Aquell estiu del 85 Aquell estiu del 85
'The Goonies', la icona que marcar tota una generació Aquell estiu del 85

Recordo molt clarament el primer visionat de The Goonies. Corria l’estiu de 1985 i al meu poble encara teníem cinema. Els meus amics i jo només estàvem interessats a viure aventures i no pas a començar a enamorar-nos de les noies, allò quedava massa lluny, massa irreal i massa avorrit per una colla de marrecs d’entre 9 i 11 anys que somiaven ser herois de la pantalla gran, construir-se amagatalls secrets o gaudir del berenar com mai més tornarien a fer.

Enmig d’un bombardeig constant de referències cinèfiles i musicals que ens acompanyarien per sempre (encara que llavors ho desconeixíem), The Goonies va arribar com el tresor que els protagonistes busquen a la pel·lícula. Va pitjar la tecla correcta perquè milions de nens a tot el món s’identifiquessin amb uns personatges que vivien a Oregon i amb els que aparentment no teníem res a veure, però en realitat eren la metàfora dels nostres somnis i aventures. Tots vam ser una mica Goonies i mai deixaríem de ser-ho. Aquest és potser el gran valor d’una pel·lícula que més de trenta anys després continua essent vigent i ha esdevingut alguna cosa més que un film de culte. La seva influència va marcar a tota una generació i més particularment la meva infantesa: l’any següent a la seva estrena la vaig arribar a veure quatre vegades al vídeo Beta de la meva tieta en només un sol dia.

A casa no havia arribat cap aparell tan extremadament sofisticat i meravellós com el vídeo i en aquells temps no gaudíem dels artefactes electrònics que qualsevol criatura té a l’abast avui en dia. Un aparell que repetia The Goonies totes les vegades que volguessis i, és clar, evidentment ho vaig aprofitar. Al llarg dels anys he vist la pel·lícula infinitat de vegades de totes les maneres possibles i gairebé per terra, mar i aire. Mai m’ha cansat, sempre m’ha acompanyat i sobretot en l’edat adulta hi he descobert les claus de la meva passió en diferents etapes de la meva vida per aquesta pel·lícula o de per què és un film tan refotudament bo.

A principis de la dècada dels 80 el Reaganisme començava a imposar el seu missatge a cada llar americana i en anys posteriors el seu capitalisme salvatge i aparentment positiu acabaria arribant a tots els racons del món occidental. Els Estats Units vivien una nova era després de la derrota a Vietnam i una ruptura social traumàtica que tardaria gaire temps a curar-se, no era el moment per lamentacions o plors, s’havia d’aixecar el cap i enviar un missatge positiu que portés al consumisme desenfrenat per oblidar els problemes reals del país i de la societat mundial així en general. Que eren molts, per cert. L’aparició d’una nova generació de cineastes a Hollywood i en especial el més exitós de tots ells, Steven Spielberg, va ser la premissa perfecta perquè la indústria del cinema apostés en molts casos per pel·lícules de missatge més positiu, familiar o directament consumista. Igual que moltes èpoques de la història i els seus moviments culturals, els 80 van ser un exemple de com el cinema (americà, en aquest cas) exemplificava els valors d’una societat occidental que cercava en el consumisme un dels seus màxims exponents. I portar a tota la família al cinema, avui en dia una cosa tan normal, a visionar cinema de missatge positiu i apte per a tots els públics, era una més que bona idea.

Spielberg, un geni darrere de la càmera, va destacar gairebé de seguida també per les seves tasques de productor impulsant la carrera de directors i guionistes novells o fins i tot dirigint d’amagat obres mestres que s’atribueixen al sobrevalorat i ara fa poc difunt Tobe Hooper. The Goonies va partir d’una idea del geni de Cincinnati i va ser escrita pel llavors semi desconegut Chris Columbus (que acabaria sent el director de coses com Home Alone o l’iniciador de la saga Harry Potter). El guió és la part més destacada de la pel·lícula, una història infantil que fa un homenatge al gènere d’aventures i al de pirates en particular però que retrata a la perfecció coses tan incòmodes dels 80 com ara el paper amenaçador dels bancs o la delinqüència (encarnada en la família Fratelli) que assotava els carrers dels Estats Units i els posa un filtre de comèdia i aventures destinada sobretot als nens. El gran valor de tota la història és l’excel·lent dibuix dels personatges, definint un grup amb personalitats molt diferents i al mateix temps complementàries com un dels més antològics de la història del cinema, però a més l’acompanya de diàlegs brillants i que ja formen part de l’imaginari popular: és impossible mirar The Goonies i no recitar les línies que Columbus va escriure per definir cada un dels personatges i que s’ajusten a la perfecció en la trama del film.

Si la premissa va ser de Steven Spielberg, ell mateix es va assegurar de produir la pel·lícula compartint tasques amb la parella que ja l’havia acompanyat en les dues primeres parts d’Indiana Jones a la part executiva de la producció, Frank Marshall i Kathleen Kennedy (ara poderosíssima responsable de Lucasfilm com a part de Disney). Marshall i Kennedy acompanyarien Spielberg en la majoria de produccions d’aquest últim des de principis dels 80 fins al dia d’avui, de vegades amb Spielberg dirigint i de vegades en un format igual que a The Goonies. Els seus dots a la producció han quedat més que demostrats sobretot a l’hora de triar directors, i a The Goonies l’escollit va ser Richard Donner, un dels artesans estrella amb un currículum espectacular de dues dècades i èxits com Superman, la saga Lethal Weapon o The Omen

Donner va saber donar el to exacte a la narrativa visual que proposava el guió i també va ser molt conscient de quin projecte tenia entre mans, sobretot a l’hora de dirigir un grup de criatures que probablement tenia més ganes de gresca que no de ser professionals (Hitchcock sempre recordava que els animals i els nens eren la part més difícil de dirigir en un rodatge). I aquí ve una altra part important de la pel·lícula, l’encert de càsting i les interpretacions. El repartiment d’una pel·lícula tan mítica com aquesta va posar en escena actors que avui en dia han arribat a l’estrellat (Sean Astin o Josh Brolin), actors infantils que van ser icones dels 80 (Corey Feldman, Martha Plimpton o Ke Huy Quan) o simplement a algú que no es va dedicar gaire més a la interpretació però que va quedar marcat pel seu paper de Goonie, Jeff Cohen. La química d’un grup com aquest queda patent no només per la pel·lícula en si mateixa sinó com ha transcendit al llarg del temps: avui en dia tenim passió per veure com han acabat d’adults, per veure’ls tots junts per sentir-los propers. Interpretacions a part, s’han convertit en fenòmens de la cultura dels 80.

The Goonies funciona a la perfecció fins i tot amb els ja coneguts problemes de muntatge (escenes eliminades que són mencionades durant la pel·lícula) i amb una factura visual particularment senzilla. Donner va dotar a la narrativa d’un estil visual acadèmic dels 80, les famoses llums contra la càmera o els colors vius i va utilitzar al màxim els paisatges d’Oregon dins de la trama convertint-los gairebé en un personatge més, però més que tot això, va deixar recaure el pes del conjunt en el guió de Columbus i la direcció sublim dels actors. En altres paraules, va guiar més que dirigir, sabent-se artesà per damunt de tot i no part essencial del conjunt com és en molts casos la tasca del director. Producte del seu bon ull, la pel·lícula no es fa feixuga en cap moment i és una autèntica muntanya russa d’emocions i aventures amb moments tan èpics com els primers compassos de sintetitzadors de la banda sonora de Dave Grusin quan els nens estan buscant el mapa a la casa, el moment dels dos germans sota el porxo o tota l’aventura sota terra, trampes incloses. I menció especial a tot el monòleg/confessió del personatge de Chunk, hilarant cada punyetera vegada que es mira. The Goonies no és pas un prodigi visual o una revolucionària obra d’autor, però està ben dirigida i sobretot intel·ligentment portada i això tampoc és tasca fàcil, sobretot tenint en compte qui té al darrere.

No podem obviar que The Goonies és el que és gràcies a la nostàlgia, el peterpanisme exagerat d’una generació que ja ha entrat a la quarantena adonant-se que aquells temps ja queden estranyament llunyans. Igual que Anton Ego quan tasta el menjar a Ratatouille, el seu visionat provoca un flashback bestial al passat, quan teníem la nostra colleta d’amics i vivíem aventures inoblidables, sobretot els que érem de poble. Però el seu missatge perdura i ha resistit el pas del temps estoicament: The Goonies és una pel·lícula infantil necessària per fer-nos sentir nens de nou i per ensenyar als nostres fills els nens que vam ser i que potser també podrien ser ells ara. Doneu l’oportunitat als vostres fills de somiar com vam somiar nosaltres, segur que algun dia us ho agrairan mentre visionen The Goonies amb les futures generacions.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*