Cinc clàssics sobre la llibertat de premsa Cinc clàssics sobre la llibertat de premsa
La nostra manera de queixar-nos pels atacs que està rebent la llibertat de premsa al nostre país Cinc clàssics sobre la llibertat de premsa

Com segurament sabeu El cinèfil és un mitjà de comunicació sobre cinema. Això vil dir que parlem de cine, sèries i festivals però a la vegada som periodistes i ens enorgulleix formar part d’aquest col·lectiu de persones que informen de manera lliure, rigorosa i desacomplexada. Aquí no ens toca parlar de política, ni de dretes o esquerres però sí ens molesta quan s’ataca el nostre sector, el de la premsa i el de la llibertat d’expressió i informació. I és per això que no ens podem quedar de braços creuats quan percebem que els drets que fonamenten la nostra professió són trepitjats de la manera que ho estant sent darrerament al nostre país.

Un fet aïllat potser no motivaria les nostres ires, però en molt pocs dies s’han succeït una sèrie de fets que gairebé obliguen a que, fins i tot un mitjà de comunicació sobre cine, posi el crit el cel. Parlem dels escorcolls a impremtes i mitjans de comunicació. Ens referim també a l’avís de la Fiscalia de l’Estat de prohibir als mitjans de comunicació que divulguin la campanya sobre el referèndum d’autodeterminació. I per últim lamentem que Tribunal Superior de Justícia de Catalunya “adverteixi” als directors de la Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio que els mitjans públics que dirigeixen no poden “iniciar, tramitar o informar de qualsevol acord o actuació que permeti la preparació i/o celebració del referèndum”. Per fer-vos una idea podeu consultar el Mapa de la censura elaborat per Mèdia.cat

Des d’aquí els donem tot el nostre suport que és el mateix que dir que estem i estarem sempre del costat de la llibertat d’expressió, d’informació i de no ingerència de tercers en la informació que reben els nostres conciutadans. A més ens adherim al Manifest per la llibertat de premsa i per totes les llibertats (#FreePressCatalonia) i aquest dimecres 20 de setembre a les 20h serem a la manifestació convocada pel Grup Barnils a la Rambla Catalunya 10 de Barcelona.

I dit això, hem pensat que la millor manera d’acompanyar aquesta declaració d’intencions és regalant-vos un petit recull de pel·lícules sobre llibertat d’expressió i on el periodisme és el protagonista. En podríem haver triat d’altres però aquest són ja cinc clàssics made in Hollywood  i basats en fits reals que segurament recordareu. Gaudiu-les i no dubteu a proposar-ne més i compartir-les amb nosaltres.

Good night and good luck de George Clooney (2005)

Llibertat d’expressió, caça de bruixes i cine amb rerefons polític i en blanc i negre. Mirem enrere… Estem a l’any 1953 i al Estats Units s’està vivint una ferotge persecució a tothom que se sospita que fa olor de comunista.

Good night good luck

El periodista Edward R. Murrow (David Strathairn), el co-productor del seu programa Fred Friendly (George Clooney) i el reporter José Wershba (Robert Downey, Jr.) desafien les pressions i les tàctiques de descrèdit utilitzades per Joseph McCarthy durant la seva croada per eradicar als elements comunistes en el govern. Òbviament això no agradarà “als de dalt”. En aquest clima de por i de la represàlia, l’equip de la CBS té la intenció de fer públic els mètodes foscos de McCarthy i provar que alguns dels acomiadaments i gent acusada de ser comunista no tenen cap fonament. Els principis i la veritat per davant de tot. Ràdio i els orígens de la tele com a mitjà de masses es barregen en un film que va estar nominat a sis Oscars incloent Millor Pel·lícula, Millor Director, Millor Guió i Millor Actor.

La frase

“No podem defensar la llibertat a l’estranger abandonant-la a casa”

People vs. Larry Flynt de Milos Forman (1996)

Llibertat de premsa també vol dir poder editar “pit i cuixa” i bé sabem en aquest país que la moralitat ha estat massa temps prohibint segons quines publicacions pujades de to… Oliver Stone és un dels productors darrere aquesta cinta que bàsicament denuncia la doble moral de la societat americana. L’excèntric Larry Flynt, interpretat magistralment per Woody Harrelson, és acusat en relació a les lleis sobre obscenitat i llibertat d’expressió que se suposa que ha vulnerat publicant la seva revista Hustler.

El film va ser tot un esdeveniment a finals dels noranta igual que el personatge real en el qual està basada la pel·lícula. No va guanyar cap dels dos Oscar a que estava nominada (Direcció i Actor) però Milos Forman sí va endur-se a casa el Globus d’Or a la Millor Direcció. Per cert Larry Flynt farà 75 anys l’1 de novembre i continua sent una home de negocis relacionats amb la pornografia i el joc. A la pel·lícula va interpretar el jutge encarregat de jutjar el propi Larry Flynt. La màgia del cine…

La frase

“Què és més obscè el sexe o la guerra?”

All the president’s men d’Alan J. Pakula (1976)

És segurament una de les cintes basades en un fet real més satisfactòries pel periodisme ja que parla sobre el cas real que va fer caure el president Nixon: el Watergate. És una adaptació del llibre homònim de Bob Woodward i Carl Bernstein, els dos periodistes que van investigar el cas i el van publicar al Washington Post. Robert Redford i Dustin Hoffman interpreten respectivament Woodward i Bernstein.

El film va estar nominat a 8 Oscars i en va guanyar quatre: Millor Actor Secundari per Jason Robards (l’editor del diari) Millor Guió Adaptat, Millor Direcció Artística i Millor So.

La frase

“No m’importa què has fet. M’importa de la manera com ho has fet”

The Insider de Michael Mann (1999)

Traduïda al català com El dilema i a Llatinoamèrica com El informador va ser un dels films més impactants de finals del segle passat. La pel·lícula explica la història real de Jeffrey Wigand (Russell Crowe), vicepresident del departament de recerca de l’empresa productora de cigarretes Brown & Williamson, que es converteix en informador per denunciar els abusos de la indústria del tabac. La contrapart de la història és el Lowell Bergman (Al Pacino), productor del programa de la CBS 60 Minuts, disposat a revelar els secrets sobre les pràctiques dubtoses de la indústria i els verdaders perills del tabaquisme.

Òbviament els dos protagonistes reben tot tipus d’amenaces i pressions en un film angoixant sobre el poder que tenen els lobbies i les grans empreses als Estats Units. Va esta nominat a set Oscars però no en va guanyar cap. Sí va suposar un trampolí per la carrera del seu protagonista Russell Crowe que va endur-se diversos premis per la seva actuació.

La frase

“La fama té una vida d’uns 15 minuts. La infàmia dura una mica més…”

Spotlight de Tom McCarthy (2015)

L’última a passar a la història però la que més glòria s’ha endut a jutjat per l’Oscar a la Millor Pel·lícula que va guanyar fa dues edicions. La cinta explica la veritable història de com el Boston Globe va desemmascarar l’escàndol massiu de pedofília i l’encobriment que en feia l’església catòlica local, una bomba informativa que va sacsejar tota la institució de l’Església catòlica fins el seu nucli.

Durant tota la pel·lícula s’explica de manera molt detallada i fins i tot didàctica els problemes dels periodistes per explicar al gran públic una història escandalosa a la vegada que mostra la tasca lenta i feixuga del periodista d’investigació. El primer pas és convèncer l’editor del diari, després el director i més endavant els propietaris. Tota una cadena d’interessos, censura interna i estira-i-arronsa entre la llibertat de premsa i altes pressions. També va guanyar l’Oscar al Millor Guió escrit per Josh Singer i el propi director Tom McCarthy.

La frase

“Sé que hi ha coses que no es poden dir a la gent. Però també sé que hi ha una història aquí de la qual la gent en sentirà a parlar”

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*