today-is-a-good-day

Dràcula: la sang és la vida; la vida és amor

- Advertisement -

Aquest mes estem de celebració a les ficcions biogràfiques de El Cinèfil. Desplaçats al Festival de Sitges és apropiat que gaudim del seu 50è aniversari repassant la vida del personatge que és cap de cartell i leitmotiv de la present edició: parlem del Príncep Vlad de Transilvània, conegut pels seus enemics com “l’empalador” i universalment pel nom de Dràcula.

Moltes són les versions realitzades del personatge: des de les no oficials com Nosferatu, passant per la clàssica de la Universal protagonitzada per Bela Lugosi fins a adaptacions més sui generis on podem trobar des de la Blaxploitation de Blackula, versions mexicanes com El Vampiro o fins i tot paródies com les de l’inefable Chiquito de la Calzada a Brácula.

- Advertisement -

- Advertisement -

Però potser cal centrar-se en la visió més fidedigne del personatge, la que ens va donar Francis Ford Coppola amb el seu Dràcula de Bram Stoker. No només pel fet d’adaptar més fidelment l’obra de l’escriptor anglès sinó per captar la veritable essència del que, fins ara, sempre s’havia presentat com un simple monstre manipulador assedegat de sang i sexe amb preferència per joves verges innocents.

Evidentment, Dràcula no és precisament un Sant baró ni una ONG, ni un banc de donació de sang, cosa que queda ben palesa en el seu passat de guerrer croat contra l’Imperi Otomà. La seva crueltat només era equiparable a l’amor per la seva promesa, Elisabetha. És precisament la pèrdua de la seva estimada el que el converteix en un monstre immortal, odiant la humanitat mentre cerca l’amor perdut tot creuant com diu ell mateix oceans de temps per (re)trobar-lo.

I és que més enllà de la seva ànsia de sang, de la seva vilesa i manca d’escrúpols i de tots els seus poders sobrenaturals (convertir-se en llop, dominar animals inferiors, transformar-se en fum) el que defineix a Vlad és, com a producte del segle XIX, el seu romanticisme desbocat. Sí, si ha un personatge que creu en l’amor com a mesura de totes les coses i que està disposat a fer el que calgui en nom d’aquest sentiment, aquest és sense cap mena de dubtes Dràcula.

Així doncs estem davant d’un personatge que més aviat es pot considerar com a icona, com un símbol a témer però també per admirar. Un tipus fort, conseqüent, amb personalitat, que no es defineix pels seus enemics (tot i que en té de categoria, com Van Helsing) sinó per al seu esperit turmentat i contradictori. Un personatge magnètic que genera repulsió però també una atracció irresistible. Un atractiu que fa que el seu encant sigui com la seva condició vampírica, immortal.

- Advertisement -
Àlex Lascort
Barceloní i rodamon de les rodalies metropolitanes l'Àlex P. Lascort és un cinèfil compulsiu per herència familiar. Escriu a diversos mitjans online com 'Cine Maldito' o 'Fantastic Plastic Mag'. S'uneix a l'equip d'El cinèfil amb ganes d'explorar la cinefilia des d'una perspectiva nostrada.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents