No tot el que és or llueix a Kingsman No tot el que és or llueix a Kingsman
La segona part de la saga no està al nivell de la primera No tot el que és or llueix a Kingsman

Malgrat que Matthew Vaughn ja té 46 anys, els seus dos darrers llargs, Kingsman: The Secret Service i ara el que ens ocupa, Kingsman: The Golden Circle, tot salvant les distàncies, es dirien en sintonia amb certa concepció cyberfestiva que el cinema va assolint progressivament, un dels màxims exponents, o practicants de la qual podria ser el molt més jove Jordan Vogt-Roberts (Kong: Skull Island). A ningú no escapa que altres expressions diguem-ne pròpies d’art popular de masses com ara el còmic recautxutat i els supervitaminats jocs d’ordinador s’han filtrat en el cinema mainstream fins al punt de desvirtuar el que s’entenia com a cinema fins els anys 90. Exemples recents de muntanya russa cinematogràfica amb aires de trip psicodèlic podrien ser The Great Wall, The Mummy, o Wonder Woman. És clar que si mirem en rere, podem trobar ara ja llunyans llargs de semblant condició, com ara la trilogia Matrix. Què tenen en comú, d’un temps ençà, aquests i molts d’altres films (per descomptat) malgrat pertànyer potser a gèneres diferents o narrar històries inicialment gens connectades? Abans d’aportar la nostre humil impressió, caldria considerar que el que explica totes aquestes noves estètica, narrativa i discurs és, sens dubte, la irrupció del món digital al cinema. El que tenen en comú és una concepció visual passada de voltes, desmesuradament épatant, sovint hiperrealista i del tot irreal.

És clar que ja hem arribat a un moment en què cinema, còmics, Internet, televisió i jocs s’alimenten els uns als altres de manera cada cop més indistingible: quan un s’assabenta de les influències de Vogt-Roberts per al seu Kong, hom veu que no hi apareix gaire el cinema clàssic (potser a tot estirar Ray Harryhausen), no hi apareix, ni la literatura, ni cap referent de la cultura establerta; en lloc d’això, els referents són els mangues nipons, certa animació predominantment japonesa tan cinematogràfica com televisiva (Pokemon!), còmics, i un bon grapat de jocs diguem-ne avesats a l’acció i al tret regalat. Una part important del públic actual que, com sempre, legítimament demana l’esbargiment en el cinema, també ja ha canviat: ja fa temps que accepta sense cap problema la nova proposta estètica i narrativa i els nous referents.

Un bon exemple de l’evolució de què parlem és la saga de Star Wars. Va començar a realitzar-se en un temps predigital. La primera trilogia, que ha acabat essent la central, data de 1977, 1980, i 1983. El que ara és el capítol IV, el més antic, en la seva versió original encara participa d’una narrativa centrada en els actors i en circumstàncies de dimensions, dins de la fantasia, versemblants. Els efectes especials són encara els d’un món analògic i, per tant, l’artesania i l’enginy mecànic encara tenen gran importància en el backstage de la producció. Les generacions d’espectadors joves probablement no han tingut ocasió de conèixer aquesta versió plenament artesana dels capítols IV, V, VI. Segurament, aquestes generacions veuen aquests capítols, tot i amb el maquillatge digital amb què s’han bombardejat per perpetuar la venda i consum, definitivament antics i s’avindran millor a la nova primera trilogia. Tanmateix, aquests capítols, I, II i III, ja són exponents del que ha acabat essent determinat cinema fantàstic: uns artefactes visualment esclafants que, de manera progressiva han anat deixant narrativa i personatges en rere perquè el que importa és l’impacte visual, abassegar l’espectador tot clavant-lo a la butaca, neutralitzar el factor pensant i racional d’aquest, i activar tan com es pugui l’esfera emotiva i sensorial. La tercera trilogia, per cert, a més, va abandonant el sentit de l’humor i dibuixa una esfera molt més nihilista i obaga, per bé que Lucas ja ho insinuava al final de la segona trilogia. La víctima d’aquesta tendència general acaba essent primerament el guió. El perill d’empobriment quant a continguts (treball de personatges, una bona trama, subtil, densa i complexa però ben exposada, coherència d’allò que es narra) és real i ja notòriament detectable. Quants films tenen una trama esborronada, de vegades pseudomística o críptica, que no l’entén ni els seus artífexs ni falta que fa amb desenllaços que no resolen i aclareixen res?

Tot això ve a compte de Kingsman: The Golden Circle, el segon installment, després de Kingsman: The Secret Service, hereus cinematogràfics de la sèrie de còmics britànic homònims de Mark Millar i Dave Gibbons, que va començar a publicar-se el 2012. El primer títol ja esdevenia un producte estrafolari, amb violència imaginativa (els caps de molts dignataris tot esclatant en coloraines) i alta tecnologia emprada pels agents britànics i per l’acostumat dolent amb dèries igualment fantasioses de control total del globus. Tenia una introducció divertida, això sí, i tampoc es negaria algunes seqüències ocurrents i distretes. Ens deixava a tots bocabadats per l’histrionisme de Samuel L. Jackson (un dolent que sembla un Joker reciclat) i per la sensació de conya esperpèntica que ho embolcallava tot. Un subplot amb la família desestructurada del jove protagonista afegia un xic d’espessor i més conya. Òbviament, el CGI era de primera, i la plàstica general impecable. L’argument era simple, salpebrat aquí i allà de pretès humor anglès. Una part important tenia a veure amb el procés de reclutament d’aquest cos especial d’espies, els Kingsmen, on la sistemàtica traveta entre els aspirants encara tenia gràcia, i també hi havia, tot i l’elementalitat de tot plegat, un cert knack expositiu que recordava directament els sixties amb sèries televisives com ara The Man From U.N.C.L.E (a Espanya, El agente de CIPOL) –tot això de la sastreria que conté al subsòl les dependències de l’organització–, o els James Bond de Sean Connery amb el seguit d’andròmines que s’empren i unes certes elegància i opulència que sovint s’han emprat després tòpicament a tot film d’espionatge comercial. Per descomptat que la cinta acaba per sortir-se de mare amb una violència gratuïta, sovint incoherent, impossible i del tot boja.

El segon lliurament no canvia res de tot això. Més aviat ho incrementa ad infinitum. Redueix encara més l’espessor del guió, per bé que dibuixa mínimament afectes, filies, odis i traïcions (hi ha d’haver alguna coseta), en pro d’una acció, ara sí, totalment forassenyada, sense cap fre, hilarant perquè és absurda, que fa venir bé els resultats com a bon tebeo que és sense que preocupi gens ni mica la coherència, i amb un bad taste tarantinià inefable: la dolenta de la funció (una Julianne Moore que com a tot terreny que és se’n sortiria amb nota fent de Frodo en un film de romans) empra una picadora de carn gegant per desempallegar-se dels que fan nosa i després en fa hamburgueses.

Resulta divertit escoltar el seu director quan diu que procura que els seus films d’acció, per bé que plens de CGI fins a les orelles, estan planificats amb la càmera estable i fent per maneres, amb càmera lenta si cal, que s’entengui sempre l’acció i tot el que s’esdevé, qüestió que estén a la trama. Això és d’agrair, i potser aquí és nota l’edat que té, però això no disculpa els excessos a tot nivell que la cinta té, incloses versemblança i coherència, que fan que no es pugui prendre seriosament ni tan sols essent com és un film de conya.

La història ara se centra en uns Kingsmen que han de recórrer als Statesmen de Kentucky, la seva versió als EUA, perquè han estat destruïts per Poppy, una narcotraficant rere una indústria farmacèutica que (McGuffin a tot drap) ha escampat un virus mortal inclòs a la seva droga arreu del globus, l’antídot del qual està disposada a oferir-lo d’immediat si el President americà deixa d’emprenyar. El President, boutade a tot drap, opta per tirar pel dret i diu que endavant amb la mort de tots aquells infectats (una indirecta al tarannà de Trump o una conyeta tremendista pel que fa a la postveritat i el descarrilament de la política general actual?). Tots els tòpics dels americans com a gent pràctica, poc cerimoniosa i fins i tot matussera i rústega estan servits. La cinta té alguna seqüència d’aromes de Bond clàssic (el telefèric a la neu tot caient-se), i hi haurà agents amb agenda pròpia poc justificable i absurda dins la trama general. També s’afegeix una subtrama amb tensió sexual entre Eggsy (Taron Egerton), el protagonista jove d’ambdues cintes, i la princesa sueca Tilde (que recordarem va se rescatada de les urpes de Valentine pel primer) com mana el cànon bourgeois.

Tot sembla estudiat en laboratori i acoblat com si fos un Frankenstein cinematogràfic, sense gaire cura per cap densitat, per tal d’aconseguir les adhesions del públic. Vaughn ressuscita l’agent Hart (Colin Firth) del no res, i a Charlie (Edward Holcroft), un aspirant a Kingsman prepotent i perdedor, ressentit en ser expulsat del cos: farà riure com s’ho empatollen per portar-los de nou a escena quan al primer film queden morts i remorts, i manté el bon Merlin (Mark Strong), èmul del M bondià. També incorpora nous actors, com ara Channing Tatum, Halle Berry i Jeff Bridges, a banda de Michael Gambon, tots ells gairebé presències, tret que els dos primers prometen major quota en un més que probable tercer lliurament. També és coprotagonista Pedro Pascal.

Però el súmmum de la funció és veure Elton John amb un paper actiu en una part del film, al qual se’l fa arribar a uns extrems d’esperpent (per si ja no n’hi hagués prou al llarg de tot el metratge) i paroxisme difícilment expressables amb paraules.

Vegin el film vostès mateixos. No hi ha dubte que no sortiran igual que van entrar.

Veredicte

El millor: Veure Elton John fent claus de karate immune a l’edat i els sacsons.

El pitjor: La sortida de mare general, visualment i narrativa, que tot el film té.

Nota: 5’5

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*