El thriller espanyol es trasllada a Canaries El thriller espanyol es trasllada a Canaries
'La niebla y la doncella' és una adaptació de l'obra de Lorenzo Silva El thriller espanyol es trasllada a Canaries

Si una cosa ha sabut fer bé el cinema espanyol són els thrillers. Venim d’una llarga llista d’èxits de premis i festivals amb guanyadors emmarcats en aquest gènere. Segurament aquesta revolució la va iniciar La isla mínima quan l’any 2014 es va endur un total de 4 premis Goya. L’any passat vam poder veure com aquest èxit es tornava a repetir amb títols com Que Dios nos perdona, Tarde para la ira o El hombre de las mil cares.

Aquesta fama ha donat pas a un gran nombre de produccions dins el gènere de thriller o drama policíac. I com tots sabem la quantitat sovint és conseqüència directe de la mala qualitat. La niebla y la doncella no està ni al bàndol dels bons ni al dels dolents.

Andrés M. Koppel dirigeix aquesta adaptació de la novel·la homònima de Lorenzo Silva (el novel·lista ja havia vist una de les seves novel·les a la pantalla, El alquimista impaciente). Quan el cadàver d’un jove apareix amb signes de violència a La Gomera (Canàries), les alarmes salten, ja que qui s’hi veu implicat és un alt càrrec. S’acusa formalment un polític local, el qual queda exonerat en un judici posterior. Tres anys més tard el cas es torna a obrir, aquesta vegada amb el sergent de la Guàrdia Civil Bevilacqua (Quim Gutiérrez) i la caporal Chamorro (Aura Garrido) al capdavant. Els agents tindran ajuda de la caporal Anglada (Verónica Echegui), l’última persona que va veure el noi amb vida.

Clàssica premissa d’un thriller policíac que es va desenvolupant amb molts alts i baixos al llarg de la trama. El primer que cal destacar són les fluixes interpretacions dels personatges, a destacar molt especialment les dues caporals, i un Quim Gutiérrez perdut d’inici però que sembla que finalment sap trobar el seu lloc dins l’argument. Ara bé, no tota la culpa la tenen els intèrprets. Val a dir que el guió tampoc s’hi esmerça gaire, ja que alguns diàlegs són totalment artificials i posats com a palla en un paller que ja està ple a vessar.

El personatge de Roberto Álamo està molt desaprofitat, ja que és un dels actors que realment es creu el paper i ofereix els matisos que solen agradar als espectadors que gaudeixen caçant la rata abans que caigui a la trampa. No obstant això, el poc joc que se li dona a la pel·lícula no permet seguir la jugada.

Si una cosa és d’agrair, són les imatges paisatgístiques de La Gomera. És agradable veure un thriller en un espai on encara no n’hi havíem vist cap, i l’espai, el clima i l’atmosfera que se’n desprèn creen un bon ambient per cometre delictes de tota mena.

En general, la novel·la no brilla per l’originalitat i la pel·lícula tampoc. Queden, totes dues, estancades en un mar de thrillers policíacs que pul·lulen enmig de productes molt semblants. Tot i que és un film entretingut per un diumenge tarda no acabarà causant la revolada que han tingut el títols que mencionàvem a l’inici d’aquesta crítica.

Veredicte

El millor: el paisatge, la fotografia i la novetat de veure un crim en un nou paratge del país.

El pitjor: les actuacions d’alguns personatges i el guió artificial.

Nota: 5

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*