Focs artificials sense màgia ni color Focs artificials sense màgia ni color
Desprès del seu pas per San Sebastián, el film d'animació arriba a Sitges Focs artificials sense màgia ni color

En els darrers anys, ens hem acostumat a veure cinema d’animació japonès d’una qualitat excel·lent, per aquesta raó cada vegada que arriba a les pantalles o a un festival de cinema un nou títol, ràpidament l’afegim a les nostres agendes considerant que, de nou, serà una obra mestra o, com a mínim, satisfarà les nostres expectatives. Però no sempre és així, tal com ha demostrat aquest film, que necessita un títol extremadament llarg (Fireworks, should we See it from the Side or the Bottom?) per explicar el que la pel·lícula no aconsegueix en 90 minuts.

La història se centra en una noia, Nazuna, que està trista perquè els seus pares l’obliguen a canviar-se d’escola. Per això planeja fugir de casa juntament amb el seu company Norimichi, però la mare d’ella els enganxa i l’arrossega de nou cap a casa. Tot podria haver acabat aquí, però la nena abans de tot havia trobat una esfera misteriosa i lluminosa, la qual fa que s’obri un portal al temps i que fa possible que els fets vagin cap al final constantment.

No és difícil explicar una història senzilla amb certa màgia i alhora gaudir d’un espectacle visual, però en aquesta ocasió sembla ser que els cineastes Nobuyuki Takeuchi i Akiyuki Shimbo no arriben a transmetre el sentiment i la força habituals en aquest tipus de drama amb tocs fantàstics. Potser Your Name va deixar el llistó molt alt amb la seva posada en escena i la controvertida història entre dos mons. Però no és cap excusa, ja que abans ja hi havien hagut molts films potents i segurament després també n’hi haurà.

El ritme de Fireworks és extremadament lent, tediós i avorrit, el protagonista té una manca de carisma brutal, i es guanya a cada escena l’odi de l’espectador, que li fotria un parell d’hòsties a veure si espavila. Val, potser no cal recórrer a la violència, però sé que una mica d’empenta ajudaria a pair millor el desenvolupament. Tampoc el traç és meravellós, denota una manca de qualitat artística inimaginable als temps tecnològics que corren.

Potser caldria valorar el film com una obra senzilla, efímera, com els mateixos focs artificials, on la banda sonora i el petit show visual és tot el que cal per gaudir-la. Té parts boniques, que capten certa atenció per la seva proposta màgica, però queda en no res. El missatge de rerefons és el millor del film, lluitar contra allò que un no hi estàs d’acord i aprofitar els instants que ens dona la vida per a passar la vida amb qui realment volem, sense deixar escapar els somnis i gaudir de l’ara.

En definitiva, els amants del gènere haurien de veure-la per valorar tot l’espectre que existeix d’animació i valorar-la per les petites coses que aporta sense anar més enllà. Però que ningú esperi que és la nova Kimi no na wa

Veredicte:

El millor: Els missatges sobre la vida i els somnis que transmet, així com l’efímer de la seva màgia.

El pitjor: La història és avorrida i no enganxa en cap moment, bastant oblidable.

Nota: 4

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga genetista de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També és fundadora i redactora cap de la revista online El Almanaque de McFly, on ha realitzat la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges i Jurat de la Crítica a TerrorMolins. De tant en tant col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*