Un mite poc realista Un mite poc realista
El pas de l'emperadriu Sissí per la història del cinema Un mite poc realista

Elisabet Amèlia Eugènia de Wittelsbach, també coneguda com a Isabel de Baviera, nascuda el 24 de desembre de 1837. Filla del duc Max a Baviera (no duc de Baviera “Herzog un Bayern” no “Herzog Von Bayern”) i de Ludovica, princesa reial de Baviera. Curiosament també coneguda amb el diminutiu de “Sissí”, és obligada amb quinze anys a casar-se, contra la seva voluntat, amb l’emperador d’Àustria Francesc Josep I. Com a mostra de disgust i rebel·lia, es va negar a vestir cap color en el seu vestit de núvia, com era tradicional, i va preferir vestir totalment de blanc (color reservat a les noies solteres). Seria la primera núvia de fer-ho i marcaria una tradició que arribaria fins als nostres dies.

Convertida en emperadriu d’Àustria, la seva actitud inconformista i rebel l’enemistarien amb tota la cort de Viena, mentre el poble austríac començaria a forjar una llegenda al seu voltant. Considerada una de les monarques més belles de la seva època, també destacaria per la seva intel·ligència. Va arribar a dominar set idiomes, va ajudar a la creació del compromís austro-hongarès, convertint-se en Erzebet Kiralinè (Reina Elisabet en hongarès) i va obtenir més popularitat i estimació a Hongria que el mateix emperador. Poetessa vocacional (“En diumenge vaig néixer, filla del sol; els seus daurats raigs van ser el meu tron”) va deixar una recopilació de llibres de poemes on plasmava, entre d’altres coses, els seus anhels republicans (“potser si no hi hagués reis, no hi hauria guerres”). Acusada també de neuròtica, i víctima de l’anorèxia i de comportament bipolar, va dedicar la majoria de la seva vida a viatjar. Fins i tot es va comprar un vaixell, el “Miramar”, fet que va celebrar fent-se tatuar una àncora en una espatlla, quelcom impensable per a un membre de la reialesa.

Convertida en un mite en vida, va ser atacada i admirada a parts iguals. Desitjant fugir de la gent, es va fer construir un Palau, l’”Achilleon”, a l’illa grega de Corfú. Palau que es va vendre ràpidament quan la gent va començar a visitar l’illa només per poder acostar-se a veure-la. Després de la seva mort, a Suïssa, a mans d’un anarquista, el seu mite encara va créixer més, i es va acabar convertint en una atracció de màrqueting que encara inunda l’Àustria actual. Era lògic que davant d’un personatge com aquest, el cinema se n’interessés i intentés  portar la seva vida al cinema.

Curiosament la seva primera aparició seria en una pel·lícula amb intencions propagandístiques. Després de la Segona Guerra Mundial, Àustria va ser tractada pels aliats com a potència derrotada, i per aquesta raó va ser dividida en quatre zones d’ocupació, com Alemanya. El destí d’aquest repartiment havia de ser el mateix que el del seu veí; Stalin volia també crear amb la part soviètica una República Democràtica Austríaca separada de la resta del país. Van caldre moltes pressions diplomàtiques i la promesa de la neutralitat d’Àustria per evitar-ho. De fet el mateix govern austríac va iniciar un procés de “desgermanització” en què fins i tot es va esborrar dels llibres de text qualsevol referència al “Anschluss” (procés d’unificació d’Àustria amb l’Alemanya de Hitler). Al mateix temps es va buscar potenciar l’element “austríac” en contra de qualsevol relació amb Alemanya. I com millor per fer-ho que recuperar el passat imperial austríac? i quin millor mitjà de massa que el cinema?

D’aquesta manera es va encarregar al director austríac Ernst Marischka que fes una pel·lícula que ressaltés aquest passat imperial i patriòtic austríac. Marischka ja havia treballat feia poc amb la coneguda actriu Magda Schneider en una pel·lícula biogràfica sobre una jove reina Victòria de Gran Bretanya, Els joves anys d’una reina (1954) on el paper de la monarca britànica era interpretat per la filla de setze anys de Magda, Romy. Per tant el director va decidir tornar a comptar amb mare i filla i portar a la pantalla la vida de la més coneguda monarca austríaca i on Romy interpretaria el paper que la marcaria tota la vida, Sissí (1955). La intenció de la pel·lícula era mostrar un imperi Austríac bucòlic, i la mateixa personalitat de l’emperadriu va ser reduïda al d’una ingenuïtat ridícula que poca cosa reflecteix del personatge real. Tot al servei d’una pel·lícula que volia remarcar que Àustria tenia un passat diferent al del seu període nazi. Fins i tot, en una impossible i antihistòrica escena, els mateixos pares de la Sissí (els ducs Maximilià i Ludovica) informen que han renunciat a la seva nacionalitat bavaresa per fer-se austríacs. La qüestió era donar una imatge bucòlica de la història i nacionalitat austríaca.

Però ningú comptava que aquesta pel·lícula propagandística es convertís en tot un èxit internacional la qual va portar a rodar dues pel·lícules més Sissí, emperadriu (1956) i El destí de Sissí (1957) on es continua narrant la seva història amb unes clares mancances històriques, tot i que és comença a potenciar el paper de l’emperadriu en política, com és el fet de la segona pel·lícula, dedicada en bona mesura a la creació del compromís “austro-hongarès” que aplacaria els anhels independentistes dels hongaresos amb una excel·lent “enginyeria” política. Tot i així la trilogia ens dona, com hem dit, una imatge d’Elisabet de Baviera molt llunyana de la realitat, mostrant a una noia feble en un matrimoni feliç (just el contrari del que va ser, on l’emperadriu afavoria les relacions extra maritals de l’emperador i viatjava contínuament per allunyar-se d’ell i de la cort). Tot i així l’èxit d’aquesta trilogia va marcar per sempre la imatge d’Elisabet convertint-la en una Sissí de conte de fades. A Espanya el triomf de la trilogia va portar a rodar una pel·lícula similar i igualment “edulcorada” com va ser Dónde vas Alfonso XII (1958) sobre la relació del rei Alfons XII amb la seva primera dona, Maria de las Mercedes.

Curiosament Alemanya (la República Federal Alemanya d’aleshores) va contraatacar aquesta imatge d’una Elisabet desvinculada d’Alemanya amb la pel·lícula El rei boig (1955). Basada en la biografia de Lluís II de Baviera, impulsor dels palaus més magnífics d’Europa com el de Neuschwanstein, i darrer monarca de la Baviera independent. Era el cosí d’Elisabet amb qui mantenia una estreta relació de dependència afectiva (sense amor sexual, ja que ell era obertament homosexual). El seu suïcidi després de ser reclòs i incapacitat, el va convertir en un heroi romàntic de la independència de Baviera. En aquesta pel·lícula podem veure una Sissí molt allunyada de la imatge infantil de les pel·lícules de Romy Schneider, ja que expressa la seva melancolia i infelicitat i la pèssima relació amb Viena i l’emperador.

Caldria esperar uns anys perquè Hollywood decidís escometre una pel·lícula sobre el personatge a Mayerling (1968) on una esplendorosa Ava Gardner pren el rol de l’emperadriu mostrant una visió més propera a la realitat. Estaria acompanyada d’Omar Sharif que interpretaria al seu fill, l’arxiduc Rodolf, hereu al tron, i que s’acabaria suïcidant a Mayerling juntament amb la seva amant, la baronessa Vetzera, interpretada per una joveníssima Catherine Denueve. La pel·lícula ens mostra la fosca relació entre els dos amants i la dificultat d’enteniment i, al mateix temps, la necessitat de comprensió que l’arxiduc buscava en la seva inaccessible mare. De fet el suïcidi del seu fill va marcar a Elisabet amb una profunda melangia de la qual mai se’n recuperaria i accentuaria el seu caràcter misantrop i esquerp.

Però potser una de les millors pel·lícules que reflecteix la personalitat d’Elisabet és una de les obres mestres de Luchino Visconti Ludwig (1972) on el genial cineasta italià torna a recuperar la figura de Lluís II de Baviera, encarnat per un magnífic Helmut Berger que a més guarda una forta similitud física amb el “rei boig”. I com a excel·lent joc irònic, va escollir a la mateixa Romy Schneider per interpretar a Elisabet, gairebé vint anys després de la pel·lícula Sissí que la va fer famosa. Va tornar a interpretar el mateix personatge, però aquest cop molt allunyada de la versió edulcorada de la seva adolescència. Aquí ens trobem amb una Elisabet forta de caràcter, melancòlica, intel·ligent i amb res a veure amb la nena innocent de les primeres pel·lícules.

Que Visconti escollís Romy Schneider per tornar a fer de Sissí no va deixar de tenir certa ironia, i va provocar una revisió del paper que la va fer famosa i la va acompanyar la resta de la seva vida. Una ironia que va esdevenir tràgica si pensem que Romy, igual que Elisabet, va perdre el seu fill en tràgiques circumstàncies (mort en accident, el fill de l’actriu, suïcidi en el cas del fill de l’emperadriu) i la mateixa Romy també va morir en tràgiques circumstàncies (un poc aclarit suïcidi) com Elisabet (un atemptat anarquista també poc aclarit).

Darrerament una insulsa pel·lícula italiana per a la Televisió, Sissí, emperadriu d’Àustria (2009) va intentar repescar el mite de Sissí i va fracassar de manera estrepitosa. Es tracta d’una nova versió de l’edulcorada trilogia inicial, mancada fins i tot de la dolça innocència d’una Romy Schneider en el moment mes càndid de la seva carrera.

Fa poc va córrer el rumor que Hollywood plantejava una revisió del mite amb una nova pel·lícula on Tom Hanks interpretaria l’emperador Francesc Josep I i Katherine Zeta Jones Elisabet-Sissí. El projecte no va anar més enllà, diuen les males llengües que a causa de l’internament de l’actriu en un centre pel fet d’haver estat diagnosticada amb una de les afeccions d’Elisabet; el trastorn bipolar. Sembla que la “maledicció de Sissí” que va afectar la vida de Romy Schneider continuava. Com si el fantasma de l’emperadriu volgués venjar-se de la imatge edulcorada i innocent que el cinema ha donat d’ella. Al cap i a la fi podem dir que Elisabet-Sissí, citant un dels seus poemes, “va viure només per als seus somnis, i la seva tristesa li va ser més preuada que la vida sencera”.

Francesc Carol

Francesc Carol EgiptoMania

En Fancesc Carol és llicenciat en Dret i Antopologia i però no en va tenir prou amb això i també té un postgrau en Egiptologia. És professor col·laborador del Mudeu Egipci de Barcelona i imparteix cursos a la Societat Catalana d'Egiptologia i la Xarxa de Centres Culturals de Barcelona. Per si no hi hagués suficient Egipte a la seva vida també és president de l'Associació d'Egiptologia de Sant Cugat-Valldoreix.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*