre cap membre de la família sense els altres. La família sencera, ja és un personatge.

El leitmotiv musical, ja en el tràiler, és el famós Wouldn’t it be nice dels Beach Boys, el qual cobra protagonisme i ús en el film. Tot i així, per què aquesta cançó d’un grup musical que relacionem tant amb el surf i les platges de Califòrnia?

Com a curiositat, la veu femenina de la cançó és la d’Anya Taylor-Joy. I després, la decisió ve una altra vegada per aquesta cosa sentimental, nostàlgica i personal. A part que és una de les meves cançons preferides, el fet és que jo sóc el petit de la meva família, sóc una mica en Sam, llavors aquesta cançó la tinc totalment associada al record idealitzat de la meva família i dels estius. Quan la sento, em transporta als moments més feliços de la infància, ja que de petits teníem aquell single i el teníem ratllat i tot de tant sentir-lo. Tot i que és una cançó que em recorda a l’estiu, també té un punt melancòlic, gairebé trist, que em transporta al final de les vacances. Una barreja de felicitat i tristesa. En definitiva, per a mi és una cançó que em protegeix de les pors. Com el meu refugi, igual que li passa a en Sam i a tota la família. Tot i així, va ser tota una proesa aconseguir els drets per poder-la fer servir, però va valdre la pena la perseverància.

Em va semblar molt curiós el fet que Anya Taylor-Joy tornés a ser l’encarregada de lidiar amb un personatge amb trastorn de personalitat múltiple, especialment després d’haver-la vist ara no fa ni un any a Split, tot i que és cert que la història no té res a veure amb la de Shyamalan.

Quan vaig conèixer l’Anya, ella estava a punt de començar el rodatge d’Split. Llavors, li vaig demanar a veure què tal aquella pel·lícula que estava a punt de començar i de seguida em va respondre que ja sabia què li diria i que era una història totalment diferent a la de Marrowbone, com si tingués por que se li pogués escapar el paper a la meva pel·lícula pel fet d’estar treballant amb l’altra. Quan va haver enviat el seu vídeo de càsting a la Karen, de seguida ens en va enviar un altre perquè deia que no n’estava del tot satisfeta, del primer. A més, va rebutjar un paper en una altra mega producció per poder fer Marrowbone i això em va portar a preguntar-li a veure què era el que li cridava l’atenció de la meva pel·lícula. Llavors, la seva resposta va ser que mai li havien ofert un paper de noia normal i també em va dir que li havia encantat la història de refugi i màgia i del fet d’estar en un lloc on mai ningú et pogués arravatar allò que més t’estimes. Això em va emocionar moltíssim, perquè va ser capaç d’articular en una sola frase el que jo volia transmetre i no havia estat capaç de sintetitzar. Per tant, no hi havia dubte que el paper havia de ser seu.

Tens algun altre projecte a la recamarà per poder tornar-te a veure en pantalla?

N’hi tinc moltíssims. De fet, ja tinc ganes que s’estreni la pel·lícula per començar a preparar la següent.

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*