La culpa de tot la té Espanya La culpa de tot la té Espanya
La comèdia de Netflix 'Fe de etarras' juga amb els tabús del terrorisme i la unitat nacional La culpa de tot la té Espanya

El guionista i director basc Borja Cobeaga s’ha atrevit a fer una comèdia sobre ETA. Bravo! Només per això, en uns moments on la llibertat d’expressió està (com a mínim) passant per uns moments difícils a l’estat espanyol, la pel·lícula produïda per Netflix mereix una oportunitat. Cobeaga, que en aquest cas es posa darrere la càmera però també és autor de la història, és un gat vell de la comèdia. I l’humor que exhibeix a Fe de etarras no és el de 8 apellidos catalanes. La pel·lícula és capaç de jugar amb tabús com el terrorisme i col·loca com a protagonistes un comando d’ETA a l’espera d’ordres per actuar just els dies del mundial de futbol del 2010.

És trist que la fiscalia arribés a investigar (a instàncies de la Guardia Civil) si un cartell del film suposava un delicte d’humiliació a les víctimes del terrorisme. Per sort, la sensatesa a vegades guanya i es va arxivar la causa no sense afirmar que pot resultar “frívolo o de mal gusto. La llibertat d’expressió té aquestes coses… A la meva mare tampoc no li agraden les pel·lícules de zombies i senzillament no les mira…

Bé, tornant a la pel·lícula (que se suposa que d’això hem de parlar a El cinèfil), segurament agradarà a tots aquells que tenen la ment oberta i gaudeixen amb l’humor negre i l’autoparòdia. Ningú no és perfecte i tots tenim contradiccions i el que fa Fe de etarras és posar això sobre la taula en un context controvertit. I ho aconsegueix bastant perquè les situacions, els diàlegs i els estereotips que mostra són senzills però divertits. Sense l’histrionisme dels 8 apellidos. Més contingut i, si se’m permet la pedanteria, més intel·ligent.

fe de etarras

Entre els actors destaca el líder del grup i del comando interpretat per Javier Cámara que demostra, una vegada més, la seva versatilitat davant les càmeres ja sigui en comèdies o en drames. La resta dels actors compleixen sense lluir-se però aquesta no és una pel·lícula on els intèrprets hagin de brillar especialment. El que més importa és la història i tot i que el ritme és irregular i en ocasions lent és un film que resulta còmode de veure. No és de rialla constant, és més una sàtira que un conjunt de gags l’slapstick. I sí, hi ha moltes metàfores i lliçons amagades que cadascú pot interpretar a la seva manera. Si teniu una nit disponible entre sèrie i sèrie doneu-li una oportunitat encara que només sigui per la gosadia. És sa i divertit riure’s d’un mateix i Cobeaga ho fa no només amb la seva Euskadi natal sinó amb tot Espanya.

Veredicte

El millor: la desinhibició i la manera de jugar amb els tòpics Espanya/ETA sense caure en la broma fàcil.

El pitjor: el fet que gairebé tot passi en un sol espai no juga gaire a favor del ritme.

Nota: 7

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d’Edicions Xandri. En l’àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d’un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d’abril del 2016 és el capità d’aquest vaixell periodístic i cultural anomenat ‘El cinèfil’.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*