today-is-a-good-day

Com si fos… el primer mes

- Advertisement -

Ara que fa un mes que ens movem per Barcelona “com si fos ahir”, vinc a dir una mica què em sembla aquesta nova sèrie diària de casa nostra. Les impressions que en tinc i les impressions que rebo dels altres companys del moment televisiu. M’he volgut esperar un mes per donar-li temps, per impregnar-me’n, per deixar que s’anés dibuixant cada personatge i per veure d’on podien sortir els forats. I per captar més opinions, també. Som-hi.

Per començar, deixeu-me que confessi amb el cap mig cot i cara de vergonyeta que no n’he vist tots els capítols. Quan l’enganxava al migdia o al vespre en directe la mirava, però els dies que no podia ser davant la tele no me la posava al 3alacarta. Hi ha cosetes que al principi costa que enganxin, però en aquest cas era sobretot cansament i falta de temps (la realitat d’aquests dies no és precisament tranquil·la, això sí que donaria per una sèrie trepidant). Ara sí que intento seguir-ho com toca.

- Advertisement -

- Advertisement -

Els primers dies vam llegir crítiques per aquí en enllà que es queixaven que era una sèrie lenta i avorrida, poc substancial, molt com si fos nostra. Però precisament era la idea inicial, acostar-nos al cor i fer-nos sentir el mateix que sentien els personatges. Crec que és una sèrie més íntima, més real, on les coses passen més dins l’ànima de les persones que al carrer. I això hi ha gent que no ho acaba de veure clar.

Parlant-ne amb gent sents opinions de tot. Que sí, que no, que espera’t a veure què passa. Per això vaig voler fer-ne una enquesta a un grup de Facebook on l’anem comentant, “Com si fos ahir. Espoilers i rumors del nou culebrot de Tv3”. Som 2.053, i hem contestat molts menys, és una mica de txitxinabo, i que si perdem el temps comentant-la per Facebook deu ser que tenim tendència que ens agradi, però em serveix.

La principal reacció és que la gent no s’hi acostuma, però manté l’esperança. I si sumes els que n’estan contents des del primer dia i els que ara que comença a moure’s tot, comencen a interessar-s’hi, ja ho tens. A poc a poc, i ens hi acabarem enganxant tots abans de la fita de Nadal.

Perquè sí, és veritat que al principi ens van deixar un temps més pausat, però ara activem trames i misteris i cosetes d’aquestes que ens porten a voler saber-ne més. Per què els personatges fan el que fan, quins secrets inconfessables tenia el mort, per què es va barallar amb el Jordi, què coi li passa pel cap a la Marta per embolicar la troca i emprenyar sempre.

A mi, que sóc gairebé més emoció que dona, el que m’agrada més és que després de cada capítol es podria fer un col·loqui de sensacions i sentiments i d’ètica i de societat. En el mes que fa que veiem aquesta sèrie, en 19 capítols, ja hem après sobre la frustració de no haver aconseguit el que volies aconseguir a la vida i no ser allà on volies ser, sobre les enveges absurdes de la vida dels altres quan oblidem que tots tenim la nostra muntanya de merda, sobre la paràlisi que ens provoquen les grans pèrdues, sobre traïcions que semblen traïcions i potser no ho són, sobre treballar de més o de menys, sobre les amistats estroncades i la impossibilitat de tornar allà on érem quan els camins se separen, sobre les aparences que ens fan semblar (i ens fan creure que som) d’una manera que és a les antípodes del que ens passa per dins, sobre la por que el temps passi massa de pressa, sobre el mal que fa mirar enrere i l’angoixa que fa mirar endavant, sobre totes les vegades que vam triar malament al passat i el penediment que encara dura, sobre la increïblement curta distància entre la llàgrima i el riure, sobre la destrucció i desolació que acaben portant les mentides, sobre somnis que no ens deixen tocar de peus a terra, sobre si el pas del temps ho perdona tot, sobre el canvi constant: la vida canvia, canviem nosaltres i, de retruc, canvien les nostres relacions. Ja no som el que érem. Els personatges de Com si fos ahir ja no són el que eren. Però és que nosaltres, els espectadors, tampoc. I aquí hi ha la gràcia. No cal que se’ns hagi mort un amic per emmirallar-nos en tot això, per reflexionar darrere la pantalla. I n’hi ha, per emmirallar-se, perquè aquests actorassos amb la cara t’ho diuen tot. Ai, però ara que parlem d’actors, em deixeu dir que tinc la sensació que els adolescents tenen bastant a aprendre dels nens? Au, ja ho he dit.

- Advertisement -

En fi. L’altre dia comentava una noia que d’aquí uns anys ningú recordarà la careta inicial ni la música que hi sona. Coincideixo que no té gaire vida, però espero que l’audiència faci confiança a tots els colors que emanen dels guions i de l’actuació i de tota la feinada de totes les escenes que venen després. De moment diu que el 10 d’octubre aquesta cosa nostra va ser líder de la franja amb 231.000 espectadors i 15,2% de quota de pantalla. I que duri. Que duri i que d’aquí a un temps acabem dient “ai, si sembla com si fos ahir, que la van estrenar”. Hihi. Ningú la deu haver fet, aquesta, eh. Segur que no.

- Advertisement -
Anna Amat
Traductora que mira de reinventar-se cap al món del protocol, les relacions institucionals i l’organització d’esdeveniments. Fanàtica de les llengües, les relacions humanes, les possibilitats d’Internet, les abraçades i els petons perquè sí i les idees de bomber. Entén la tele i el cinema com a elements socialitzadors. I amb Twitter, encara més.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents