El sentit aràcnid d’un retorn molt esperat El sentit aràcnid d’un retorn molt esperat
'Spider-man homecoming' connecta amb el públic i amb l'univers Marvel sense grandiloqüències El sentit aràcnid d’un retorn molt esperat

Tenint en compte els dos darrers intents de reflotar Spider-man vaig entrar al cine amb por. Ja des del principi, però, vaig veure que el que teníem davant no era el mateix que les dues pel·lícules protagonitzades per Andrew Garfield. L’exèrcit de guionistes darrere de Spider-man Homecoming s’encarrega des dels primers minuts de metratge de col·locar el personatge aràcnid dins el conegut univers Marvel del que tant s’ha parlat. Un parell de flashbacks narrats de manera molt senzilla i efectiva (un vídeo-selfie-diari d’en Peter Parker) et situen a la història de manera que no cal haver vist Civil War per entendre que Tony Stark (Ironman) va “reclutar” un adolescent amb superpoders per culpa d’una picada d’aranya radioctiva.

Feta aquesta introducció passem a veure ja algunes de les virtuts del nou home aranya. La primera és no haver-no de menjar altre cop la mateixa història. Ja sabem allò de la picada d’aranya. Ja sabem que l’oncle Ben ha mort i un gran poder comporta una gran responsabilitat. I és per això que s’agraeix que la pel·lícula vagi directe a l’acció i es dediqui més a descriure el nou Peter Parker (un solvent Tom Holland) que a explicar-nos la matxucada història de l’home aranya.

La clau de l’èxit del film és l’esperit Avengers. Què vol dir això combinar amb destresa de cirurgia la trama dramàtica, l’acció i sobretot l’humor. Les peces encaixen i les dosis de tots aquest elements estan molt ben repartides de maneres que l’espectador vibra amb els moments de lluita, riu el gags i se sent interpel·lat en els moments de tensió. A tot això ajuden i molt els secundaris, especialment el necessari (i escàs Robert Downey Jr), la sexy tieta Marisa To”May”, el malvat voltor Michael Keaton i l’amic grassonet amb ganes d’acció Jacob Batalon.

Segurament el que més tira enrere és un cert abús dels efectes visuals creats per ordinadors. Jo que em declaro nostàlgic dels dos primers Spider-man de Sam Raimi he notat una evolució a pitjor dels moviments del superheroi quan està penjat d’una tela d’aranya pels carrers de la ciutat. D’alguna manera es veu menys natural que abans i tot i que la intenció és bona no acaba de funcionar. Tampoc no és gaire memorable la mini història d’amor del protagonista però com que és necessària la tolerem i esperem que passi. Amb tot, al cine ens trobem un nou Spider-man fresc, desacomplexat, influït per la saga Avengers (cosa bona) i amb un tutor com Ironman (cosa millor). És per això que el resultat és bo. Poca gent sortirà del cine decebuda més enllà de ultradefensors del purisme del còmics. Ah, per cert, sense que sigui spoiler… Al final hi ha potser la escena post-crèdits més divertida de totes les que hem vist (amb el permís de Deadpool). Una trollejada èpica!

Veredicte

El millor: l’esperit Avengers, és a dir, la (bona) barreja entre humor, acció, drama i ritme.

El pitjor: una mica massa d’efectes visuals fets per ordinador que en alguns moment no acaben de lluir del tot i la història d’amor adolescent.

Nota: 7

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*