Un heroi sense pantalons Un heroi sense pantalons
'Un minuto de gloria' s'estrena el dia 14 de juliol Un heroi sense pantalons

El cinema d’Europa de l’Est ha revifat durant l’última dècada gràcies, bàsicament, a l’espectacular auge de la indústria romanesa, però no es pot dir el mateix de l’aportació que n’han fet els seus veïns de Bulgària. Si més no, el número de pel·lícules que s’estrenen a les nostres sales o festivals és realment ínfim. Ara bé, si les poques que arriben estan al nivell d’Un Minuto de Gloria, podem donar-nos per satisfets. La segona obra del duet de directors format per Kristina Grozeva i Petar Valchanov construeix un afilat drama satíric que, com qui no vol la cosa i partint d’una premissa relativament simple i absurda, va deixant en evidència les vergonyes polítiques i socials del país balcànic. I no ho fa recorrent a discursos verbalitzats o situacions prefabricades a l’estil Ken Loach, sinó contraposant una mentalitat neta i honesta a diferents exponents d’una societat corrompuda per l’egoisme i pels interessos del poder.

La narració d’Un Minuto de Gloria pivota al voltant de dos personatges completament antagònics. D’una banda, Tsanko Petrov és un solitari guardavia amb aspecte de vagabund que malviu a les afores de la ciutat i que, a més, té la particularitat de ser tartamut; de l’altra, Julia Staykova és la flamant cap de relacions públiques del Ministeri de Transport, capaç de resoldre qualsevol problema amb un parell de trucades. Les seves vides es creuen quan Tsanko troba una enorme quantitat de bitllets en una via i decideix trucar la policia per retornar-los, raó per la qual el ministeri li organitza un acte d’agraïment públic. Allà, la Julia perd el rellotge de Tsanko, de gran valor sentimental, i és llavors quan ell inicia una incansable tasca per recuperar-lo. I no hi ha pitjor maldecap per a l’administració que un ciutadà que no es cansa de reclamar allò que és seu, i que a més no té gran cosa a perdre.

Un Minuto de Gloria

Un Minuto de Gloria desplega la seva mirada crítica de forma subtil i intel·ligent. Totes les situacions en què Tsanko rep el menyspreu d’aquells qui es creuen moral i intel·lectualment superiors a ell, es van capgirant a poc a poc per en demostrar que, en realitat, és tot el contrari. Creuen que poden fer el que vulguin amb ell, donada la seva ingenuïtat i aparença inofensiva, però no són conscients que la tossuderia i sentit de la justícia són molt difícils de doblegar. No és un reaccionari ni pretén derrocar el sistema, simplement vol el seu rellotge i arribar a temps a casa per abeurar els seus conills. Els directors Kristina Grozeva i Petar Valchanov fan una enginyosa contraposició d’aquest personatge amb el de Julia, plena de falsedat i males intencions per tal de sortir-se amb la seva. Una dona que, a més, sempre anteposa la seva feina a un procés de fecundació per quedar-se embarassada, el qual afronta amb una absoluta fredor i irresponsabilitat.

La descripció dels personatges també presenta detalls visuals o narratius que contribueixen a posar-los en comparació. Per exemple, mentre Tsanko ha d’espantar les mosques que el molesten dins de casa seva, a Julia l’acompanyen les melodies dels seus dos mòbils que no paren de sonar, i que no pot evitar atendre sempre. Però també la direcció ens ajuda a saber més d’ells. Grozeva i Valchanov aposten per un realisme semblant al cinema dels germans Dardenne. Càmera en mà, estabilitzadors d’imatge oblidats a casa i adaptació constant al terreny que trepitgen. Així ho evidencien, per exemple, quan segueixen en Tsanko per les vies de tren, o quan la Julia comença a perdre els papers. Els enquadraments moguts i imprecisos, i una càmera que a vegades es tira sobre dels personatges, no ho posen fàcil a l’espectador, però ens ajuda a apropar-nos del tot a la situació de cadascun d’ells.

Un Minuto de Gloria

Les particularitats d’en Tsanko i les incòmodes situacions que provoca per a la resta de personatges donen a Un Minuto de Gloria moments de comicitat propis de la seva condició de sàtira, però la pel·lícula no busca en cap cas quedar-se en això. En realitat, el tram final de la història adopta una contundència dramàtica que esborra qualsevol mínim somriure a la boca. Kristina Grozeva i Petar Valchanov envien un missatge potent, on no només rep el govern sinó que també s’arrossega part de la classe obrera, i ens recorden que la integritat humana pot trobar-se a la persona menys esperada. A més, i per molt que les aparences indiquin el contrari, ho fan amb una història de ritme àgil i perfectament assequible per a qualsevol espectador. Un Minuto de Gloria ens recorda que Bulgària també té coses a dir, i de molt interès, en l’escena cinematogràfica actual.

Veredicte

El millor: La construcció del seu protagonista i l’evolució de la nostra relació amb ell.

El pitjor: Hi ha actors secundaris que són molt fluixos.

Nota: 7,5

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*