Pertorbadora i aterradora aventura juvenil Pertorbadora i aterradora aventura juvenil
Es tracta de la primera part inspirada en la novel·la d'Stephen King, 'It' Pertorbadora i aterradora aventura juvenil

Al cinema sempre hi ha històries que han triomfat, en especial, a la dècada dels vuitanta van posar-se de moda les aventures intempestives que patien grups de joves adolescents, com va ser el cas de The Goonies (Richard Donner, 1985). Una fórmula que funciona també avui en dia com ha demostrat l’èxit de la sèrie Stranger Things i que ara s’ha extrapolat a un gènere molt dispar com és el terror, però creant una simbiosi pràcticament perfecte on es combina una atmosfera pertorbadora i exposant els monstres interiors dels més joves.

Corria l’any 1986 quan el mestre del gènere, Stephen King, va publicar la extensa novel·la (conté més de 1500 pàgines) sota el títol It, i que contenia una història de terror que té lloc a la comunitat de Derry la qual es desenvolupa alternant dues èpoques: el passat (1957-58) i el present (1985). En canvi, en aquesta versió, els fets tenen lloc al passat (1989) mentre que el present (2017), serà explicat a la propera pel·lícula. De fet aquestes dates coincideixen amb uns cicles de fets que tenen lloc sempre cada 27 anys, quan hi apareix la criatura. Així doncs, explica com un grup de joves són perseguits per un malvat monstre a qui anomenen It (Allò), el qual és capaç de canviar de forma, alimentant-se del temor que produeix a les seves víctimes; tot i que la seva forma principal és la d’un terrorífic pallasso.

Poc després, al 1990, es va dur a terme una adaptació per a la televisió en forma de minisèrie amb Tim Curry com a protagonista malvat. Tot i la seva petita producció, al seu moment va causar malsons a molts dels espectadors i es podria dir que va ser una correcta adaptació del llibre; però calia quelcom més per a una obra de tal envergadura. Per això s’ha desenvolupat un remake amb unes grans expectatives dividit en dos films (el proper s’estrenarà al 2018): un que explica la història dels nois en el passat i l’altre uns quants anys més tard quan ja són adults.

La pel·lícula deixa de manifest que al gènere encara li queda molt per explorar i sorprendre, ja que en aquesta ocasió es mostra una elegància visual molt mimada i acurada, acompanyada d’una tendresa i innocència impròpies del terror clàssic. Els personatges estan ben definits, així com els actors que els interpreten. Cal destacar una correcta i creïble actuació de Bill Skarsgard a la pell d’en Pennywise, que té la versatilitat de passar d’una expressió dolça a una terrorífica i impactant.

La presentació és immillorable, pronosticant dues hores d’un terror extrem i gore, però no és així. Moltes escenes són fosques, sorprenents, malgrat que s’acaba recorrent als típics recursos i acaba sent previsible en diverses ocasions, com el fet de pujar el volum de la música quan s’apropa un ensurt o sortir de plànol en un moment clau i canviar a una escena més suau.

El cineasta Andrés Muschietti (curt i llargmetratge Mama) s’arrisca realitzant canvis i alteracions respecte la novel·la, però acaba sortint-ne indemne, ja que l’essència de l’escriptor no la perd pel camí. Ara bé, a vegades perd temps divagant sobre la mateixa idea i arriba un punt on es fa tediosa; tot i estar amb tot els sentits enfocada a la pantalla acaben apareixen esquerdes que no es tapen ni corregeixen. Probablement, la segona part millori aquests detalls, ja que les peces ja estan posades sobre el taulell i contemplarà una narració més sòlida, tot i la senzillesa amb la qual té acostumat al públic el director.

En definitiva, es tracta d’una de les millors adaptacions que s’han realitzat de les obres d’Stephen King, però li falta mala llet i li sobra metratge. Tot i així es gaudeix a la perfecció i s’empatitza amb els “perdedors” ja que l’espectador acaba entrant i vivint les seves aventures i malsons; o més aviat acaba flotant amb ells i “allò”.

Veredicte

El millor: L’essència que es respira dels 80, el personatge de Pennywise i, en especial, la introducció a la història totalment pertorbadora.

El pitjor: Es desinfla com un globus cap al tercer acte i es fa massa llarga pel contingut que acaba mostrant. A més, es podria dir que li manca un terror més hostil.

Nota: 7

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga genetista de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També és fundadora i redactora cap de la revista online El Almanaque de McFly, on ha realitzat la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges i Jurat de la Crítica a TerrorMolins. De tant en tant col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*