Alguns micos bons Alguns micos bons
'War for the planet of the apes' tanca la nova saga mantenint un nivell molt alt Alguns micos bons

Quan apareixen termes com reboot o remake molta gent agafa amb por la nova saga en qüestió. El cas d’El Planeta dels simis, en aquest sentit, sempre ha estat controvertit. Fins i tot les seqüeles de l’obra mestra de l’any 1968 van ser qüestionades… Però no oblidem que les pel·lícules (a Hollywood) es fan per fer diners i per molt primats que siguin els protagonistes la cosa no canvia. Dit això, la nova saga de micos ha mantingut al llarg de les tres pel·lícules un nivell molt alt. La primera explicant de manera tendra i crua a la vegada l’origen del “problema” i les dues següents han estat més que correctes cintes d’acció/ciència ficció gaudibles per un públic molt ampli i divers i sobretot molt ben fetes a nivell tècnic.

Entrant ja en matèria de la nova pel·lícula, el primer que crida l’atenció és que manté la bona qualitat de la segona potser amb una lleugera davallada en el ritme. Algunes mirades massa llargues, alguna conversa estirada fan que 2 hores i 15 minuts siguin un xic excessius. Però no us deixeu enganyar per això. War for the Planet of the Apes és una pel·lícula d’acció amb una trama interessant i uns personatges molt carismàtics. El contrapunt al mico protagonista (interpretat magistralment per Andy Serkis i retocat digitalment encara millor) és ni més ni menys que Woody Harrelson que encarna com pocs saben un coronel malparit, sonat i frustrat capaç de fer bogeries en temps de guerra. L’enfrontament Cesar – Coronel McCullough és una lluita èpica, d’aquelles de devorar crispetes. Sempre cal un gran dolent per fer lluir millor al bo i viceversa. El tàndem funciona i els conflictes morals, ètics, filosòfics es posen sobre la taula de manera entenedora i crua fent que bona part del pes de la pel·lícula el suportin ells dos eclipsant els secundaris.

El que millor funciona a la pel·lícula és l’acció. Les batalles, les guerrilles, la guerra que dona nom al film està rodada de manera molt variada i atractiva en diferents espais. A més, la cinta combina moments de road movie amb escenes “de presó” i tot plegat amanit amb bones seqüències bèl·liques i alguns moments d’humor gràcies al nou mico parlador que apareix al principi. Tot plegat un bon còctel d’emocions, sensacions i adrenalina. El que falla una mica és l’excessiva llargada i la clara parcialitat dels guionistes. Mico bo, tendre, pau, pacient. Home dolent, cruel, guerrer, eixelebrat. Hagués estat més interessant veure més gamma de grisos en alguns personatges. L’únic que està ben definit en aquest sentit és en Cesar, protagonista absolut del film i la saga i un personatge que recordarem durant anys.

No tingueu prejudicis. Aquest és un bon blockbuster estival per gaudir en família. Hi ha moltes lliçons educatives darrere la saga, molta bondat i molta maldat però per sobre de tot bon entreteniment. No és això el que busquen molts espectadors a l’estiu? Doncs una ració de primats i crispetes i teniu una tarda solucionada.

Veredicte

El millor: Gairebé tots els aspectes tècnics: efectes especials, so, disseny de producció, banda sonora, fotografia, maquillatge…

El pitjor: Els homes són massa dolents i els micos massa bons.

Nota: 7,5

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*