Austerlitz, de Sergei Loznitsa: mirar l’horror Austerlitz, de Sergei Loznitsa: mirar l’horror
Un repàs pels camps de concentració Austerlitz, de Sergei Loznitsa: mirar l’horror

A l’epíleg de Zona d’interès (2015), Martin Amis reflexiona al voltant de la càrrega ètica, o de l’absència d’aquesta, quan hom decideix investigar les raons que van empènyer Hitler a dissenyar i perpetrar l’Holocaust. Assegura que el fet de mirar d’entendre-ho implica atorgar atributs humans a l’inhumà, la qual cosa era inacceptable de del punt de vista moral. La humanitat ha de renunciar a comprendre l’horror de la Shoa perquè no pertany a la seva condició.

Loznitsa, a Austerlitz, planta el trípode i filma les riuades de turistes a Sachsenhausen amb càmera HD, plans fixos i amb un treball de so estereofònic de gran intensitat, el mateix mètode que va fer servir a Maidan (2014) per deixar constància de la revolució i posant el focus en la Plaça de la Independència de Kíev. La referència a la novel·la de Sebald és significativa i rellevant, per tant, tant l’escriptor com el cineasta, i igual que Amis, s’acosten al genocidi no amb la voluntat de comprendre sinó de mostrar-lo, de ser-ne plenament conscients.

austerlitz

El cinema de Loznitsa sol agafar forma d’ull escrutador, de subjecte que indaga, i en aquesta ocasió, l’objecte “espiat” és el turista, la mirada del turista, els seus moviments dins dels murs dels camps nazis. Més que mai, la decisió de col·locar la càmera a un o a un altre lloc determina la intenció de l’autor, que prefereix quedar-se fora i mirar els que miren. Les restes de l’horror hauran d’arribar-nos en forma de reflex, un reflex que ens arriba des del present, des de la immediatesa, i no com a viatge al passat o de treball de camp documental.

El director ucraïnès és partidari del cinema morós, de la narració retardatària, del cinema que defuig la velocitat perquè sí i que entén que el ritme en les arts narratives pot ser ràpid o no. Els plans fixes llarguíssims d’Austerlitz contenen, a més d’un espai de reflexió que escasseja en el cinema més convencional, una dosi important de crueltat que és fàcil de relacionar amb la més que coneguda desconfiança de Loznitsa amb la humanitat. Però, en aquest cas, no es tracta tant d’evidenciar la frivolitat amb què els turistes es passegen per un camp de concentració, la qual cosa hauria estat massa òbvia, sinó d’ensenyar el reflex del passat en el present de la nostra mirada, de la mirada de tots.

Austerlitz és cinema imprescindible, agosarat i respectuós amb l’espectador. Cinema no apte per a pusil·lànimes.

Austerlitz

Xavier Pijoan

Xavier Pijoan Desclassificats

La vida? El cinema? Que hi ha alguna diferència? Xavier Pijoan és llicenciat en filologia i en Teoria de la literatura. Va fer un postgrau de Crítica literària a la premsa i un Curs de Guió cinematogràfic amb en Domènech Font. És professor de Català a l'ESO, i, a banda d'El cinèfil escriu regularment al setmanari La Directa, Barcelona Teatre i Culturamas. Anar al cine és la seva manera de viure... No n'ha trobat cap altra de millor fins ara.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*