El millor pròleg de la Gran Guerra El millor pròleg de la Gran Guerra
La 7a temporada de 'Joc de trons' ha millorat en ritme i espectacle El millor pròleg de la Gran Guerra

Estem a les portes del final. Es pot dir que, ara sí, que està tota la carn a la graella. Només queden sis episodis de Jocs de trons i tot i que haurem d’esperar més d’un any pel final, la setena temporada (la penúltima) ens ha deixat un molt bon sabor de boca. Esteu avisats que aquest article és una crítica de la present temporada i per tant conté spoilers…

Comencem pel principi… La primeríssima escena (sense que surti la cançó ni res) és de les millor de tota la temporada. La nova Arya, sanguinària i venjativa fa “justícia” pel que els enemics de Can Stark van fer a la seva família a la Red Wedding. Però deixant a part aquest inici apoteòsic, ja veiem des del principi que aquesta nova temporada va per feina. Menys capítols vol dir més informació en menys espai i en aquest sentit la sèrie ha millorat força quant a ritme. No trobem llargues converses que no van gaire enlloc ni escenes de road movie – buddy movie de personatges  desplaçant-se d’ull lloc a un altre durant 5 episodis.

Però aquest fet també té una contrapartida i que no es pugui aprofundir tant en personatges secundaris que possiblement mereixien més protagonisme. Així de cop se’m presenta el mestre en cap de la ciutadella on resideix Sam Tarly durant els primers capítols interpretat magistralment per Jim Broadbent o el salvatge Euron Greyjoy a qui vull veure en moltes més batalles per gaudir de com perd els papers. I no puc deixar de mencionar el malaguanyat Littlefinger, un dels meus personatge preferits amb qui heu sucat pa temporada rere temporada mentre manipulava totes les famílies de la sèrie en benefici propi. Està clar que té el que es mereix però això no treu que trobem a faltar el seu cinisme (i saviesa).

Però què ha fet de Joc de trons una sèrie de tan èxit? Aquí podeu llegir-ne més… En aquest sentit la setena temporada serà recordada per la varietat en les batalles i segurament per ser una de les més polítiques de totes. Cada moviment és un pas més en la gegant partida d’escacs en que s’ha convertit la sèrie ara que clarament hi ha dos bàndols (candidats al tron) i un efecte desestabilitzador (l’exèrcit dels morts). També serà recordada potser com la temporada amb menys sexe, una de les constants que ha quedat aparcada en aquests set capítols. Tornant a les escenes bèl·liques hi ha hagut molta varietat i estils. Batalles navals, atacs amb dracs, presa de castells i escomeses de guerrilla a l’altra banda del mur. Totes elles rodades amb la espectacularitat i destresa a la que ens té acostumats la sèrie. És una llàstima que ho haguem de veure a la TV perquè al cine seria una delícia!

Precisament les aventures de l’amic Jon Snow més enllà del mur és el pitjor de la temporada. Un gir de guió poc creïble i fins un cert punt absurd. També la velocitat a la que avança la temporada fa que segons quins reencontres (n’hi ha molts) no es visquin amb la intensitat que es mereixen. Bé, en tot cas cal anar per feina i, prepareu-vos perquè vindran males notícies.

Us n’heu adonat que gairebé tot el que passa és positiu (dracs a part)?. Els Stark felices los cuatro, la mare dels dracs avançant posicions i els Lannister cada cop més sols arraconats i desesperats. Sabeu que això no és bo i que a l’última temporada rodaran caps a cabassos i no tots seran caps “dolents”. George R.R. Martin no ens deixarà sortir d’aquesta ben parats…

En qualsevol cas Joc de trons continua sent LA sèrie. Tothom la veu, tothom en parla i tothom espera el que serà el final més seguit de la història de la TV. I a tot això ens estem deixant un dels elements més importants. Joc de trons és un dels nostres en gran part gràcies al carisma i les interpretacions dels actors. En aquesta temporada destaca (un cop més) Cersei Lannister (Lena Headey) la cada cop més completa Arya Stark (Maisie Williams) i secundaris de luxe com els que comentàvem més amunt. Bé, l’hivern ja és aquí i només ens queda gaudir de la Gran Guerra i de les darreres traïcions… Valar Morghulis!

Veredicte

Agradarà a: tots els fans pel seu ritme àgil i l’espectacularitat del conjunt molt ben dosificada al llarg de la temporada.

No agradarà a: els seguidors que gaudeixen dels petits detalls i que acusaran els girs de guió no gaire elaborats i la manca de profunditat.

Enganxometre: 9

Nota: 8

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*