La fi del món en clau de comèdia negra i familiar La fi del món en clau de comèdia negra i familiar
L'òpera prima d'Albert Pintó i Caye Casas 'Matat a Dios' ha guanyat el premi del públic al Festival de Sitges La fi del món en clau de comèdia negra i familiar

L’opera prima dels directors catalans Albert Pintó i Caye Casas no podia començar amb més bon peu. L’exigent públic del Festival de Sitges ha decidit que Matar a Dios sigui la pel·lícula de la Secció Oficial més ben valorada pels espectadors. Quin és el secret? La barreja d’un fi i eficient humor negre i la conjugació d’un quintet interpretatiu en estat de gràcia. En una frase: Matar a Dios funciona. Vol fer riure i ho aconsegueix i a més el conjunt està amanit per una pàtina d’irreverència i frescor que en tot moment juguen a favor d’un dels films més simpàtics que ha passat per Sitges.

La curiosa família de Matar a Dios està formada pel pare (Boris Ruiz), la jove (Itziar Castro) i els dos fills (David Pareja i Eduardo Antuña també marit de Itziar Castro). Una tensa reunió familiar per Nadal queda interrompuda per un nan barbut i brut que afirma ser Déu i que els fa una anunci apocalíptic. El món s’acabarà demà i només ells poden decidir quines són les dues persones que se salven. Comença llavors un joc mortal d’enveges, recels, egoisme i rancúnies barrejat amb cinisme, nihilisme i un subtil surrealisme que es manté al llarg de tota la pel·lícula. 

Que Matar a Dios sigui una llargmetratge que funciona no vol dir que sigui un film rodó. No és novetat que les pel·lícules catalanes tinguin un pressupost ajustat i en alguns moments on hagués fet falta més efectes visuals  es nota que amb bona voluntat no s’arriba a tot arreu. El guió també té alguns moments confusos i alguna escena que no aporta gaire però el conjunt és positiu perquè els gags fan gràcia i els actors (i la posada en escena) fan de crossa a l’espectador en aquest moments de coixesa. En altres paraules, són contratemps passables que no enverinen el bon sabor de boca que deixa el film. Havent vist el curt R.I.P. (del mateix tàndem Pintó & Caye) que també ha guanyat un premi al Festival de Sitgesaugurem un gran futur a aquests dos cineastes per la seva mirada desperta i la capacitat de treure petroli d’històries senzilles i absurdes (en el bon sentit).

Veredicte

El millor: l’humor i els actors (especialment Eduado Antuña).

El pitjor: aspectes tècnics dels efectes visuals i alguna incoherència en el guió.

Nota: 7

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d’Edicions Xandri. En l’àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d’un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d’abril del 2016 és el capità d’aquest vaixell periodístic i cultural anomenat ‘El cinèfil’.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*