Què és un ‘shônen’ o com entendre el manga per a joves Què és un ‘shônen’ o com entendre el manga per a joves
Els manga o anime destinats a un públic jove i masculí Què és un ‘shônen’ o com entendre el manga per a joves

Si sou lectors habituals del manga, aquesta pregunta té fàcil resposta, us ho sabeu de memòria. Però si ets dels que va visitar el Saló del Manga fa uns dies per pura curiositat, potser vas sentir paraules com “shônen”, “shôjo” o “seinen” en boca de tots els otakus, que les fan servir de forma completament natural. I és que ser un japonòfil sovint reclama una mica d’estudi.

“Shônen” en japonès té dos significats, noi o joventut, però quan parlem en un context manga, es refereix a una categoria demogràfica, nois entre 8 i 18 anys. Per tant, el “shônen manga” fa referència a totes aquelles publicacions que es publiquen en revistes dirigides a un consumidor molt concret. Aquesta forma de concebre les revistes de manga ve de lluny, perquè a principis del segle XX moltes de les revistes infantils que van començar a aparèixer i a donar forma al mercat de les revistes de manga tenien en el seu títol paraules com “shônen” o “shôjo” (l’equivalent femení). Aquestes revistes, al principi, no eren exclusivament de manga, sinó que podien tenir tot tipus de continguts, jocs, històries, i sí, també una mica de còmic. No va ser fins a finals de la dècada dels cinquanta i principis dels seixanta que van aparèixer les primeres publicacions dedicades íntegrament a publicar manga. Aquesta alta especificitat ha arribat a marcar de forma considerable totes les històries que es publiquen a les revistes.  La famosa Shônen Jump, la revista més popular de manga dins i fora del Japó (que va arribar a vendre més de 6 milions d’exemplars a mitjans dels 90, bona part gràcies a Bola de Drac), ja des d’un bon principi va decidir fer una enquesta entre els seus lectors per saber quins eren els valors més importants per a ells. D’aquesta enquesta se’n van extreure tres: esforç, victòria i amistat. A partir d’aquell moment, i encara vigent avui en dia, la gran majoria de títols que es publiquen a les seves pàgines promouen aquests valors, i per tant, és habitual que s’hi repeteixin molts patrons.

iiii_1347475408_22033634_1233x699

Tot i així, molt sovint, l’etiqueta “shônen” (o també “shôjo” i “seinen”, el manga per adults) s’hagi confós com a gèneres, especialment a occident. Certament a les històries shônen hi predominen uns protagonistes molt estereotipats, gairebé sempre en edat escolar, i que precisament busquen la identificació del lector. També és cert que hi predomina gairebé sempre l’acció, també la fantasia, hi ha humor, noies maques, i alguns tocs lleugerament eròtics (o no tan lleugers si parlem del manga de Gô Nagai, Harenchi Gakuen). Hi ha també molts mangues d’esports, o més coneguts com “spokon” (de l’estil d’Oliver y Benji), on els valors de l’esforç, l’amistat i la victòria són ben evidents.

Per tant, quan tot això va arribar a casa nostra, la paraula “shônen” es feia servir sovint per descriure manga d’acció o d’esports, més que no pas una categoria demogràfica, i de fet, encara a dia d’avui hi ha certes confusions. Com hem vist, els mangues destinats al públic més jove es dediquen a repetir esquemes una vegada i una altra: per exemple, el protagonista lluita contra un dolent, el guanya, i s’acaben fent amics, aleshores arriba un dolent encara més fort, lluiten junts, derroten el dolent, i aquest també acaba essent amic, fins que finalment troben dolents, molt i molt dolents, que mai seran amics seus. Una vegada més, amistat, esforç i victòria. A més, com és evident, per tal d’arribar a un públic molt concret, és normal que els protagonistes siguin sempre similars, i que els gèneres o temàtiques que es tractin, també coincideixin sovint; simplement, és el què agrada a aquest tipus de públic.

haikyu

El problema és quan es confon aquesta etiqueta amb un gènere. No tots els mangues d’esports o d’acció són per a un públic juvenil. Ni tots els mangues amb un protagonista jove, com pot ser el Detectiu Conan o Shin-chan, s’han concebut per al públic infantil. Com tampoc és cert que el shôjo l’hagin de dibuixar dones (de fet, ben al principi, gairebé eren exclusivament els homes els que feien manga per a nenes), o que només hi càpiguen arguments romàntics. “Shônen”, “shôjo” o “seinen”, són simplement demografies que sovint van associades a la revista on s’ha publicat, que van dirigides a un tipus de lector.

Segur que amb la descripció que hem fet abans de les trames d’un shônen típic i tòpic, molts heu pensat en Bola de Drac, que segueix aquest esquema al peu de la lletra. Però hi ha altres manga (i anime) que es mouen en les mateixes coordenades. Les dues obres shônen que han estat lluitant per convertir-se en els successors de l’obra de Toriyama són Naruto i One Piece. La primera ja ha acabat, i realment tenia molts punts en comú amb Bola de Drac. One Piece, que encara segueix, i vés a saber quan acabarà, probablement es pot considerar ja com el guanyador de la batalla, i curiosament és una proposta força més original, tot i que segueix mantenint molts dels esquemes habituals. Per cert, el amants de One Piece esteu d’enhorabona ja que tot just s’ha estrenat One Piece Gold on veurem les noves aventures d’en Ruffy i els altres pirates del barret de palla també en llengua catalana.

Però acabarem amb una recomanació d’un manga que tot just s’acaba de publicar, i que es va esgotar completament al passat Saló del Manga: My Hero Academia. Una obra sobre un món ple de persones amb superpoders i on tothom vol estudiar en les acadèmies més prestigioses de superherois. Evidentment ja té la seva versió en anime, que segur que serà tot un èxit, com ho està essent el manga. Un shônen amb els ingredients de sempre, que sembla que segueixen essent els ingredients per triomfar, aquí i allà.

my-hero-academia-key

Oriol Estrada

Oriol Estrada Abducció oriental

Oriol Estrada Rangil (aka Capitán Urías) mira enrere i als seus primers records d’infantesa sempre hi apareixen cintes Betamax amb títols de pel·lícules com 'Superman', 'Star Wars' o 'Indiana Jones' escrits amb bolígraf. Gràcies a John Woo va descobrir el cinema asiàtic, però van ser els japonesos qui el van acabar d’abduir del tot. És comissari d’exposicions del Saló del Manga i un dels fundadors de l’Espai Daruma, també parla de cinema i de 'todo lo que mola' en diferents blogs, revistes i emissores de ràdio. Ha coordinat un llibre sobre manga i es va estrenar en la ficció amb un relat inspirat en el cinema d’acció de Hong Kong a 'FantAsia' (Edicions Xandri). Va guanyar un Premi Bitácoras al Millor Videoblog abans que nasquessin molts Youtubers.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*