Un Indiana que ha perdut el nord Un Indiana que ha perdut el nord
La nova entrega de Tadeo Jone no convenç Un Indiana que ha perdut el nord

Naturalment, la publicitat de tota pel·lícula ens intenta seduir en la línia de creure que aquesta és una meravella. La seqüela de tot film intentarà enviar el missatge que és fins i tot millor que la primera cinta (un missatge de per si sempre sospitós). Per tots quatre cantons, doncs, s’assegura que el segon lliurament de Tadeo Jones és un film sublim, ple de diversió i amenitat. Això segon, potser sí, però sublim no pas, ni tan sols millor que el primer llarg per diversos motius. El més evident és que és una cinta que no innova, és conformista, repeteix esquema, usa gairebé els mateixos recursos i continguts narratius que la primera cinta i, encara pitjor, alguns personatges, com ara la cèlebre mòmia del darrer tram de la primera, esdevenen una paròdia exagerada de si mateixos.

Tadeo Jones 2 no arrisca. Empra el que està demostrat que va funcionar a la primera: va tenir àmplia distribució internacional i va recaptar prop de 40 milions d’euros. Els espectaculars resultats a la taquilla que està tenint el segon lliurament segur que superen previsions; és clar que en un estiu com aquests tampoc es pot dir que haguem tingut molt de mainstream on escollir, ni els adults ni els nens. El públic mana per a la productora, i els resultats els donen la raó en allò que segurament més compta en el negoci: fer calaix. Però el modest comentarista potser ha de fer notar altres aspectes més arrenglerats amb les consideracions artístiques –hauríem de creure que el cinema és art, tot i que no discutirem que de vegades no ho sembla–, de continguts, fins i tot entorn al que poden significar a nivell social, de civilització.

El val·lisoletà Enrique Gato, creador del personatge, codirector i animador, ja va demostrar abastament la seva preparació tècnica i capacitat creativa des del seu primer curt (n’hi ha dos i un tercer que ha dirigit Guillermo García Carsi) sobre aquest paleta de Valladolid infantilment il·lusionat com a arqueòleg, que òbviament acaba complicat en aventures que el superen, però que el seu bon cor, lliurament als altres, xamba, i ocasional inspiració fa que se’n surti sempre, com mana el cànon. Gato ja té a la seva esquena, a banda dels dos llargs d’animació de Tadeo, un altre força reeixit: Atrapa la bandera.

Tadeo 2 presenta clarament una millora substancial en l’animació 3D sense que això tregui mèrits als llargs previs de Gato i Lightbox, però ja no genera la sorpresa del primer Tadeo i repeteix esquemes. Fer una seqüela que mantingui la sorpresa no és tasca fàcil, i és cert que moltes ni tan sols ho cerquen: funcionen com a perllongament o simples continuacions de la història original, que han donat molts diners, sense ni plantejar-se res més que un rèdit comercial. Però precisament, potser seria bo com a mínim intentar una renovació substancial. Tadeo 2 tampoc és el cas. Tadeo, l’heroi-antiheroi, segueix sent un paleta (va ser un encert presentar-lo com un somiatruites tot reflectint l’essència wannabe de molts frustrats, que són legió arreu de l’Estat), però ara estudia a la universitat per arribar a ser un arqueòleg professional i titulat com ara la seva estimada Sara Lavrof, una autèntica triomfadora; tot i que aviat s’oblida aquest extrem universitari per seguir sent el mateix noi corrent de sempre. Segueix havent-hi la tensió sexual no resolta entre ambdós, que fa funcionar tota parella mixta en un film d’aventures per bé que sigui un producte infantil-juvenil d’animació. Per descomptat, hi ha un McGuffin, però esdevé més que tronat: la Sara ha descobert un papir on s’informa d’on trobar les tres parts que conformen el Collar del Rei Mides, el qual de passada demostra que el mític monarca existí. Naturalment, aquell que el dugui penjat sencer tindrà poder per tornar en or tot allò que toqui. Òbviament, no trigarà a aparèixer, com al primer film, un dolent amb infraestructura per raptar la Sara i fer-se amb el collar. A Tadeo li manca temps per encalçar-lo, i intentar rescatar la Sara i fer-se amb el papir i el collar. Evidentment, l’acompanyen el lloro vermell de la Sara i el seu gos estúpid però simpàtic. Tot ell està impregnat d’essències i tarannà espanyols (malgrat l’evident referència a Indiana Jones des de com vesteix a com es fa dir) per cercar i trobar la complicitat primerament del públic de la pell de brau, i després l’acceptació internacional des de l’exotisme. Hi continua havent el comparsa que ho embolica tot però que acaba contribuint-hi positivament: si en el primer lliurament era el peruà Freddy, en el segon, com dèiem més amunt, és la mòmia que es fa amiga d’en Tadeo en el fragor del tram final de l’aventura. Un personatge allà un pèl esbojarrat però dins de l’acceptable, que aquí perd totalment l’oremus i acaba per irritar quan el que cerca és la complicitat. Probablement es tracti de la part més feble del film car es nota massa la voluntat de trobar la rialla fàcil fruit de l’esperpent o de la grolleria (empra una paella com a escut).

Pel que fa a la resta, si no fos perquè es deu a l’original, la cinta funcionaria, i per a molts ho fa, però per a d’altres, i hi incloc jovencells que em són propers, no acaba de fer el pes per efecte de la pura repetició de fórmula per bé que distreu si es baixa el nivell d’exigència.

Veredicte

El millor: un timing reeixit i una factura de molt alt nivell.

El pitjor: una trama tronada.

Puntuació: 7

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*