La batalla a Dunkirk de Nolan La batalla a Dunkirk de Nolan
El director londinenc se'n va a la segona Guerra Mundial La batalla a Dunkirk de Nolan

No hi ha res de dolent en què Christopher Nolan faci espectacle. Només faltaria. A més, cal admetre que té una gran capacitat visual: les seves imatges sempre semblen voler copsar una certa essència onírica que els és pròpia, per bé que, com és el cas de Dunkerque, hi hagi pretensió de realisme. Al capdavall, la projecció cinematogràfica no és una altra cosa que ombres, fantasmes, il·lusió òptica davant la nostra retina. Fins aquí, res a dir, ans al contrari, aplaudim les seves capacitats pròpiament cinemàtiques. El que ens molesta un xic en Nolan és la seva pretensió transcendent, que en ocasions abassega. El cas més flagrant és Interstellar, una cinta absolutament sobrevalorada des de la perspectiva científico-filosòfica car només ens sembla espectacle al·lucinogen amb embolcall transcendent, però deixem aquest film de banda perquè ens embolicaríem que fa fort i molts no hi estarien d’acord.

Què passa amb Dunkerque? Des de la perspectiva cinemàtica, tot i que després en traurem algunes objeccions, és una cinta gairebé impecable. Substancialment més senzilla que Incepcion (l’estructura de la qual deu n’hi do l’enrevessada que és, també objectable des de la perspectiva argumental tot i que hipnòtica), la cinta evoluciona en tres àmbits (terra, mar, aire) amb un timing intens i gairebé entès com una simfonia d’imatges concatenades, amb els seus crescendos i punts culminants que fan les delícies dels amants del cinema mut.

Per descomptat que Hans Zimmer, responsable de la música del film, hi té molt a veure. Nolan, igual que a Inception i a Interstellar, empra a Zimmer per condicionar-nos anímicament en cada un dels moments clau del film, i en són uns quants, tot creant una atmosfera que esdevé angoixant però alhora amb components a mig camí entre l’al·lucinogen i el malson.

Dunkirk

Es pot dir que el director londinenc opta per un tractament minimalista a l’hora d’enfocar un episodi tan tràgic i fins a cert punt humiliant com el de la retirada de les tropes aliades (una barreja de francesos resistents, canadencs, britànics i belgues) en el context dels inicis de la Segona Guerra Mundial, davant la tenalla que, entorn a aquestes tropes, havia generat Hitler un cop trencada la Línia Maginot i envaïda França, gairebé no oferint una altra sortida que la fugida cap a Anglaterra per reorganitzar-se i atacar de nou. Més de 400.000 homes van esperar l’embarcament (en una operació britànica que es va anomenar Dynamo) a les vastes platges de Dunkerque mentre eren castigats durament des de l’aire pels avions alemanys amb bombes i ràfegues de metralladora. Alguns van creure que fou un miracle que en aquestes condicions d’indefensió (ja que la resposta aèria aliada va ser insignificant), poguessin sortir-ne 338.226 homes: 198.229 britànics i 139.997 francesos (16.000 dels quals belgues i canadencs). Les xifres en la pèrdua d’homes potser balla força més segons el cantó, però sembla que, a banda dels morts a les platges o als destructors enfonsats, uns 40.000 soldats van ser fets presoners, en una proporció major de francesos. Aquesta vessant dels fets de Dunkerque no s’ha tractat gaire al cinema, i pel que toca al film de Nolan, ha aixecat molta polseguera entre la crítica francesa, ja que que el film, i potser aquest és un dels errors de plantejament, només se centra en l’embarcament dels britànics. Allò cert és que van tenir una determinada preferència per davant dels altres soldats. L’enemic, l’exèrcit alemany, rep un tractament semblant al que fa Stanley Kubrick per a Full Metal Jacket; sembla absent molt sovint, o quelcom llunyà sense rostre.

Hi ha en tota la cinta un cant heroic al patiment dels britànics, i un enaltiment al que es va convenir a considerar un triomf dins de la humiliació. Però rere van quedar uns homes que van patir un maltractament acarnissat per part dels nazis, que van prescindir de tota Convenció de Ginebra.

A través d’un soldat britànic, Tommy (Fionn Whitehead), que tot fugint dels snipers alemanys aconsegueix entrar a la platja, gelosament custodiada pels francesos que a punt estan d’occir-lo també, anirem experimentant en primera persona els seus intents de fugir per destructor o per barca petita de pesca (una de les moltes que des de Dover es van atansar tot creuant el Canal de la Mànega ofertes pels anglesos civils per tal de contribuir a la recuperació dels soldats), fins i tot en un vaixell mitjà de pesca holandès atrapat a la sorra en baixar la marea. Un recurs, el d’emprar un soldat anònim, que en alguns moments sembla típic de joc d’ordinador, quant a que condueix el jugador pels itineraris preparats. Coses de la postmodernitat tan característica del realitzador, per bé que hom accepta el recurs sense problemes perquè esdevé la via per conèixer diversos fets.

Dunkirk

Allò cert, a banda d’evidenciar-se que l’interès del director més aviat ha estat el d’usar el desastre de Dunkerque com a excusa per fer una de les seves magistrals simfonies visuals, és que sembla que només preocupi parlar de l’odissea britànica, i encara més, exclusivament centrat en la platja i el moll (mole) de fusta construït per poder fer arribar els destructors, i que va ser un dels llocs crítics per les pèrdues que hi va haver. La ciutat també va rebre i de valent. Les bombes van destruir molts edificis i van matar força civils. Res de tot això es veu en pantalla. La ciutat, si més no la seva línia de costa, quan es veu, que és poc, presenta un aspecte immaculat. De fet, tot el film, i s’entendrà que salvant les distàncies, té un no sé què asèptic al llarg de tot el metratge que sobte de veritat si tenim presents altres films i fotografies del desastre, on clarament un dels elements punyents és el desori, el caos imperant arreu, entre homes, vehicles i grans armes. Diríem que Nolan ha fet un film bèl·lic de posada en escena depurada, una abstracció que cerca una certa bellesa freda, ideal en un fet tant sagnant, brut i mancat d’èpica.

Altrament, el diàleg és mínim, i malgrat que se sent el drama (de fet hi ha un episodi en una d’aquestes barques de pesca protagonista força punyent), i sobretot es nota la tensió en els pilots aeris que intenten contrarestar els avions alemanys amb els seus Spitfires, i en els soldats que s’ofeguen atrapats en la ferralla dels destructors enfonsats, el resultat final de la pel·lícula des de la perspectiva del tractament de personatges es queda en una superficialitat eixordadora, en les sensacions primàries, sense aprofundiment real en cap protagonista, dels quals ben poca cosa en sabrem. Es podrà adduir raons cinemàtiques, que es tracta de pur cinema. I nosaltres no ens oposarem pas a trobar els valors del film per aquí. Un bon exemple seria Duel, de Steven Spielberg, però llavors, el que potser empipa és allò tan típic de Nolan d’intentar disfressar el que són espectacles majoritàriament visuals amb una pàtina de profunditat que trobem és molt prima per bé que sap fer creure que és profunda en ocasions.

Dunkirk

Per tenir una visió una mica més exacte del que va ser Dunkerque (la platja, les seves dunes, el desori de gent i maquinària, la ciutat), hi ha el reeixit film d’Henri Verneuil, Week-end à Zuydcoote (1964), (en castellà, Fin de semana en Dunkerque), en què des de la perspectiva francesa es fa un acostament més equitatiu a totes les part implicades, fins i tot la població civil, i on veladament no s’amaga certa crítica a l’actitud britànica de donar abans que res preferència als soldats britànics. També dóna dimensió de la tragèdia Dunkirk (1958), de Leslie Norman per a la Ealing, on es dóna molta importància als vaixells civils de pesca, i amb un tractament de llum un tant expressionista també s’apropa l’odissea a les dunes, tot i que també és un film vist exclusivament des del cantó britànic. Aquesta cinta té un guió excel·lent, amb personatges torturats i veritable dimensió interior.

Cal destacar que Nolan presenta una pel·lícula amb una fotografia impressionant de Hoyte Van Hoytema, rodada en negatiu de 65 mm majoritàriament amb càmeres Imax, les quals ja han aconseguit ser lleugeres i han permès imatges com les d’un pilot caigut a l’aigua que s’ofega atrapat en la cabina del avió. En plena època digital, sorprèn que s’opti per rodar en suport químic, tot i que el fet que també s’hagi rodat en 6 5mm War For The Planet Of Apes, potser fa sospitar un cert ressorgiment del rodatge en autèntic film negatiu en contraposició al rodatge digital tan extens. D’altra banda, seria injust no esmentar la tasca de muntatge de Lee Smith, ja que l’edició és cabdal, absolutament cabdal, en tot film de Nolan per conferir a les seves cintes aquest tremp simfònic característic.

Veredicte

El millor: el desplegament visual, la posada en escena i un muntatge magistral. Veritable sentit cinematogràfic del que és un espectacle de cinema.

El pitjor: Una certa manca de profunditat, i un enfocament del tot parcial que ignora els francesos absolutament.

Nota: 7

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

  • Pep Dols

    27 de juliol de 2017 #1 Author

    Gracias por toda la información que aparece en esta fantástica crítica de cine. Todos los argumentos están espléndidamente razonados y se aprende mucho con su lectura. Enhorabuena, Ignasi.
    En particular did que como me encanta el cine y ya he pasado de los cincuenta, me gusto que la película se centrara en el tema y no necesitara la típica historia de amor como en Pearl Harbor para contentar a más público y he de confesar que la sucesión de imágenes y música hicieron que me removiera inquieto en la butaca buscando salidas ante una claustrofía repentina. Con las películas que normalmente aparecen en las salas comerciales, esta la pueden ver los cinéticos y creo que les gustara.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*