Joc de trons, joc de dames Joc de trons, joc de dames
Les batalles per Ponent tornen aquesta setmana Joc de trons, joc de dames

Tot i que els meus articles sempre han sigut sobre el cinema històric, aquest cop faré una excepció. De fet una excepció doble. Per un cantó, no parlaré sobre cap pel·lícula, sinó sobre una sèrie, i per l’altra, no serà sobre una sèrie històrica sinó de fantasia. Ja que estem a punt de l’estrena de la setena temporada, parlarem de Game of Thrones.

Això sí, primer de tot cal avisar que aquest article conté spoilers de les temporades ja emeses. Per tant, si no heu vist les anteriors temporades i teniu intenció de fer-ho, és el moment de deixar de llegar aquest article. Esteu avisats.

També, a causa del fet que, lamentablement, la sèrie encara no ha estat traduïda al català, utilitzaré els noms i topònims de la sèrie en castellà, per evitar confusions. Un cop advertits, comencem a parlar d’una de les sèries que més furor ha causat.

Tot i ser una sèrie de fantasia, Juego de Tronos no deixa de tenir també un cert transfons històric. Per tots és conegut que, inicialment, es va vendre el primer llibre com a una versió de l’anomenada Guerra de les dues Roses que, a l’Anglaterra del segle XV, va enfrontar a les cases de York i Lancaster pel tron d’Anglaterra. És fàcil establir un paral·lelisme entre els Stark, senyors del nord, amb els York, originaris de la capital de Northumbria. I dels Lancaster amb els, fonèticament similars, Lannister.

La Guerra de les Roses

La Guerra de les Roses

També és fàcil de veure com aquesta similitud és també geogràfica, i el fantasiós continent de Poniente té la mateixa forma que Anglaterra. Fins i tot el mur que el separa de les terres salvatges, no és sinó una translació del Mur d’Adrià que a l’època romana separava la Britannia romanitzada de les terres bàrbares dels Pictes. I és clar, els set regnes que formen Poniente, representen els set regnes històrics de l’anomenada Heptarquia Anglo-saxona preconquesta normanda; Sussex, Essex, Wessex, Northumbria, Anglia, Mercia i Kent.

Però les similituds amb la història d’Anglaterra no acaben aquí. Les aventures a Essos de Daenerys Targaryen tenen una forta similitud amb les de la Reina Matilde, pretenent el tron d’Anglaterra, també coneguda com a Emperadriu Matilde (com la Khalessi, coneguda amb molts títols). Al segle XI Matilde, filla d’Enric I d’Anglaterra, es va casar amb Enric V, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic (Imperi Alemany). Al cap de poc l’emperador mor sense fills (com Khal Drogo) i Matilde decideix reclamar el tron d’Anglaterra a la mort del seu pare sense successor masculí. Però Anglaterra (com Poniente) mai havia tingut una reina fins aleshores. Matilde només aconsegueix ser reconeguda per les possessions angleses al continent, Normandia, com també Daenerys aconsegueix forjar un regne propi a les ciutats lliures d’Essos.

A Anglaterra els nobles van preferir coronar a Esteve I de Blois, cosí de Matilde, com a rei. Això inicia una guerra civil entre Matilde i Esteve que va provocar un empat que va finalitzar amb un acord. En virtut d’aquest pacte, Matilde regnaria a Normandia i les possessions continentals, i Esteve a Anglaterra. Tot això amb la condició que a la mort d’Esteve, el tron d’Anglaterra passarà al fill de Matilde, Enric, tingut amb el seu segon marit Godofred Plantagenet. Aquest fill és convertirà en el poderós Enric II d’Anglaterra, que unificarà la meitat de França, heretada de la seva mare, amb Anglaterra.

I aquí arriba una possible hipòtesis de final a Juego de Tronos. Si Daenerys és Matilde, qui pot ser Esteve de Blois, amb qui es disputarà el tron? Un parent proper. Potser el seu encara no reconegut nebot, John Nieve? Potser el final serà un repartiment del poder amb un John Nieve regnant a Poniente, mentre Daenerys regna a les seves possessions continentals d’Essos i engendrant un fill (un nou Enric II) que unificarà els dos regnes? Bé, no deixa de ser una teoria agosarada, però si l’encerto…

Game of Thrones

Però Joc de Trons va molt més enllà de ser una recreació de fantasia medieval (què tindrà l’Edat Mitjana perquè doni tant de joc en les recreacions fantàstiques?) amb certes reminiscències històriques. Joc de Trons és també una de les sèries amb més reivindicació feminista que hem pogut veure. Perquè si hi ha alguna cosa que ens ha ensenyat aquesta sèrie al llarg de les seves sis temporades, és que les dones són les fortes. Les que dominen tots i cadascun dels regnes i dels arguments que ens mostra la sèrie.

Al llarg dels capítols hem pogut anar veient com els homes anaven desapareixent (la majoria han mort) i el seu lloc era ocupat per dones fortes que prenien el control dels diversos regnes i posicions de poder. Així Dorne acaba en mans d’Ellaria Arena i les seves filles amazones, que no tremolen ni un moment a l’hora d’eliminar a reis i prínceps. O les Islas del Hierro, on Yara Greijoy es converteix en la pretenent al tron més activa, per sobre del seu germà i legítim hereu. També a Altojardin, després de la mort de la majoria dels membres de la seva casa feudal, els Tyrell, és l’àvia Olena (magnífica Diana Rigg) la que es converteix en el poder visible. O una Sansa Stark que cada cop agafa més força i protagonisme a Invernalia, deixant de ser la innocent (i una mica “pava”) princesa per començar a entendre i aplicar les regles del Joc de Trons. O la seva germana Arya, convertida en una “ninja” que reparteix justícia kàrmika a tort i a dret. I, per descomptat, l’enfrontament pel Trono de Hierro entre una Daenerys que acumula més títols que la duquessa d’Alba i una ambiciosa i calculadora Cersei que aconsegueix el vell somni dels Lannister de seure al tron per dret propi. I no oblidem a una Brianne de Tharth que és qui millor encarna, curiosament, les virtuts del perfecte cavaller.

I mentrestant, què passa amb els homes? Doncs el seu destí acostuma a ser sempre el mateix, tard o d’hora. De fet, els pocs homes que encara queden vius són o mutilats (Araña, Then Greyjoy o Jaime Lanister), o morts renascuts (John Nieve), nans (Tyron Lannister) o l’incombustible Meñique (que té tots els números per ser el proper home a morir).

Game of Thrones

I de fet, totes les dones que han obtingut poder, ho han fet acomplint un curiós ritual de sang. Totes elles tenen la mateixa característica; en algun moment de la sèrie han matat directament a algun home. Fins i tot l’eixerida Olena Tyrell ha acomplert amb aquest “ritual de sang” (recordem la mort de l’odiat Geofrey) o la tendra Sansa (Ramsay Bolton), sense parlar de la llarga llista d’homes morts a mans de Daenerys, Arya o Cersei. I és clar, les amazones de Dorne amb Ellaria al capdavant, la “caballerosa” Brianne de Tharth (incloent-hi un rei com Stannis Baratheon) o una Yara Greijoy que gaudeix d’estar al primer front de batalla. I ja ni parlem de la sacerdotessa Melisandre alimentant les fogueres del “Señor de la luz”.

Perquè en el fons, Joc de Trons es defineix amb una frase recurrent en la seva trama; “Valar Morguris”, “Tots els homes han de morir”. Però no entès el substantiu homes com humanitat, sinó com a sexe masculí. Al cap i a la fi és la mateixa Daenerys Targaryen qui ens ho explica en una escena. Just abans de la conquesta de Meereen, quan la seva traductora Missandei li recorda “que tots el homes han de morir” i la Khalessi li respon “Sí, però nosaltres no som homes”. Tota una declaració de poder femení que anticipa l’esdevenir d’una sèrie on els homes tenen els dies comptats i les dones són el futur.

Francesc Carol

Francesc Carol EgiptoMania

En Fancesc Carol és llicenciat en Dret i Antopologia i però no en va tenir prou amb això i també té un postgrau en Egiptologia. És professor col·laborador del Mudeu Egipci de Barcelona i imparteix cursos a la Societat Catalana d'Egiptologia i la Xarxa de Centres Culturals de Barcelona. Per si no hi hagués suficient Egipte a la seva vida també és president de l'Associació d'Egiptologia de Sant Cugat-Valldoreix.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*