Detalls significatius Detalls significatius

Detalls significatius

Opinió 15 de setembre de 2017 Jordí Codó 0

Allò que amaguen els racons de les pel·lícules Detalls significatius

A l’anterior article d’aquesta secció vam parlar de la possibilitat d’observar les imatges de cinema com si de quadres es tractessin, cosa que permetria aprofundir en la comprensió i el gaudi de la dimensió pictòrica de les pel·lícules.

Seguint aquest fil, avui volia referir-me a un altre aspecte dels films que se’ns revela quan aparquem l’atenció al flux narratiu principal i desviem la mirada per escrutar tots els racons de les imatges (cosa que sovint pot requerir aturar-les). Es tracta dels ‘detalls significatius’. Amb això vull referir-me a aquells elements de la posada en escena que no hagin estat situats en el quadre amb motivacions pragmàtiques (realisme, balanç de la composició, etc.), sinó amb la finalitat de transmetre un missatge o informar d’alguna cosa l’espectador, però no de forma clara i directa sinó en un segon nivell de percepció. Són coses mig amagades, que requereixen més d’un visionat o una especial atenció per a ser copsades. També pot ser que es trobin a plena vista, però que en no ser el focus d’atenció no siguin immediatament comprensibles o assimilables. I és que la narració, com fan els mags, desvia la nostra atenció cap allà on li interessa en cada moment, i sovint ens passa per alt que, mentrestant, ens ha fet un truc.

Pot semblar incongruent el fet d’introduir en el discurs elements de sentit de manera subreptícia, fer-los a dures penes perceptibles. L’objectiu, però, no és ocultar-los[1], sinó dificultar-ne la localització, ja que la seva descoberta proporciona plaer. Són picades d’ullet: senyals subtils de complicitat amb l’espectador.

L’estratègia de les diverses capes de sentit serveix també per dotar l’obra de complexitat, així com per enriquir-ne posteriors aproximacions, permetent que sigui revisitada sense cansament. Veiem-ho amb alguns exemples, d’entitat diversa, que no arribaran a cobrir tot l’espectre de possibilitats.

La broma interna: Costa de veure fins i tot aturant la imatge, però hi ha un moment de L’année dernière à Marienbad (1961) d’Alain Resnais en què apareix Alfred Hitchcock. O ho sembla… Amagada a l’ombra, en un cantó de la imatge, distingim vagament una figura que sembla la del ‘mestre del suspens’… levitant!

No és veritablement ell (un ninot?, un doble?, una sobreimpressió?), però la intenció sembla clara. Els cineastes de la Nouvelle Vague, com Resnais, eren devots de Hitchcock, de manera que la seva aparició (que recorda a les que del propi Hitch en els seus films) es pot interpretar com un homenatge-broma de caire privat o, si més no, dirigit a iniciats amb bona vista. La referència no té cap relació amb la trama del film, de la qual es situa completament al marge; no aporta res que serveixi per a interpretar-la, però ens parla del context de la pel·lícula i del seu autor.

El comentari: A la pel·lícula de Stanley Kubrick Eyes Wide Shut (1999), el protagonista, el Dr. Bill Harford, s’esmuny en una sinistra festa privada de gent molt poderosa. Quan el descobreixen, l’amenacen dient que la seva intrusió tindrà conseqüències, però una misteriosa noia s’ofereix per a redimir la falta d’ell i és alliberat. Inquiet pels esdeveniments, en Bill decideix investigar què se n’ha fet de la noia, i en un moment de la seva recerca s’adona que un home l’està seguint. Per a assegurar-se’n, s’atura dissimuladament en un quiosc i compra un diari, mentre de reüll mira com l’individu tomba la cantonada. La tensió del moment fa difícil que desviem la mirada cap al diari, però en l’escena següent se’ns mostra clarament, com qui no vol la cosa, el seu titular de portada: “Lucky to be alive” (“Afortunat de ser viu”).

En Bill no hi presta atenció, de manera que no té rellevància per a la trama, però com que res és casual en un film de Kubrick (ni en la majoria de films), hem d’interpretar-lo com un comentari, entre divertit i significatiu, de la situació del protagonista. L’ambigüitat de la trama del film no permet esclarir les veritables intencions dels organitzadors de la festa, però aquest detall (introduït per un narrador omniscient) apunta en una direcció clara.

La profecia: Potser l’escena més coneguda de Magnolia (1999) de Paul Thomas Anderson és la pluja de granotes de la part final i que vincula les vides de tots els personatges, fins aquell moment desenvolupades en paral·lel. L’estrany fenomen és una referència a un passatge de la Bíblia, l’Èxode 8:2, en què Moisès dius al rei d’Egipte que si no allibera el seu poble li enviarà una plaga de granotes. El vincle entre el film i el text bíblic està confirmat per la multitud de referències als números 8 i 2 que esquitxen la pel·lícula fins aquell moment, anticipant el clímax de la història; algunes ben visibles (malgrat que no interpretables en aquest sentit, d’entrada), d’altres de més subtils. La veieu?

La pista: (spoiler) A Profondo rosso (1975) de Dario Argento la intriga de la història consisteix en esbrinar qui ha matat una famosa vident. Sorprenentment, el film desvela la identitat de l’assassina instants després del crim, però ho fa de manera tan fugaç que passa fàcilment desapercebuda. Reconstruïm els fets: un home, Marcus, és testimoni des del carrer de l’atac a la dona en el seu apartament. Entra a l’edifici i puja ràpidament per a mirar d’esbrinar què ha passat. Quan accedeix a l’habitatge tot sembla en calma. Amb precaució, recorre el llarg passadís de la casa; llavors la càmera adopta una posició subjectiva que ens fa compartir el punt de vista d’en Marcus, i és en aquell moment quan tenim (i ell) la visió de la culpable en el reflex d’un mirall.

La imatge que veiem aquí fixada només es contempla un brevíssim instant (el muntatge s’encarrega de retirar-la de seguida de la nostra vista), d’aquí la dificultat de copsar-la. Però al final de la pel·lícula es recupera el moment, atorgant-li llavors una mica més de temps, quan en Marcus fa memòria i s’adona d’allò que els seus ulls van veure però el seu cervell no va assimilar.

El doble sentit: (spoiler) L’últim cas no busca desafiar la capacitat perceptiva de l’espectador sinó provar els seus reflexes a l’hora de donar sentit a les imatges. El trobem al film Get Out (2017) de Jordan Peele. És la història d’en Chris, un noi negre que visita per primera vegada els pares de la seva xicota blanca. Les inicials mostres de tolerància de la família es converteixen progressivament en incòmodes i, fins i tot, inquietants actituds de caire racista, fins que descobrim que en Chris és víctima d’un parany en què està implicada la seva parella. La imatge que vull destacar –i que ja ha estat objecte de molts comentaris– succeeix en el darrer tram de la cinta, quan trobem la noia a la seva habitació prenent llet amb cereals de coloraines. El cas és que ho fa d’una forma molt peculiar, bevent-se la llet per un costat i menjant els cereals secs per una altra; és a dir, sense barrejar el color blanc (de la llet) amb la resta…

Penso que no cal donar més explicacions, doncs la metàfora és prou clara, si més no quan a un li expliquen, perquè en el moment de veure el film per primer cop, concentrats com estem en el radical canvi de paper del personatge, no ens aturem a pensar en aquest detall. Al cap i a la fi, un tampoc no s’espera que s’amaguin secrets en cada racó d’una pel·lícula. Però el fet és que n’estan plenes.

[1] Pot ser, això sí, que el missatge només arribi a un grup limitat de persones (per exemple, quan es fa una referència cinèfila o històrica que no tots els públics poden entendre), o que fins i tot l’artista incorpori un element que només ell/a (o algú molt proper) coneix.

 

Jordí Codó

Jordí Codó Anatomia d’un frame

Jordi Codó és llicenciat en Comunicació Audiovisual i en Estudis de l’Àsia Oriental. És col·laborador docent de diversos centres universitaris catalans, on parla de cinema tant des del punt de vista estètic com industrial. Escriu a la revista en xarxa de CineAsia i té publicats diversos articles i capítols de llibre sobre els cinemes del nostre llunyà Orient. És un cinèfil d’allò més eclèctic (li encanten Star Wars i Tarkovski) i un àvid acumulador de DVDs, però no té temps de veure tot allò que es compra. Espera que quan la seva filla creixi, vegi les pel·lícules amb ell. Il·lús...

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*