Personal Affairs (traduïda com Asuntos de familia) és una de les estrenes estivals de cinema independent més interessants que he vist. Amb senzillesa narra una sèrie d’episodis en una mateixa família amb una característica en comú: la incomunicació. Tot plegat narrat a la Israeliana ciutat de Natzaret amb una família palestina com a protagonista. Però que ningú no es pensi que aquesta és una pel·lícula sobre el conflicte Israel-Palestina. Tot i que aquest rerefons hi és (i quan surt el film és d’allò més interessant) Personal Affairs és per sobre de tot un mosaic de petites històries sobre relacions familiars, amor i incomprensió.
El més destacat del film és la manera com les diferents històries s’interconnecten sent a la vegada molt diferents entre elles. La ironia i l’humor cru i molts cops ratllant el negre és el que més agrairà l’espectador que trobarà en aquest film una finestra oberta a el que segurament passa a moltes de les nostres cases. En el fons el film és una oda a l’amor familiar i a les coses que hem de fer/suportar sobre els nostres companys de sang.
La família no la tries però les parelles sí. També hi ha molta dicotomia per llegir entre línies en aquesta afirmació perquè el que contrasta justament és la manera com es tracten les relacions de parentesc amb les d’amistat i de sentiments. Malgrat això, un té la sensació que tot plegat tampoc no és tan original. Hem vist això altres vegades i explicat de millors maneres. Segurament la intranscendència del conjunt és un factor que juga en contra. En qualsevol és un d’aquells films que agradaran als amants del cinema independent i de les històries simples i ben narrades. Els que busquen emocions fortes o trames originals i enrevessades que canviïn de sala.
Veredicte
El millor: els moments còmics amb un humor àcid i sense concessions.
El pitjor: és un tema molt matxucat i tampoc no aporta res de nou.
Nota: 6
