El passat passa factura a ‘Marrowbone’ El passat passa factura a ‘Marrowbone’
L'opera prima de Sergio G. Sánchez es va estrenar al Festival de San Sebastián El passat passa factura a ‘Marrowbone’

Sergio G. Sánchez, conegut per haver estat sempre darrere la ploma dels films de El orfanato (2007) (amb el qual va guanyar el Goya a Milor Guió), Lo impossible (2012) o Palmeras en la nieve (2015), passa a darrere les càmeres per presentar-nos el que és la seva opera prima, Marrowbone (El secreto de Marrowbone, 2017).

Com a bon amic i company de feina de J. A. Bayona, Sánchez ha heretat, o s’ha encomanat de les atmosferes fosques que Bayona transmet als seus films. De fet, el mateix Bayona va voler implicar-se en aquest projecte en el qual hi juga el rol de productor, ja que segons les seves paraules “va quedar enamorat de la història dels germans Marrowbone”. Com a director i guionista d’aquesta nova proposta a cavall entre el terror psicològic i el thriller, Sánchez ens apropa a la vida d’una família formada per una mare, qui mort just al començament del metratge i quatre germans: en Jack (George MacKay), la Jane (Mia Goth), en Billy (Charlie Heaton) i en Sam (Matthew Stagg). Per poder esperar la majoria d’edat d’en Jack i, per tant, que no els apartin els uns dels altres, decideixen viure una vida apartada de la societat. L’Allie (Anya Taylor-Joy), veïna i bibliotecària i en Tom (Kyle Soller), advocat i propietari de la casa dde Marrowbone, són els altres dos personatges que posaran a prova el pla de la família. No obstant això, les coses no estan tant clares, ja que hi ha alguna altra cosa que habita la llar i que fa que les vides dels germans Marrowbone es vegin sempre atemorides i compromeses.

L’estètica del film, amb uns grisos ben marcats, unes ombres ben definides i una tensió present en els decorats i ambients, transmet la tensió necessària al públic per poder mantenir la tensió en tot moment. La història de suspens ajuda a crear una atmosfera sovint claustrofòbica que alhora atrapa l’espectador en les ments dels protagonistes.  A més, la història no acaba només amb aquesta tensió o terror suau, ja que segons el director, el que pretén transmetre és la història d’amor que hi rau darrere, com una faula.

Tot i que les actuacions no són per premiar-les sí que són molt correctes i funcionen bé en el rol que juguen en l’acció. Les interaccions entre els personatges estan ben treballades i encaixen perfectament en cada escena. Igual que en els altres guions de Sánchez, els personatges sempre pretenen tornar a una realitat que els era familiar, però que per les circumstàncies de la vida ja no existeixen.

El final està ben resolt, i hi ha un gir narratiu que acaba sorprenent a l’espectador. No obstant això, algunes de les escenes que condueixen fins a aquest punt poden trontollar un xic quant a versemblança. Ara bé, tot i així, no impedeixen la bona sensació que transmet el llargmetratge.

No crec que passi a la història, i potser no es recordi, però cal tenir en compte que estem parlant de l’opera prima de Sánchez. I per mi, si continua amb aquesta línia in crescendo estaré encantada de seguir-li la pista.

Veredicte:

El millor: la història de suspens i l’ambient que creen els personatges

El pitjor: algunes escenes inversemblants

Nota: 7

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*