Una comèdia espanyola per recuperar la fe Una comèdia espanyola per recuperar la fe
'La llamada', una genial barreja de música, irreverència i bon rotllo Una comèdia espanyola per recuperar la fe

Els comentaris (de veu i xarxes) a la sortida del passi de periodistes de La llamada al Festival de San Sebastià eren de l’estil “la sessió més animada en molts anys”, “una festa al cine” o explosió de música i riure a Zinemaldia”. Cap d’ells exageren. L’adaptació cinematogràfica de l’obra teatral homònima és una finestra oberta d’aire fresc a la comèdia espanyola. Fresca, trencadora, irreverent i lliure són alguns dels adjectius que sentireu respecte aquest film que segur que esdevindrà un dels èxits de taquilla del cinema espanyol del segle XXI. Els directors de l’obra de teatre aterren al cine amb glòria i amb un total coneixement del que tenen entre mans.

La trama barreja la història de dues adolescents esbojarrades i amants de l’electro-latino i la festa amb les dues monges que les tenen castigades per haver-se escapat del campament d’estiu. Fins aquí tot normal però una de les noies, la Maria (Macarena García) rep la visita de Déu que no és altre que Richard Collins-Moore cantant cançons de Whitney Houston. Aquest inclassificable guió provoca un conflicte d’allò més divertit i combina el musical amb la comèdia fent un retrat histriònic però efectiu de les joves d’avui en dia i de les monges de fa 20 i 30 anys.

La llamada

Els gags funcionen, els números musicals atrapen, el ritme és bo i TOTES les actrius estan en estat de gràcia (i mai millor dit). Ara bé destaca la interpretació de la jove catalana Anna Castillo (flamant guanyadora del Goya per El Olivo) i la monja “moderna” interpretada per Belén Cuesta. No és exagerar dir que en aquest film tenim material Goya i Gaudí perquè el film és també una coproducció de TV3.

Els ingredients per gaudir de La llamada és deixar-se portar per tot en general: música, ball, la química entre les actrius i la frescor i atreviment del guió. Des d’El otro lado de la cama que no hi havia un producte similar al cinema espanyol i parlem de l’any 2002. Potser encara és d’hora per aventurar records de taquilla però no tinc cap dubte que aquest serà un film que serà entronat pel boca-orella. Senzillament funciona i és una injecció de bon rotllo. Sí, tinc fe!

Veredicte

El millor: Anna Castillo i Belén Cuesta i la desinhibició i llibertat del guió.

El pitjor: els prejudicis amb que molta gent l’anirà a veure (jo en tenia).

Nota: 8

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d’Edicions Xandri. En l’àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d’un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d’abril del 2016 és el capità d’aquest vaixell periodístic i cultural anomenat ‘El cinèfil’.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*