La ciència a la nova trilogia d”El Planeta dels Simis’ La ciència a la nova trilogia d”El Planeta dels Simis’
L’avarícia i la supèrbia com a catalitzadors La ciència a la nova trilogia d”El Planeta dels Simis’

A l’article Reboot: viatge en el temps o ciència ficció? destacava com s’utilitzava la ciència (o la ciència ficció) a la nova trilogia com el desencadenant del que acabaria convertint-se en el planeta dels simis original. Tot plegat succeïa a El origen del Planeta de los Simios (Rise of the Planet of the Apes, 2011), on una empresa de recerca en biomedicina intenta trobar un medicament que ajudi a millorar els efectes de malalties que actuïn sobre el cervell, com és el cas de la demència senil en els seus diferents tipus de manifestacions.

Algunes de les premisses són encertades: aquest tipus de recerca pot durar anys, cal fer proves amb animals abans d’arribar a provar-ho amb les persones i cal seguir uns protocols molt estrictes que inclouen aspectes ètics en referència a l’ús d’éssers vius en els experiments. Veient aquest tipus de pel·lícules et preguntes si pot ser versemblant la cadena de fets que denoten falta de seguretat, de control i de supervisió i que es justifiquen amb sentiments humans: una simi embarassada (protectora), amb un embaràs que ningú detecta (confiança) fins que hagi tingut el part (comprensió), un cadell nascut a la gàbia d’un laboratori (supervivència) i que pot sortir de la instal·lació sense cap problema (compassió), un pare malalt amb el que provar una cura experimental (desesperació), un simi que mostra un comportament sorprenent (orgull), que es converteix en un mes de la família (adopció) i que acabaríem entenent i respectant el seu comportament (empatia)… la por no la tenim pels simis o pels virus, sinó pels mecanismes de control de les empreses de recerca en biomedicina, si és que acceptem que és possible que el científic es pugui endur-se part de la recerca feta i guardar-les a la seva nevera per a poder experimentar de forma casolana, en aquest cas en el seu pare desnonat.

De fet hi ha dos sentiments que sobresurten sobre la resta i són sens dubte dos dels pecats capitals més representatius de la nostra societat actual: l’avarícia, representada en el gerent del laboratori, i la supèrbia, representada en el científic, i que té la màxima expressió en la frase del gerent al científic quan li diu, literalment: “Tu passaràs a la història i jo m’enriquiré”. Esperem que la recerca en nous medicaments no estigui condicionada per aquests tipus de frases, però en tot cas pot ajudar a entendre la importància de que pugui haver recerca pública i privada a la nostra societat, entenent i respectant que la recerca privada es fa amb ànim de recuperar la inversió i tenir beneficis.

Si el nom que a la pel·lícula se li posa al medicament experimental és ALZ-112 i veient els símptomes en el pare del científic podem intuir que cerquen la cura de la malaltia de l’alzheimer, a l’actualitat incurable i terminal i que provoca la mort de les neurones i l’atrofia de diferents zones del cervell. Es calcula que a l’actualitat hi ha al voltant de cinquanta milions de persones al món amb diferents tipus de malaltia de demència i que si la tendència contínua en el 2050 pot haver tres vegades més, amb l’impacte social i econòmic que pot suposar.

Aparentment a la ficció l’equip d’investigadors dissenya un virus gasós com a medicament, i al llarg de la pel·lícula es diu que cal fer un cep més agressiu per tal de salvar la defensa dels anticossos dels humans. Quan l’organisme troba la manera de combatre el virus, anul·la el seu efecte terapèutic i provoca que la malaltia es reprodueixi amb una gran virulència, accelerant la degradació del cervell, o destruint-lo si és un cervell sà. A la vegada s’assoleix l’efecte contrari en els simis, que mantenen l’efecte positiu del virus fent augmentar la seva capacitat cognitiva.

Si recordem que justament fa una dècada es parlava de la grip aviar i el perill de que es transmetés als humans i pogués provocar una pandèmia mundial ja tenim la forma de fer versemblant la seva propagació: un mètode d’inoculació ràpid (només pel fet de respirar) i efectes demolidors molt ràpidament, sobrevivint només aquells humans que les seves defenses si puguin deixar latent el virus durant temps sense tenir efectes nocius.

Perquè no és possible dissenyar una vacuna contra aquest virus? En certs tipus de virus les proteïnes que el conformen poden mutar, i a vegades poden ser difícils de rastrejar si tenen un embolcall víric quasi idèntic a les membranes de la cèl·lula hoste. La justificació versemblant per a un desastre apocalíptic està servit, i més si la persona contaminada és un pilot de vols internacionals i el període d’incubació és de varis dies abans de que es mostrin els símptomes.

Si la bioquímica és la clau de l’argument de la primera pel·lícula, la tecnologia ho seria de la segona i el factor humà de la tercera. Quatre anys després dels esdeveniment de la primera, a El amanecer del Planeta de los Simios (Dawn of the Planet of the Apes 2014), els humans supervivents lluiten per l’energia que els pot facilitar una presa localitzada on viuen els simis, l’escassetat de l’energia i dels recursos com a símbol de la lluita d’un futur no gaire llunyà. A La guerra del Planeta de los Simios (War for the Planet of the Apes, 2017), han transcorregut dos anys des del final de la pel·lícula anterior i la confrontació estarà marcada per la lluita per la supervivència, amb un context deshumanitzat (i les poques espurnes que hi ha són del bàndol dels simis) i de fanatisme (amb clares referències a Apocalipsis Now (1979) de Coppola en la intenció de personalitzar el mal) on la violència injustificada, l’assassinat, la tortura i l’abús així com l’èxode dels refugiats no ens semblarà quelcom inversemblant per no dir inclús habitual als noticiaris d’avui en dia.

En certa manera la noia protagonista es converteix en una mena de baula entre els humans supervivents al final d’aquesta trilogia i els humans (muts i embrutits) de la primera de les pel·lícules de la saga, almenys hem de reconèixer la intencionalitat de relacionar-les quan a l’Origen els protagonistes veuen la notícia a la televisió de l’enlairament de la nau Icarus amb destí a Mart, malgrat que a la pel·lícula original la nau indica que l’enlairament va ser el 1.972. Ja que es diu que la nau aterra l’any 3.978, podrem acceptar aquets llicència de quaranta anys entre una i altra nau de la ficció tenint en compte l’efecte de la teoria de la dilatació temporal, però això… això és mereix un altre article.

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició ‘Robots en la seva tinta’ organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*