‘Wu xia’ el gènere que va més enllà de les arts marcials ‘Wu xia’ el gènere que va més enllà de les arts marcials
El Lychee Film Festival homenatjarà aquest tipus de pel·lícules sovint desconegudes pel públic occidental ‘Wu xia’ el gènere que va més enllà de les arts marcials

Del 15 al 22 de setembre obre les portes a Barcelona la 1a edició del Lychee Film Festival, el primer festival del país dedicat al cinema xinès.  Tot i que el certamen compta amb més de 20 pel·lícules seleccionades entre llargs, curts i documentals el gènere del Wu xia serà un dels principals protagonistes. Malgrat que tothom sap més o menys què són les arts marcials, Wu xia no és un mot gaire conegut a les nostres latituds. Per saber quan vam començar a tenir consciència d’un gènere que té dècades d’èxits a la Xina ens hem de remuntar uns 15 anys enrere.

Una espasa, una llegenda i un boom a occident

L’any 2001 no va haver-hi una odissea a l’espai. Va haver-hi una revolució de bambú. Una pel·lícula en mandarí del director taiwanès Ang Lee guanyava 4 Oscars (Pel·lícula de parla no anglesa, Banda Sonora, Fotografia i Direcció d’Art). Irrompia per primer cop al món occidental un Wu Xia Pian (武侠片) una pel·lícula d’arts marcials d’argument, sensibilitat, trama i tradició 100% xinesa. Les arts marcials no eren una cosa nova. Ja feia uns quants anys que Li Xiao Long (李小龍) conegut fora d’orient com Bruce Lee va posar al mapa les hòsties ben donades, ben coreografiades i amb una manera de fer i de ser molt diferent dels típics herois de Hollywood. Eren temps de Dirty Harry, Charles Bronson i Bud Spencer… Però Crouching Tiger, Hidden Dragon (卧虎藏龙)(Tigre i drac) no era només una pel·lícula d’arts marcials.

1118full-crouching-tiger-hidden-dragon-photo

Si fóssim xinesos hauríem crescut veient infinitats de versions de La llegenda del rei mico a la TV. La nostra infància estaria plena de lluites d’espases entre guerrers de trena i cabells rapats i coneixeríem llegendes sobre emperadors, concubines, traïcions i conspiracions diverses de dinasties que es remunten fins a 5.000 anys enrere. En aquest gènere és molt habitual aprofitar llegendes orientals com a excusa per mostrar lluites amb espases i altres armes i fer aparèixer criatures mitològiques com dracs o els Tao tie que vam veure no fa gaire a l’últim Wu xia que ens ha arribat als cines la superproducció de Zhang Yimou The Grat Wall (长城 ). Si fóssim xinesos hauríem vist Tigre i drac senzillament com una (molt bona) pel·lícula més del gènere Wu Xia. Però com que no ho som, aquesta pel·lícula ens va agafar per sorpresa.

Una sensibilitat i una bellesa oculta

El film d’Ang Lee, com dèiem, no era res nou vist amb ulls orientals però sí era una revolució visual a occident. Persecucions sobre les taulades desafiant la gravetat sense motiu aparent, aprenents que tenen una devoció cega per als seus mestres d’arts marcials, amors impossibles acompanyats de tendresa i sacrificis per la persona estimada… I, està clar, unes aventures i escenes de lluita que treuen l’alè. Escenes d’acció entres dones! Dones, artistes marcials, que es barallen amb una barreja de bellesa i brutalitat que ens va deixar amb la boca oberta. Només cal que recordeu aquesta escena…

El contrast entre la bellesa de les protagonistes (Zhang Ziyi i Michelle Yeoh) i la contundència dels combats va traspassar per primer cop les fronteres de l’Àsia aconseguint èxit i rellevància per un gènere que fins llavors era gairebé desconegut per les nostres terres.

Poc després tindríem una petita invasió de Wu Xia. El nivell es va mantenir molt alt amb Hero (英雄) i La casa de les dagues voladores (十面埋伏) de la mà del director Zhang Yimou però va perdre pistonada amb títols com Red Cliff (赤壁) o La maledicció de la flor daurada (满城尽带黄金甲). No és que s’acabés la inspiració però és difícil que un gènere com aquest pugui mantenir una producció d’èxit en unes terres (les nostres) que no estan acostumades (ni aniran al cine en massa) a veure “mastegots entre xinesos”. De fet, des d’aquest boom de principis dels 2000, amb prou feines han arribat títols d’aquest subgènere. El film Wuxia (武俠, Dragon) del 2011 va ser l’últim intent i no va passar del Festival de Sitges. Això sí, no podem deixar de mencionar The Assassin del director cantonès Hsiao-Hsien Hou que sense ser pròpiament un llargmetratge d’arts marcials va recuperar l’estètica, la sensibilitat i el poder visual de Tigre i drac com feia anys que no vèiem.

the-assassin

Xu Haofeng el renovador del gènere

Un dels plats forts del Lychee Film Festival és l’homenatge al director del seu film inaugural The Master (师傅) que obrirà el certamen el divendres 15 de setembre al cine Phenomena. Xu Haofeng, amb només tres pel·lícules al seu currículum, és un dels principals renovadors del Wu xia. Al festival també es podran veure els altres dos films d’aquest cineasta: Judge Archer (2012) i The sword identity (2012). El director, que també ha estat guionista de Wong Kar Wai y Chen Kai Ge serà un dels convidats d’honor del festival.

 

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d’Edicions Xandri. En l’àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d’un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d’abril del 2016 és el capità d’aquest vaixell periodístic i cultural anomenat ‘El cinèfil’.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*