‘Into the Inferno’: viatge al centre de l’humà ‘Into the Inferno’: viatge al centre de l’humà
Un viatge als volcans de la Terra ‘Into the Inferno’: viatge al centre de l’humà

Els viatges del cineasta/explorador Werner Herzog no són plàcids, són incòmodes i obliguen l’espectador a abocar-se a l’abisme, a superar els límits autoimposats i a afrontar la pròpia existència en tot el seu abast. El director muniquès aprofundeix en la visió nihilista d’un món que sembla a mercè de forces que se’ns escapen tot i haver estat sempre entre nosaltres.

Amb Into the inferno Herzog torna a utilitzar com a matèria narrativa els volcans, amb tota la seva força visual però també metafòrica de cosmogonies ancestrals. El volcà és el mirador on l’explorador/cineasta podrà clavar una càmera que esdevindrà un endoscopi a través d’una gola que potser ens parlarà de nosaltres mateixos. El cràter és un canal que atrau Herzog així com l’infern ha tret els humans des que existeix com a idea. Al principi de la pel·lícula, el cap d’una vila Vanuatu explica que quan va mirar al fons del cràter va tenir la sensació que no es trobava a la seva illa. Tots els volcans estan interconnectats, són un sol territori encara inexplorat.

Als anys 70, el director d’Aguirre o la còlera de Déu, va anar fins a Guadalupe per acostar-se a La Soufrière, el qual també va ser el títol de la pel·lícula. Ja a principis del segle XX va viatjar a l’Antàrtida per filmar els vulcanòlegs que treballaven allà a Encounters at the end of the world. En el cas que ens ocupa, Herzog sembla més preocupat per captar l’essència d’allò que busca que no pas per traçar un fil narratiu consistent. La història (permeteu-me que parli en aquests termes tot i tractar-se d’un documental) és desmanegada perquè el director ha decidit sacrificar elements de coherència del relat per prioritzar testimonis imprescindibles per complir el seu objectiu.

L’equip segueix Clive Oppenheimmer (vulcanòleg i col·laborador habitual de Herzog) a Islàndia, Etiòpia, Vanuatu, Indonèsia i Corea del Nord amb la intenció ferma de desentranyar el misteri. Tant el científic com l’artista admeten el seu temor però també la necessitat de conèixer l’estructura dels volcans i de viatjar al fons, al principi, a nosaltres.

Herzog veu en els volcans agents transformadors del món i de la humanitat, forats per entendre, una mica si més no, qui som, i per això es deixa sorprendre amb els fòssils humans de Kènia o amb els estudiants de Corea del Nord, i atura el relat perquè la veritat emergeix de manera sobtada i l’obliga a allunyar-se del suposat fil argumental.

El volcà és el viatge al centre de La Terra, però sobretot al centre del homes i de les dones, és el mirall que el cinema té l’obligació de plantar-nos davant, per mirar-nos-hi i explorar les possibilitats que encara tenim de seguir transformant-nos.

Xavier Pijoan

Xavier Pijoan Desclassificats

La vida? El cinema? Que hi ha alguna diferència? Xavier Pijoan és llicenciat en filologia i en Teoria de la literatura. Va fer un postgrau de Crítica literària a la premsa i un Curs de Guió cinematogràfic amb en Domènech Font. És professor de Català a l’ESO, i, a banda d’El cinèfil escriu regularment al setmanari La Directa, Barcelona Teatre i Culturamas. Anar al cine és la seva manera de viure… No n’ha trobat cap altra de millor fins ara.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*