Bandes sonores per un ball de bastons Bandes sonores per un ball de bastons
Crònica del concert de la Film Symphony Orchestra l'1 d'octubre Bandes sonores per un ball de bastons

Primer de tot, demano disculpes. El meu article anterior era una primera part de dues, i la segona part havia de ser la que aparegués ara. Però degut als incidents de l’1 d’octubre perpetrats a Catalunya, això no serà així. No, no m’he tornat boig, no penso parlar de política. Aquesta és i seguirà sent una secció sobre bandes sonores, però m’és impossible passar per alt certes coses que van passar a casa nostra aquest fatídic diumenge passat, el del referèndum d’autodeterminació a Catalunya, i el del concert que la Film Symphony Orchestra va fer a L’Auditori de Barcelona.

La UNESCO va establir l’1 d’octubre com a Dia Internacional de la Música. I el què havia de ser un Dia de la Música meravellós a Catalunya, l’1 d’octubre del 2017 va acabar sent un ball de bastons per tot el país. No entraré en temes de legalitats, legitimitats, i d’altres temes de caire jurídic (perquè fa anys que això ha deixat de ser un problema polític), i no entraré en qui té raó o no. Però usant únicament el sentit comú, crec personalment que una societat on (a) un arribi a ser considerat un delinqüent per votar, i on (b) unes forces policials puguin usar de forma legal la força contra votants com si fossin dissidents, és una societat amb un problema bastant gros de base. Sobretot si gran part d’aquesta societat no només considera que això no és un problema, sinó que a més, celebri la violència perpetrada com una victòria democràtica.

A causa d’aquesta autèntica barbaritat, aquell mateix 1 d’octubre el món de la cultura va aturar-se a Catalunya. És una autèntica pena que per culpa d’actes violents que trenquen la pau ciutadana i estableixen un setge a la població (legal o no, però inadmissible) s’hagin de veure suspesos actes plens de llum com el recital que l’Orquestra Camera Musicae i la soprano Ainhoa Arteta havien d’oferir al Palau de la Música Catalana, però és un gest honorable, i per altra banda, lògic. De fet ja em vaig haver de desdir d’anar a aquest concert perquè com he dit abans, aquell mateix 1 d’octubre la Film Symphony Orchestra portava el seu nou setlist a L’Auditori, i jo vaig entrar al seu Facebook per veure com aniria el retorn del preu de l’entrada (sobretot perquè l’esdeveniment de Facebook havia estat esborrat). Però la meva sorpresa va ser que la FSO anunciava a bombo y platillo que el concert es faria igualment. La meva estupefacció va ser bastant gran, no podia entendre-ho. Vaig pensar que potser no s’havien assabentat de res, però el mateix anunci de la no cancel·lació del concert feia notar precisament el contrari.

Hauria d’haver deixat passar el que costava l’entrada, i també el fet que havia de fer crònica del concert per El Cinèfil. Però portava massa hores de tensió acumulada, i vaig pensar que dues hores de música, ja que no es cancel·lava, almenys em farien oblidar aquell infern una estona. I hi vaig anar, pensant que com que el món de la cultura estava molt lligat al poble, si es feia el concert devia haver-hi alguna raó de tarannà reivindicatiu, sobretot donada l’habitual temperament del director de la FSO, Constantino Martinez-Orts.

Però no. Ni van condemnar els fets, ni tan sols els van lamentar. De fet, van fer com si no existissin, com si no estigués passant res fora d’aquells murs. Van fer el seu show amb música i focos discotequeros i se’n van anar, aliens a tot, fins i tot quan van agrair a la gent que va anar a veure’ls, “siempre es un placer venir a Barcelona”, va perdre una oportunitat perfecte. No obstant això, crec que l’orquestra estava tocada pels fets encara que fessin el concert, ja que semblava que “no hi fossin”, el nivell en les seves interpretacions tenia massa daltabaixos. Sort en tenen que el públic que congreguen és molt fidel i d’actitud gruppie i els aclamaven igual.

I no ho dic per dir, o per donar-los mala publicitat en fer el concert mentre la cultura catalana en general es declarava en dol. És el segon article que escric sobre ells, el primer va ser fa pocs mesos en la gira especial La Música de las Galaxias amb la qual commemoraven els 40 anys de la música de Star Wars, i del qual vaig fer-ne una crònica. I en aquell primer article em declarava fan instantani per la seva tècnica, posada en escena “galàctica” amb focus de llum que il·luminaven la sala, el potent so que emanaven, i un director que, a més, interpel·lava molt al públic, mentre explicava curiositats de la música que interpretava.

Però mentre per Star Wars els focus creaven molt bona atmosfera, escoltar per exemple la sempre emocionant Gabriel’s Oboe interpretada exquisidament pel solista mentre llums de discoteca rodegen l’orquestra és estrany…. crec que el joc de llums els feia un flac favor per un setlist més generalista que l’ofert l’1 d’octubre. A part que, tot i que els músics demostren una qualitat fora de tot dubte per peces èpiques o líriques de films amb música simfònica d’arrels clàssiques, quan giren cap al swing o cap a música amb sonoritats més peculiars i no tant clàssiques és quan emergeix un poti-poti un pèl decebedor, sobretot quan tens la peça al cap i no pots evitar fer comparacions odioses. Sobretot quan veus que fan certa “trampa” ja que diverses de les peces que van interpretar impecablement no són estrictament noves ja que abans que es fessin tan populars ja les tocaven, i amb un arranjament igual; és el cas, per exemple, del tema que John Barry va escriure per Dancing with the Wolves, o els meravellosos temes de Jaws i Hook de l’etern John Williams. A continuació podeu veure el tema de Jaws per la FSO l’any 2012 a Girona:

Però tornant al d’abans, uns clars exemples del què comentava sobre les irregularitats són les dues suites que van tocar de Michael Giacchino: lamentablement no he trobat vídeos però mentre la de Rogue One, amb un so continuista respecte John Williams, va sonar a la perfecció, la suite de Up!, que barreja amb gran mestria clàssica, waltz, lirisme i jazz, va acabar sonant com una marxa pseudomilitar bastant pocatraça que espatllava tot el conjunt. Una autèntica llàstima que, a més, ja deixava entreveure el desastre semblant que resultaria de l’epíleg La La Land, el qual a més era una versió reduïda d’ell (substituint els dos minuts finals pel mig minut final de Planetarium aprofitant que enllaça amb el mateix run descendent de flautes). Comparat amb l’excel·lent feina de la Orquesta Sinfónica Verum a La La Land Live tot just fa 3 mesos, la FSO quedava bastant per sota d’uns mínims, excepte pel trompeta solista, que va fer una execució del solo dels de pell de gallina.

I el mateix va passar amb Hans Zimmer. La suite final de Man of Steel va sonar espectacular, amb un crescendo continuat fins que tota l’orquestra, revestida d’una percussió tronadora, envaeix a tot volum l’Auditori. Però, en canvi a la suite de Pearl Harbor el director Martínez-Orts no va saber dominar gens bé les seccions de metall i de percussió, fent que els metalls quedessin molt ofegades i gairebé no se sentissin, afectats a més per un doble tambor militar que aconseguia el so adequat però massa estrident.

Però no tot va ser dolent o reciclat. Un dels millors moments del concert va ser el d’un concurs via app mòbil en què els espectadors havien d’endevinar de quins 10 films o sèries eren els fragments del següent medley. És l’únic vídeo del concert de Barcelona, on de passada podreu veure com de molestos (i inadequats) podien arribar a ser els focus de discoteca:

Brillantment executat va ser, també, el moment intencionadament còmic de la recreació que va fer Jerry Lewis a Lío en los Grandes Almacenes de “La màquina de escribir” de Leroy Anderson, màquina d’escriure inclosa i molt ben tocada per un desconegut del que malauradament no sé el nom, no li van fer cap menció. Era el dia de no fer mencions, es veu… Una llàstima, a més, no aprofitar l’avinentesa per interpretar una suite o tema de la increïble banda sonora de Atonement, que Dario Marianelli va escriure precisament per orquestra de cambra i màquina d’escriure. Per acabar el concert, van delectar el públic amb dos bisos de fi de festa d’altres gires com van ser la cantina de Star Wars i el tema de Game of Thrones, que van sonar a les mil meravelles:

En resum, la Film Symphony Orchestra va oferir un concert que, entre el que succeïa fora de l’Auditori i per la més que irregular interpretació de moltes de les peces noves, potser no s’hauria d’haver fet. Un desgavell sonor que, com dic, no sé si era fruit d’intentar aparentar una normalitat que era impossible amb la violència que es vivia a fora, o falta d’assajos (aquest era el segon concert del tour), però que espero i els hi desitjo que pel segon concert que faran a Barcelona el 3 de desembre ho hagin pogut solucionar.

Marc Musquera

Marc Musquera BSOnoritzat

Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*