Dins el camerino de Susan Sarandon Dins el camerino de Susan Sarandon
Al Festival de Sitges rebrà el Premi Honorífic Dins el camerino de Susan Sarandon

Estem en plena època de festivals, i aquest fet a casa nostra és sinònim de Sitges. El pròxim 5 d’octubre es donarà el tret de sortida a la 50e edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. La temàtica d’enguany girarà al voltant dels vampirs i la figura de Dràcula, i està prevista una retrospectiva a través de 10 títols sobre el popular personatge creat per Bram Stoker. Però una de les gran notes a d’estacar d’aquesta 50a edició serà, sens dubte, l’actriu Susan Sarandon, que als 70 anys d’edat rebrà el premi honorífic del festival i apadrinarà una sessió especial del gran film de culte The Rocky Horror picture show, 1975 la qual va protagonitzar juntament amb Tim Curry i Barry Bostwick. D’altra banda, l’actriu també guarda un vincle especial amb el vampirisme, ja que al 1983 va ser una de les protagonistes del film The Hunger, dirigit per Tony Scott i que amb el temps s’ha acabat convertint en un producte força apreciat pels amants del gènere.

Nascuda l’octubre del 1946 a Nova York, és la més gran de nou germans, filla de Philip Leslie Tomalin, productor de televisió i Leonora Marie Criscione. Al 1964, en acabar la secundaria, Sarandon ja va tenir clar cap on havia d’encarar el seu futur i es va matricular a la Universitat Catòlica d’Amèrica a Whashington D.C. per tal de cursar els estudis d’art dramàtic. Els anys de Sarandon a la universitat no passarien desapercebuts per ningú i de seguida començaria a prendre consciència social i es va afiliar a diferents moviment en contra la guerra del Vietnam i a favor dels drets civils. Aquest activisme marcaria la seva joventut i l’acompanyaria durant tota la seva carrera, fins al punt d’haver estat detinguda en diverses ocasions.

La carrera com a actriu no va començar fins al 1970, quan dos anys després de graduar-se, decideix traslladar-se a Nova York, on el seu actual marit, que havia conegut a la universitat, hi havia trobat feina. Susan és va presentar a una audició per un paper secundari a la pel·lícula dramàtica Joe, dirigida per John G. Avildsen. Aquell mateix any aconseguiria també, un paper a la sèrie de televisió A world apart, i just dos anys després, provaria sort dins del món del teatre amb l’obra Una velada con Richard Nixon. Però no serà fins al 1975, quan la carrera d’aquesta pel-roja començaria agafar una certa embranzida que ja no deixaria fins l’actualitat. El film de culte The Rocky Horror Picture show seria l’escenari on l’actriu començaria a demostrar del seu potencial interpretant el paper protagonista de Janet Weiss. Com passa en moltes ocasions, la pel·lícula dirigida per Jim Sharman no va tenir gaire repercussió a la gran pantalla, però cap al 1977, és va començar a popularitzar entre els joves, que acudien a les projeccions per tal d’imitar i ballar al ritme dels protagonistes. The Rocky Horror Picture show s’ha convertit en un producte selecte del qual, en alguns cinemes nord-americans encara se’n fan projeccions setmanals, on el públic de totes les edats hi acudeix en massa.

Cinc anys després que el gran públic conegués Susan Sarandon, aquesta feria el cop de puny sobre la taula definitiu, interpretant Sally, una atractiva i jove aspiant a crupier. La pel·lícula Atlantic city de Louis Malle va causar furor, i l’actuació de Sarandon al costat d’un pes pesat com Burt Lancaster, encara ronda pels nostres caps, sobretot en recordar la mítica escena on ella, s’unta el cos amb llimona sota l’atenta mirada d’un Burt Lancaster, que interpretava un vell gàngster en decadència. Aquest paper li va suposar la primera candidatura a l’Oscar com a Millor Actriu Principal i la consolidaria definitivament dins l’escena hollywoodiana del moment. Definitivament, aquest paper suposaria el tret de sortida a la carrera d’una actriu que acabaria per eclipsar les pantalles de cinema de tot el món.

La primera meitat dels anys 80 no van resultar com l’actriu esperava. Tot i no faltar-li la feina, el resultat final de les pel·lícules on actuava, no acabava de convèncer a la crítica. Al 84 rodaria The Hunger, amb Catherine Denueve i David Bowie com a companys de repartiment,  sota la batuta del debutant Tony Scott. Sarandon interpretava a la doctora Sarah Roberts, una aspirant a vampir, seduïda per Miriam Blaylock ( Catherine Denueve). Tot i no ser gaire ben rebuda, ja que la crítica va considerar el film tediós i avorrit, la veritat és que anys més tard, l’òpera prima de Tony Scott va anar adquirint una sèrie de fidels adeptes, que li rendien culte en base a la seva atmosfera fosca i al mateix temps plena d’encant, i la seva peculiar banda sonora, que donava cabuda a temes tant distants com obres de Schubert i Bach i temes d’Iggy Pop i el mateix Bowie. A finals dels 80, l’actriu va tornar a recuperar la força i  notorietat que la van caracteritzar anys enrere amb dos treballs importants. El primer al costat de Cher, Jack Nicholson i Michelle Pfeifer a The Witches of Eastwick, i el segon amb Kevin Costner a Bull Durham pel qual rebria la seva primera nominació als globus d’or.

Si els anys 80 no van ser la millor dècada per  a Sarandon, els anys 90 serien tot el contrari. Al 1990 rodaria White Palace sota les ordres de Luis Mendolci, per la qual rebria la segona nominació als globus d’or, i un any després, Ridley Scott l’escolliria, juntament amb Gena Davis, per interpretar un dels papers protagonistes en la que probablement sigui la seva pel·lícula més icònica, Thelma i Louise. Aquesta road movie li suposaria el trio de nominacions als tres grans premis, Oscars, Globus d’or i BAFTA; però aquell any, la preuada estatueta daurada cauria del costat de Jodie Foster pel seu paper a The silence of the lambs. Durant la primera meitat dels noranta, Sarandon recolliria èxit darrera èxit, però el gran premi encara se li resistiria. Al 1993 amb Lorenzo’s oil, tornaria a captivar la crítica i seria nominada novament als Oscar i als Globus d’or. Pel seu treball a l’adaptació de la novel.la de John Grisham The client, aquest cop sí, aconseguiria el BAFTA a millor actriu, però de nou, l’Oscar se li escaparia de les mans. Tot i les credencials i el pes d’unes quantes nominacions a l’esquena, el premi continuava resistint-se al talent, l’encant i la versatilitat d’una actriu, capaç de menjar-se la pantalla a cada una de les interpretacions. Aquest fet canviaria al 1995, any en què finalment l’actriu veuria premiats els seus esforços pel seu paper de monja a l’excel·lent drama Dead man walking, sota les ordres del que en aquella època era el seu marit, Tim Robbins, i compartint protagonisme amb Sean Penn. La interpretació de Susan Sarandon va ser titllada de “veritable tour de force” i aquell mateix any rebria el Premi Donostia al festival de cinema de San Sebastian.

El 1995 va ser sens dubte un punt d’inflexió a la seva carrera. Havia tocat el cel cinematogràfic, però això no li va suposar cap relaxament, almenys laboralment parlant. Al 1998 compartiria cartell amb Julia Roberts i Ed Harris al drama familiar Stepmom. Al 2001 rebria la seva primera candidatura als premis Emmy com a millor actriu invitada en una sèrie; en aquella ocasió per la comèdia Friends.

La llista de pel·lícules és inesgotable, In the valley of Elah a les ordres de Paul Haggis, Speed racer, The lovely bones o la seqüela de Wall street, Wall street 2. Money never sleeps, amb Michael Douglas i Carrey Mulligan com a companys de repartiment.

Un Oscar, un BAFTA, 8 candidatures als Globus d’or i més d’una setantena de pel·lícules, han convertit a Susan Sarandon en una de les principals estrelles del Hollywood modern. El crític Philip Wuncht, va escriure: “quan Susan Sarandon vol que ploris, plores”, aquesta frase es podria aplicar en una gran varietat d’aspectes dins la gran quantitat d’interpretacions de l’actriu. Si Susan Sarandon vol que ploris, plores; si vol que riguis, rius i si vol que passis una mica de por, segurament en passaràs i molta.

La quantitat i la qualitat de registres de l’actriu en cada un dels seus treballs han propiciat que fins i tot en els seus papers secundaris hagi captivat l’espectador només amb la seva presència davant les càmeres. Mare, actriu, activista, ambaixadora d’UNICEF… Una dona que ha après de les grans llegendes de Hollywood, per acabar dominant les pantalles durant més de dues dècades. Sarandon és i serà una de les grans actrius del cinema contemporani. Una treballadora incansable que pels qui tenien algun dubte, encara segueix guardant l’únic Oscar de la seva carrera al lavabo de casa seu.

Marc Orra

Marc Orra Dins del camerino

Té 33 anys i és electricista. Actualment cursa el grau d'Humanitats a la UOC. fora de la feina és col·laborador de Ràdio Manlleu i va ser l'editor del programa radiofònic 'Torna-la a tocar Sam del 2013 al 2015. Es considera un gran cinèfil i també escriu sobre cinema al web www.lescriba.cat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*