Parlar de clàssics és parlar de Hitchcock. I una de les joies del mestre del cinema és Rebecca. Actualment la podem veure al nostre país a la plataforma Filmin. La pel·lícula, estrenada el 12 d’abril de 1940, barreja el misteri, la trama romàntica i la policíaca. I és que Hitchcock era un geni en això dels girs argumentals inesperats i de crear emoció. La trama comença explicant com Maxim de Winter, un ric vidu anglès interpretat per Laurence Olivier, coneix per casualitat una jove i innocent noia a Montecarlo. Entre tots dos hi ha una bona sintonia i acaben casant-se. Un cop s’instal·len a la sumptuosa mansió d’ell, Manderley, les coses no són el que semblaven. La nova esposa es troba que el record de la difunta muller del seu marit, Rebecca, és omnipresent. El servei no para d’anomenar-la, les seves habitacions romanen intactes, les estovalles i els llençols tenen les seves inicials… I per si tot això fos poc, la majordoma, la senyora Danvers no para de recordar-li la bellesa i l’elegància de Rebecca.
Tot i el títol, la protagonista no és Rebecca, és la nova esposa de Maxim de Winter, una càndida i humil jove que lluita per fer que el seu marit oblidi la seva antiga dona i per fer-se un lloc a la mansió. Probablement per remarcar la seva situació, en el film no disposa de nom propi. Contrasta amb Rebecca, que tot i no aparèixer en tota la pel·lícula, ni tan sols en forma de quadre o fotografia, dóna nom a la cinta. El cas és que la nova esposa, interpretada per una convincent Joan Fontaine, se sent cada vegada més petita, fins al punt d’atendre una trucada i arribar a dir “la senyora de Winter va morir fa temps”. I és que ella no es creu el seu paper, no se sent a l’alçada. A partir d’aquí, els fets van succeint, amb un Màxim cada cop més absent i turmentat pel seu passat, ja que no aconsegueix oblidar a la seva primera dona. Tot desemboca en una trama psicològica-criminal, en la qual cada vegada més d’un personatge amaga més secrets dels que semblen. No es pot passar per alt la magistral insinuació que Hitchcock aconsegueix fer de l’amor lèsbic que la senyora Danvers sentia cap a Rebecca, no se sap si correspost. Per destacar el moment quan agafa el que era el sumptuós abric de la seva antiga senyora i li passa per la cara a la seva nova mestressa, o quan li mostra el que era la seva camisa de dormir transparent.
Rebecca era una femme fatale, bella i intel·ligent, i va fer parlar en vida i en mort, i en els dos estats va trasbalsar la vida de la gent que l’envoltava. No es veu, però no cal, és un personatge més. Els anys del film es noten per la manera com la nova muller tracta el seu marit, per les rígides normes del moment, per les idees de classe, però Hitchcock un cop més no decep. La fotografia és espectacular, aconseguint que cada pla sigui una delícia per la vista, els decorats són excepcionals, les interpretacions bones… Però sobre tot és agradable pel misteri que destil·la, l’ambient obscur que desprèn. I, com no, l’empatia que genera la nova senyora.
Un clàssic del cinema que no morirà mai. L’Acadèmia dels Oscars la van premiar amb les estatuetes de millor pel·lícula i millor fotografia. Dos guardons merescuts. Rebecca és tornar al món del conte, de la tensió, del misteri, amb Manderley, la famosa mansió anglesa, com a teló de fons. Una anècdota. La protagonista de la pel·lícula du sovint una rebeca a sobre de les seves camises, és a dir, la popular peça de roba en forma de jersei obert. I és des d’aquesta pel·lícula que es va popularitzar encara més, fins al punt de donar-li el nom. Rebecca va aconseguir traspassar la pantalla i encara és entre nosaltres.
