Doblatge i respostes: cinema català i cinema en català Doblatge i respostes: cinema català i cinema en català
Resposta de Jaume Costa, el coordinador de la comissió de doblatge en català a l'article d'Àngel Comas Doblatge i respostes: cinema català i cinema en català

Article escrit per el coordinador de la comissió de doblatge en català, Jaume Costa.

En resposta a l’article “Cinema català o cinema en català” publicat pel Sr. Àngel Comas a El Cinèfil el dia 14 de juliol de 2017, la Comissió pel Doblatge en Català desitja contribuir al debat exposant el següent:

Amb el seu permís, esmenem, d’entrada, el títol de l’article: cinema català i cinema en català; de la mateixa manera que hi ha cinema espanyol i cinema en espanyol, cinema quebequès i cinema en francès quebequès, cinema hongarès i cinema en hongarès, etc. Que encara es plantegin disjuntives que obliguin a escollir entre tenir cinema rodat en la nostra llengua o cinema doblat/subtitulat en la nostra llengua, reflecteix nítidament l’anomalia que viu el català, essent l’única llengua a la qual se li exigeix que triï entre una de les dues opcions i que tiri la tovallola en l’altra. Un posicionament, per cert, que, a priori, semblaria impropi del canvi de mentalitat d’aquest país, que teòricament ja no s’alimenta de molles sinó que vol el pa sencer. Per què tenim tan interioritzada la renúncia, a l’hora d’assolir determinades fites?

El Sr. Comas afirma al seu article que la política de la Generalitat és la “de doblar les pel·lícules americanes de més èxit, o sigui, els blockbusters nord-americans principalment. Les pel·lícules d’autor interessen poc”. Si bé, al nostre entendre, sí que seria interessant que les pel·lícules que veuran més espectadors fossin les que, com a mínim, es poguessin veure en català, la realitat és que, actualment, les pel·lícules que es doblen al català per a l’estrena a cinemes són d’índole molt diversa. Si mirem les pel·lícules doblades al català dels últims 12 mesos, trobem que els films americans són minoria (el 40% del total), mentre que els europeus sumen el 38%, essent la resta pel·lícules d’altres nacionalitats. I, si descomptem les pel·lícules d’animació infantil, la majoria de les pel·lícules doblades són europees (50%), mentre que les americanes cauen al 38%. Proporcions de nacionalitat molt diferents a les que hi ha a les cartelleres actualment. Tot això, sense tenir en compte que no totes les pel·lícules americanes són blockbusters de gran recaptació.

doblatge català

“No cal destinar subvencions a traduir les pel·lícules de les majors perquè no les anem a veure”. Són paraules de la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Observant les dades de recaptació setmanal per pel·lícula, som incapaços de comprendre tal conclusió. Precisament arran d’aquestes declaracions, l’article del Sr. Comas fa referència a unes dades també proporcionades per la presidenta de l’Acadèmia segons les quals es destinen 2,3 milions d’euros a subvencionar el doblatge en català, afegint-hi el Sr. Comas que, en canvi “les produccions catalanes rodades en català han passat de 419.000 espectadors el 2010 (2,1% de quota) a 126.000 (0,7% de quota) el 2015. Queda clar que el cinema català (no només en català) és el gran perjudicat”. És a dir, s’associen els ajuts al doblatge en català a la caiguda d’espectadors de cinema rodat en català.

Costa de creure que hi hagi una correlació entre les dues coses, és a dir, que els espectadors rebutgin anar a veure pel·lícules catalanes per la mera existència de versió catalana de pel·lícules que també poden veure en castellà. Potser la correlació seria més defensable si la caiguda d’espectadors de cinema rodat en català hagués estat simultània a l’augment dels ajuts al cinema doblat al català durant el citat període 2010-2015, però el cert és que el nombre de pel·lícules doblades al català ha variat poc durant aquests anys (de 68 a 75). En canvi, el nombre d’espectadors de cinema rodat en català ha caigut molt més (un 70%) que el nombre de pel·lícules rodades en català (un 38%).

Considerem que normalitzar una llengua significa, precisament, que no sigui anòmala en cap àmbit de consum que hi hagi al país. Que a Catalunya hi hagués consum de cinema doblat i que aquest consum només fos en castellà seria (i és) un reflex clar de la anormalitat que viu una llengua al seu espai territorial. No comprenem, com diu l’article, la idea que la normalització pugui aconseguir-se “per altres camins”, entenent com a tal, que pugui fer-se assumint que quedi totalment desterrada d’un àmbit cultural massiu com és el del cinema doblat. Al revés, aquests espais són el termòmetre que ens alerten del precari estat de salut en què es troba la llengua en cada moment.

doblatge

Doblatge i subtitulació són dos sistemes que presenten avantatges i inconvenients (tant l’un, com l’altre), i els dos alteren aspectes de l’obra creada inicialment pels seus autors (la multitud d’elements que conformen una pel·lícula), talment com ho fa, també, tota traducció literària. ¿Una traducció de Shakespeare no altera l’obra de Shakespeare? ¿Deixem, per aquest motiu, de considerar positiu que es tradueixi, es llegeixi i, en definitiva, es difongui l’obra de Shakespeare? Per descomptat que no, i per descomptat que ningú no qüestiona la traducció literària permanentment. Lloem la tasca del traductor perquè fa possible la difusió de l’obra. Això és justament el que fa el doblatge al cinema.

La solució per normalitzar la producció pròpia en català passa per poder establir l’impost finalista sobre les operadores que boicoteja l’Estat (o sobre un altre fet imposable equivalent), de la mateixa manera que la solució per normalitzar el català a l’àmbit del cinema doblat passa per la regulació legal i perquè siguin les distribuïdores qui n’assumeixin tota o part dels seus costos, essent les subvencions, en tot cas, una ajuda per fer-ho (en això últim segur que estem d’acord amb el Sr. Comas). Però si us plau, deixem de pensar que la solució la trobarem reclamant les engrunes que tenen els del costat.

Redacció

Redacció El cinèfil

'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a l’univers del cinema en tota la seva amplitud. El Cinèfil sigui una revista de cinema en xarxa i en català. Ens agrada definir-nos com una revista en xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. Ah, i tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*