Cinema català o cinema en català Cinema català o cinema en català
La situació actual de la tasca normalitzadora del cinema Cinema català o cinema en català

Ja fa molts anys que es mantenen aquestes dues postures que podríem qualificar d’antagòniques i que s’han enquistat. És lícit doblar el cinema en català com a eina per a la normalització lingüística? Les resumeixo per saber de què parlem: la política de normalització de la Generalitat considera que pot aplicar-la al cinema i la seva teoria és que s’han de gastar diners doblant al català  les pel·lícules de més èxit, o sigui, els blockbusters nord-americans principalment. Les pel·lícules d’autor interessen poc. Que Superman o Tom Cruise parlin català és la gran estratègia cinematogràfica oficial per a la normalització. Si es doblen al castellà perquè no al català? Aquesta és la gran justificació.

Segons unes declaracions recents d’Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia i ara productora d’èxit amb Pa negre i Incerta glòria, subvencionar el doblatge al català ens costa a l’any 2.300.000 euros: un milió va a parar a l’animació infantil i 1.300.000 euros als blockbusters de les majors productores.  La presidenta es queixa que el nombre d’espectadors de les produccions catalanes rodades en català ha passat de 419.000 el 2010 (2,1% de quota) a 126.000 (0,7% de quota) el 2015. Queda clar que el cinema català (no només en català) és el gran perjudicat. No ha dit que les pel·lícules estrangeres doblades al català el 2015 van recaptar 2.645.300 euros (dades oficials de l’Institut d’Estadístiques de la Generalitat), és a dir, pràcticament el mateix import de la subvenció. Les preguntes segueixen sent les de sempre: val la pena aquesta despesa? No podríem gastar aquests diners de manera més eficaç? Per què els principals beneficiats són les majors? I a sobre, alguns cineastes han denunciat que molts costos de doblatge al català han estat inflats, que normalment són d’uns 25.000 euros i que en alguns casos les majors n’han cobrat 90.000. Vergonyós.

Personalment, jo no sóc partidari de cap doblatge, encara que el consideri necessari donada la situació del cine a Espanya, on per motius que ara no vénen al cas, la gent no accepta les versions originals subtitulades (que seria la solució ideal). Doblar una pel·lícula és manipular-la o poder manipular-la i en el terreny artístic les interpretacions doblades no són autèntiques. Jo he preguntat moltes vegades a intèrprets d’aquí si s’han vist amb les veus canviades a altres llengües i quina ha estat la seva reacció i s’han horroritzat només de recordar-ho. No són ells amb aquelles veus. No se si heu vist una pel·lícula japonesa a la qual Woody Allen va doblar i va canviar tots el diàlegs, convertint-la en Lily la tigresa (1966, What’s Up, Tiger Lily). És un dels exemples màxims de manipulació, de com es pot transformar un film amb el doblatge. Era una conya genial que fa pensar.

Subvencionar les pel·lícules de més èxit és subvencionar la propagació de la ideologia de la potència número u del món, donant-li a sobre un plus al poder que ja té i que incrementa el compte de resultats de les majors. La gran majoria de pel·lícules nord-americanes subvencionades transmeten uns valors que xoquen bàsicament amb el nostres i que a poc a poc s’han anat implantant a casa nostre. Aquí gràcies al cinema nord-americà es coneix més la historia dels Estats Units que la de Catalunya o la d’un pianista desconegut que la de personatges nostres essencials i, a sobre, quan aquí es fan films de la nostre història es fan amb formes narratives de Hollywood. I per més inri, a sobre els ho paguem!

L’Administració no té en compte res d’això, ja que està obcecada per la idea fixa de la normalització. Que em perdonin, però nosaltres no podem cedir la nostra llengua a un ideari amb el qual no podem combregar, i  a sobre pagant. La normalització s’ha d’obtenir per altres camins, des de la base, integrant els forasters, potenciant el rol de les escoles, creant la necessitat que s’expressin en català, que el parlin, que l’entenguin, aspectes on hem fracassat… Sí, sí, hem fracassat. Aleshores no hi haurà cap necessitat que ens gastem els quartos doblant pel·lícules nord-americanes. I al mateix temps, paral·lelament, fomentem de veritat, i no fins com ara, el rodatge de produccions d’aquí, parlades tal com es parla aquí i que tractin de problemes d’aquí, protagonitzades per gent a qui coneixem. I que no ens vinguin amb problemes de gent de l’altra banda del món, que encara que visquem a la globalització ens interessen menys que els nostres. I que la gent d’aquí tingui prou mitjans per fer-les i que es puguin exportar. El cinema de Catalunya no es mereix el tracte que li dóna l’administració per culpa de la barroera i fanatitzada estratègia de la normalització. I una recomanació essencial: el cinema d’ara i d’aquí s’ha de fer pensant en el món i la gent actual, no seguint normes del passat. El futur del cinema (com tot l’audiovisual) passa pels joves i per la seva forma de viure. Si els donem l’esquena anem al desastre.

Àngel Comas

Àngel Comas Sense crispetes

Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*