Del ‘1992’ al ‘1993’: de la Tangentòpolis a Berlusconi Del ‘1992’ al ‘1993’: de la Tangentòpolis a Berlusconi
Un 'sotogoverno' controlat per les màfies i tapat per un sistema de partits polítics corcat Del ‘1992’ al ‘1993’: de la Tangentòpolis a Berlusconi

Amb 1992 Sky Atlántic suma un èxit més a l’èxit de retrats socials i polítics com els de Gomorra o Romanzo Criminale i tanca així una trilogia sobre la Itàlia moderna. Però 1992 no es conforma a ser, només, un relat criminal. 1992 és moltes altres coses, sobretot aprofundint en la seva vàlua política. Per exemple, és un relat que serveix per mostrar a l’espectador com la publicitat i la política es donen la mà al servei de la creativitat. En aquest sentit, el personatge Leo Notte –interpretat per un dels creadors de la sèrie, Stefano Accorsi– assoleix un paper fonamental. Notte és un publicista ambiciós, un venedor de somnis. Sap o creu saber –el futur li donarà la raó– què és el que reclamarà la ciutadania italiana un cop els efectes de tempesta de la Tangentòpolis hagin estat assumits. Notte mira la Segona República sabent que els fonaments que a partir dels quals es va forjar la Primera República estaven gangrenats i Antonio Di Pietro el laminava a cops de bisturí judicial.

Leonardo Notte es mou còmodament pels despatxos, restaurants i xalets de les elits polítiques i financeres (Chiesa, Berlusconi, Dell’Utri) receptives als negocis amorals però lucratius. Per això Notte esdevé l’enllaç entre la fàbrica de somnis (agència de publicitat) i el món de l’hampa (màfia i clans polítics). La seva missió és la de trobar un personatge amb qualitats mediàtiques, capaç de transformar-se en un líder polític, rodejar-lo de persones i formar un equip. L’equip serà el partit; un partit que ben construït tindrà una clara vocació transversal. Voldrà ser un partit Catch All. I així naixerà Forza Italia. I el líder esdevindrà el personatge que serà venut al poble italià com el salvador d’un Estat a punt del col·lapse col·lectiu. La finalitat de tot plegat és –segons expressa un dels personatges de la sèrie– “salvar la República Bananera”. Quan se li pregunta a Notte què té a veure la política i la publicitat respon: “ambdues disciplines es basen en promeses incomplertes”. I segueix: “no necessiten polítics; necessiten vendre un somni”. És d’esperar que aquest somni cristal·litzi a 1993, segona temporada de la sèrie.

Dit això, el que acabem de narrar és un dels punts de partida de 1992: mostrar la descomposició de les institucions italianes. En un joc de causa-efecte, crear una alternativa popular i populista. Una solució de laboratori que permeti al ciutadà començar una nova era no necessàriament millor. No és aquest un argument desconegut en la filmografia política italiana. Sense anar més lluny el cineasta i escriptor Roberto Andò va portar la seva pròpia novel·la, Il trono vuoto (Bompiani, 2012) al cinema, en el que era –i va ser– una crítica similar. El resultat va ser Viva la libertà (2013), una sàtira a la política basada en el màrqueting (i els discursos ben treballats) i allunyada del debat ideològic sobre la base de propostes polítiques concretes (allò que Julio Anguita en deia programa, programa, programa). O sigui: una crítica a la política de laboratori. A la política d’agència de publicitat. Però també una crítica a la societat, no en va el mateix Roberto Andò va manifestar en una entrevista publicada a El Periòdico el 21 de maig del 2014, que “la política és el mirall d’un país”.

Ara ens arriba 1993. Si 1992 mostra un any en el qual la política italiana tanca una etapa, 1993 ens ha d’explicar de quina manera Itàlia n’obre una altra. El tancament d’aquesta etapa –i la primera temporada de la sèrie ho explicita clarament– ho fa a partir del que s’ha conegut com a tangentòpolis, moviment impulsat pel fiscal Antonio Di Pietro, que va fer aflorar tot un sotogoverno controlat per les màfies i tapat per un sistema de partits polítics corcat fins a les entranyes. Només la rebel·lió d’un grup de jutges d’instrucció contra la corrupció de les principals institucions de l’Estat italià, va poder netejar un sistema del qual s’alimentava la màfia i les elits polítiques de gairebé tots els colors. Giovani Falcone, Paolo Borsellino i altres magistrats del moviment Mani Pulite amenaçaven en fer caure partits, líders polítics, empresaris i institucions. O sigui: amenaçaven en deixar al descobert una trama de corrupció política incrustada en l’ADN del sistema institucional italià que tothom coneixia però del qual ningú s’atrevia a parlar. Esperem el relat de 1993. Esperem la continuació d’aquesta història fascinant que és la història d’Itàlia i la història política d’Europa.

Damià del Clot

Damià del Clot Politika Fikció

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*