Una de les moltes virtuts del Festival de Sitges és la gran varietat d’activitats que es desenvolupen al llarg dels dies que dura el certamen. Entre aquestes hi ha taules rodones, espais on persones pertanyents a la indústria cinematogràfica es troben amb el públic per dialogar. Ahir vam assistir a la taula rodona titulada El fantàstic espanyol: cinema en expansió, que va tenir lloc a la carpa Noray i va comptar amb la presència del director Jaume Balagueró, Paco Plaza, Mar Targarona, Carlos Vermut i Juan Antonio Vigar, director del Festival de Màlaga, qui va actuar com a moderador.
Talent i creativitat
L’objectiu de la trobada era parlar sobre la situació del gènere fantàstic dins el marc del cinema espanyol, tenint en compte l’experiència dels diferents membres, sobretot tenint en compte que la majoria d’ells es van donar a conèixer o van fer els seus primers passos en el marc del Festival de Sitges. Primer de tot, es va parlar sobre el talent i la importància d’aquest fet dins el procés creatiu i dins la indústria. Mar Targarona va ser la primera a intervenir i va destacar que actualment vivim una època en què el model de cine ha canviat, la digitalització ho va trastocar tot i segons ella ara “la gent ja no va al cinema”. Segons ella, en general el cinema europeu compta amb menys mitjans que el cinema americà però amb la mateixa exigència, tot i així, segons Targarona, “el talent sempre serà imprescindible”.
Segons Paco Plaza, qui recentment ha estrenat Verònica, simplement es tracta “d’intentar fer la millor pel·lícula per tal que l’audiència la gaudeixi”. Per altra banda, Jaume Balagueró, qui també acaba de presentar Muse al festival, afirmava que “el talent està disseminat pel món”, la diferència entre fa uns anys i ara és que, abans el talent que es coneixia era aquell que la indústria treia a la llum, actualment, el talent s’autogestiona gràcies a les noves plataformes”.
En aquest sentit, Carlos Vermut, apuntava que encara que ara sigui més fàcil poder tirar endavant un projecte sense un gran suport darrere, aquest teixit industrial amb què abans s’havia de comptar per desenvolupar una pel·lícula servia perquè t’exigissis el màxim. A més, apuntava que per ell “invertir en el guió és fonamental”. Targarona coincidia amb aquesta idea i afegia que “si no hi ha un bon guió, no hi ha una bona pel·lícula”.
Indústria i màrqueting
Tot i que el talent i la creativitat són dos punts claus a l’hora de dur a terme un projecte cinematogràfic hi ha un altre factor que sempre és determinant i és el màrqueting. Mar Targarona explicava que “vivim en una època visual” i poder desenvolupar una bona campanya de màrqueting al voltant d’un film és una part molt important que pot determinar gran part del seu èxit. Una pel·lícula com El Orfanato, va comptar amb un pressupost d’1.200.000 euros en publicitat i, evidentment va ajudar que tothom fes eco del film.
Centrant-nos en el gènere del fantàstic, segons Balagueró la indústria funciona de la mateixa manera que en qualsevol altre sector i, posava l’exemple de si es vol vendre un pa de motlle. Al final es tracta de fer una bona comunicació que sigui eficaç i que funcioni, de la mateixa manera que es faria amb un mainstream. Paco Plaza matisava que en el gènere del terror, aquesta comunicació potser va destinada a un públic més restringit, ja que, a la gent que li pugui agradar el terror és més concreta. En aquest sentit, Balagueró coincidia amb el seu company a l’hora de destacar que vivim una època de democratització del cinema, en el sentit que, ara la gent veu coses que fa un temps ni s’hauria plantejat, “els zombis eren cosa dels friquis i ara són de tothom”, afirmava.
Conservadorisme vs. risc
Sobretot pel que fa a les televisions, fa la sensació que les cadenes viuen amb por d’arriscar-se. Segons l’opinió dels membres de la taula rodona, les televisions sempre busquen projectes que saben que poden funcionar i simplement busquen projectes per posar entre publicitat i publicitat, que és el que realment els aporta diners. Per això quan surt una sèrie sobre policies que funciona, tothom se suma al carro.
Segons Paco Plaza, aquesta tendència no és tan exagerada en les cadenes privades que s’atreveixen a arriscar-se més i aposten per projectes diferents com ara Penny Dreadful. Seguint aquest discurs, Mar Targarona afegia que la indústria americana ha obert camins importants i que aquí “si la gent vol menjar-se el veí, haurà d’arriscar-se més”.
Noves plataformes
Carlos Vermu és del parer que “internet ho ha canviat tot”. Actualment l’oferta cinematogràfica és molt extensa i un es pot perdre en aquest mar de projectes. Segons el cineasta ara “hi ha molt de tot” i fer pel·lícules és relativament fàcil però també hi ha menys exigència. Abans la funció del productor era la d’esprémer el talent dels cineastes però ara que tot s’ha democratitzat tant, és més difícil destacar i cal una autoexigència major.
El fet que hi hagi plataformes com Filmin o Netflix a vegades crea un conflicte entre la creació de continguts i el fonament artístic, és a dir, segons Balagueró, abans la gent que decidia tirar endavant un projecte ho feia amb unes conviccions lligades a la creació artística però actualment, es tracta de generar continguts sense cap interès creatiu. Targarona no va estar d’acord amb aquesta afirmació, ja que, segons ella sempre hi ha una voluntat de fer productes talentosos i sempre “intentar que el producte sigui el millor possible, sense oblidar el component artístic”.
Festival de Sitges
Com dèiem, la majora dels membres d’aquesta taula rodona tenen les seves carreres professionals lligades al Festival. Carlos Vermu, el menys veterà de tots, afirmava que el seu imaginari visual es va crear en aquest festival i que la seva formació com a cineasta la deu a Sitges, “no sé si hauria estat director sense haver passat pel festival”, explicava. Paco Plaza coincidia amb ell amb el fet d’afirmar que segurament la seva vida seria molt diferent i “més avorrida” sense el Festival. Per a ell, es tracta d’un punt de trobada d’amants del gènere i un lloc on “poder fer pinya”. De fet, la seva amistat amb Jaume Balagueró es va iniciar aquí, fins i tot, abans de començar a participar com a directors en la indústria, com a simples espectadors. Per a Balagueró, el Festival de Sitges “és un generador de cineastes i de cine”.
Torn de paraula
Ja per acabar amb la trobada, els cineastes van respondre a les preguntes del públic i, sobretot, va destacar els consells que tots ells van donar a persones que estan pensant dedicar-se al món del cinema. Balagueró ho va tenir molt clar, “si volen fer cinema, que en facin” i afegia “que agafin una càmera i ho facin”. Mar Targarona apuntava que tots aquells que estiguin pensant a fer-se directors que s’ho pensin bé i que realment ho tinguin clar, “si volen ser rics que no facin cinema”, afegia.
Per la seva banda, el consell de Carlos Vermu va ser que aprenguessin a comunicar-se, a tenir clares les idees i com transmetre-les. Per últim, Paco Plaza va destacar que per a ell el més important és que “expliquin coses que realment els importin”. Segons el cineasta el cor d’una pel·lícula ha de ser el cor de la persona que la fa, d’aquesta manera arribarà al públic realment.
