Tornen els replicants Tornen els replicants
Denis Villeneuve estrena la seva nova proposta 'Blade Runner 2049' Tornen els replicants

Denis Villeneuve, mitjançant Sony, la distribuïdora, ens demana als comentaristes o crítics cinematogràfics que no desvetllem gaires detalls de l’argument del seu nou film, la seqüela distòpica del film de Ridley Scott de 1982, Blade Runner. No ho farem, però intentarem dibuixar si més no una impressió d’una cinta que, malgrat certa semblança estètica amb la de Scott, i continuar fins a cert punt el fil argumental i, sobretot, seguir reflexionant sobre allò que es pot considerar humà i sobre la crisi del jo i de la consciència, i sobre la percepció d’una realitat fugissera en un context perillós i canviant, com ja es reflectia al film de Scott, malgrat tot això, doncs, esdevé un exercici pregonament més obac i nihilista que connecta Villeneuve abans amb el pare de tota la criatura, és a dir Philip K. Dick, que amb Ridley Scott.

La novel·la dibuixa un món extremament sòrdid i sense il·lusió. Hi ha hagut una tercera Guerra Mundial que fa que la gent amb diners hagi abandonat la Terra per viure a les colònies de l’espai. Els qui han de romandre al planeta, estan sotmesos a una nit gairebé perenne i a una pluja radioactiva. Rick Deckard és un blade runner sense gaire sensibilitat ni empatia, i no té gaires problemes a exercir la seva professió (caçar replicants Nexus 6 que han entrat a la Terra, extrem que tenen terminantment prohibit perquè es tornen perillosos quan arriben a la fi de la seva vida de quatre anys) perquè vol diners per permetre’s una cabra autèntica: la radioactivitat ha occit gairebé tots els animals. La seva relació amb la Rachel és purament carnal, cansat de la seva muller permanentment deprimida, i aquesta, freda i indiferent, accedeix perquè té la missió de la Tyrrell, la fabricant dels replicants, d’esbrinar com funciona el detector d’aquests, enganyosament humans, per fabricar el Nexus 7, tan idèntic als humans que els blade runners no podrien detectar-lo i retirar-lo. Tota la novel·la respira sordidesa, negror, i nihilisme. Els replicants no entren a la Terra cercant parlar amb Tyrrell, el pare creador, per tal que els allargui la vida, conscients i anguniats per la seva fi imminent –com passa a la pel·lícula–, simplement fugen de les seves feines explotadores a les colònies, farts de condicions terribles. Tampoc resulten tan empàtics com al film; només cap al final de la novel·la mig insinuen que són criatures amb alguna sensibilitat, com si comencessin a ser més humans justament quan els toca morir, justament quan prenen consciencia i maduresa. Villeneuve, en la mateixa línia, fa una pel·lícula depriment, trista. El seu univers és encara pitjor que el dibuixat al film de Scott. Gairebé no es percep l’empatia, tant d’humans com de replicants, ara una barreja de Nexus 8, rebels que aparentment posen en perill la humanitat, i d’uns de nous plenament fidels i cooperatius, encarregats d’eliminar-los (Ryan Gosling tot fent ús de la seva actitud cool, tot i que és cert que aconsegueix transmetre emoció continguda). Han transcorregut trenta anys des d’aquell 2019 en què s’esdevé el film de Scott. De per mig, una gran batalla entre humans i Nexus 8 i una apagada general que, al no tenir ja res en paper, ha fet perdre’s tota la informació, qüestió que no deixa de ser irònica.

Aquella barreja de consideracions filosoficosocials, nostàlgiques al límit de la melangia (música de Vangelis de per mig), i directament romàntiques que configuraven la cinta de Scott aquí han desaparegut gairebé del tot. El to sòrdid és més semblant al de la novel·la de Philip K. Dick. El blade runner K (Ryan Gosling), un replicant de darrera generació al servei de la policia i encarregat d’eliminar Nexus 8, és un ésser trist, marginat, que té per companyia un holograma d’una dona, comprada a qualsevol botiga, la qual té autonomia per parlar-li i amb aparença de sentiments i intel·ligència a l’estil de Her, de Spike Jonze.

Els temes del jo, de la consciència enganyada, de la vulnerabilitat de l’individu en un context que el setge i que el manipula sense permetre-li mai saber per on li venen els trets, ni quina és l’agenda del poder, són els temes de gairebé tot el treball de Dick, gran escriptor de sci-fi que fins i tot respectava tot un Stanislaw Lem. Scott el reflectia amb un tractament de tristor nostàlgica i amb una relació romàntica entre Deckard i Rachel que malgrat que l’univers mostrat era horrible, generava un embolcall apte per a la mentalitat bourgeois acostumada encara al relat clàssic, tot i que Blade Runner passava a ser el primer film postmodern y cyberpunk neonoir de la història.

Villeneuve acaba per dur aquests temes més enllà, fins a un extrem desolador al caire de la bogeria. En un món en què els éssers intel·ligents, sensibles, no són només els humans, sinó que també hi ha els replicants en les seves diverses versions i fins i tot els hologrames capaços d’enamorar-se, o fer-ho veure, del seu amo, el tema de la consciència agafa alarmants trets d’enganyifa de la mateixa ment. És com si la intel·ligència fos una entitat abstracta, (en els humans produïda al cervell evolucionat en una inextricable combinació de química i electricitat), que per fer suportable el vertigen de saber-se existent genera estímuls com l’empatia, l’amor i la fabricació d’interpretacions de la realitat sempre parcials. Els humans es consideren amb ànima i menystenen qualsevol tipus de replicant i ja no diguem els hologrames fruit de la indústria informàtica, per tant, és un món estratificat que margina els diferents.

Alhora, aquest univers opac (el preferit de Philip K. Dick), manipulador i traïdorenc en què els individus, tant si són humans com si són replicants, desconeixen sense solució possible la seva autèntica realitat, queda alimentat/incrementat amb tota la intenció per una estructura capitalista i consumista en la qual, com s’esdevé al film, el nou gran mogul de la fabricació de replicants, Niander Wallace –que s’ha quedat amb la Tyrrell i defensa la fabricació de replicants per a la Terra (un Jared Leto cec que es diria la viva imatge del Diable entès com el gran demiürg)–, té tentacles fins i tot en la policia: tot una referència que el món està manat per corporacions amb agenda pròpia i no precisament altruista; gens difícil imaginar que els tentacles arriben a dominar els mateixos poders executiu, legislatiu i judicial.

Per a la resta, malgrat el terrible desassossegant nihilista d’aquesta cinta, un encàrrec que li va venir a Villeneuve (després d’haver pensat amb Christopher Nolan) de la mà de Bud Yorkin (antic productor de Blade Runner que va finar abans de veure el nou projecte acabat), i els dos caps d’Alcon Entertainment: Andrew A. Kosove i Broderick Johnson, els qui van atreure com a productor executiu a Ridley Scott, la cinta ofereix seqüències d’acció espectaculars i corprenedores amb un tractament musical i sonor emfàtic molt a l’estil de l’emprat a Arrival. De fet, un dels guionistes, Hampton Fencher, ja era al film de 1982, raó per la qual determinada posada en escena i fils argumentals s’expliquen i garanteixen una certa continuïtat malgrat que la cinta es pot veure perfectament sense haver vist el film de Scott. Això sí, malgrat alguns moments irregulars i de tempo perllongat, es tracta d’un film que sense marcar exactament època com ho va fer el seu precedent, també és cert que ens impregna la ment d’una experiència que hi roman llargament. Villeneuve no se n’està d’injectar en la seva cinta una permanent sensació d’angoixa en el cor dels seus personatges (i per extensió en el nostre), pertorbats per l’amenaça imprecisa i per la por a noves realitats que capgirin la suposada realitat, un element que és possible veure’l a d’altres cintes seves recents com ara Prisoners, Enemy, Sicario, i Arrival.

Harrison Ford i Robin Wright entre els veterans. També destaquen les joves  Ana de Armas, Sylvia Hoeks i Makenzie Davis.

Veredicte

El millor: L’impacte de l’univers obac i nihilista, postapocalíptic, que Villeneuve aconsegueix reflectir.

El pitjor: alguns moments de timing irregular que poden fregar l’avorriment.

Nota: 9

 

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*