Retrat d’una obsessió Retrat d’una obsessió
El naixement del psycho-trhillers Retrat d’una obsessió

Farà cosa de cinc anys, la revista especialitzada del BFI (British Film Institute) va publicar la classificació de les millors pel·lícules de la història basant-se en un sondeig realitzat entre distribuïdors, crítics i acadèmics. La publicació s’ha convertit en tota una referència en aquest tipus de rànquings i cada cert temps actualitza les seves llistes. L’any 2012, però, hi va haver una novetat molt significativa, Vertigo, l’obra mestra que Alfred Hitchcock va dirigir l’any 1958, superava en vots a Citizen Kane (1941) i es convertia en la millor pel·lícula de tots els temps.

Costaria assegurar si ho és o no. Aquest tipus de llistes les formen opinions i vots d’altres persones i en temes així em nego a creure que un grup de gent té la veritat absoluta, però és veritat que també van molt bé per posar-se al dia en films que encara no has tingut temps de visionar i posposes ad eternum (cal advertir que Vertigo l’he vista unes quantes vegades). Una de les curiositats de ser considerada la millor és que (igual que la 2a classificada) en el seu temps va ser defenestrada (a límits insultants) per la crítica especialitzada i no va ser fins que als anys 70 i gràcies al corrent de la Nouvelle Vague i crítica francesa en general que la va col·locar-se al lloc que mereixia. Sense cap mena de dubte és el film més complex de Hitchcock, un autèntic tractat de psicologia a la pantalla gran i un estudi sobre la ment humana com pocs s’havien atrevit fins aleshores. La pel·lícula va obrir l’etapa més gloriosa de Hitchcock que, tot i que ja comptava amb obres mestres en la seva filmografia (Rebecca, Notorius o Rear Window, per posar alguns exemples), va encadenar els quatre millors films de la seva carrera entre la mateixa Vertigo i The birds. No és casualitat que Hitchcock arribés a la maduresa narrativa en aquesta època, les pors, repressions i característiques més significatives del seu cinema van aflorar amb més força que mai, sobretot amb paral·lelismes molt obvis entre els quatre films però també en un estil únic darrere les càmeres que el va col·locar definitivament com a millor director de la història del setè art.

La trama de Vertigo presenta un policia (James Stewart) de la ciutat de San Francisco impossibilitat d’exercir la seva feina per culpa del vertigen que pateix i que el té traumatitzat d’ençà que en un accident un company va morir intentant ajudar-lo. Mentre dura aquesta baixa indefinida, un amic seu del que feia temps que no sabia res contacta amb ell perquè segueixi a la seva dona (Kim Novak) assegurant-li que l’esperit d’una avantpassada d’ella la té posseïda d’alguna manera. A les reticències inicials li segueix la curiositat i finalment l’atracció i enamorament i a partir d’aquí el protagonista entrarà en una espiral tòxica de la qual cada vegada en serà més i més difícil sortir.

Però la trama no és el més important. El McGuffin, la figura narrativa de la qual Hitchcock va ser el creador i màxim exponent, té un dels exemples més clars a Vertigo. El director utilitza una història de crim i cinema negre per explicar-nos un detallat malson psicològic del qual el mateix Sigmund Freud n’hauria estat orgullós. Un relat amb capes i capes de metàfores més que directes sobre la ment humana, les pors i la sexualitat i vestit amb una aparent història romàntica. En aquest sentit, el protagonista caurà en una obsessió cap a una figura idealitzada que en determinats moments el director utilitzarà per plantejar temes tan escabrosos com ara la necrofília (el protagonista desitja a una dona que en realitat no existeix perquè està morta), la impotència sexual (hi ha diverses bromes i metàfores amb objectes durant tota la pel·lícula) o fins i tot despullar a l’actriu principal de diverses maneres i formes durant tot el metratge (en paraules del mateix director «la conversió final és això»). Però un dels temes més incisius a Vertigo i en tota la filmografia de Hitchcock és la por. Aquí representada com a por a les altures de manera molt òbvia, però també por al fracàs de manera més metafòrica, de caure en un obscur forat del qual no poder sortir mai més o la por a perdre l’amor que fa que per exemple la protagonista prengui decisions fins i tot humiliants per tal de fer feliç a l’home del qual es va enamorar sota una altra identitat.

El nivell narratiu de Hitchcock, com hem dit abans, arriba a la seva millor etapa amb aquesta pel·lícula. Vertigo és tan absolutament minuciosa que en cada visionat s’hi descobreixen coses noves i sense cap mena de dubte és una de les lliçons més magistrals que mai ha conegut el setè art. Visualment captivadora, des de l’ús del zoom invers per descriure la sensació de vertigen del protagonista fins a l’ús dels colors (atenció a la combinació de vermell i verd de manera continuada i simbòlica sobre el rol dels protagonistes), res va ser deixat a l’atzar, amb un apassionant storytelling que a cada minut omple la pantalla i dóna veu a la simbologia que amaga el film. Els plans són absolutament increïbles, gairebé contemplatius, i és que aquí ve una part important del conjunt, perquè amb l’ús del color que he mencionat, la llum i la direcció artística són gairebé com quadres (atenció a la primera vegada que James Stewart veu a Kim Novak i com ella es col·loca de perfil), a la manera de l’obra pictòrica amb la qual (aparentment) està obsessionada la protagonista i que ja ens dóna a entendre de què va tot plegat. Fins i tot l’ús de la ciutat de San Francisco és una declaració d’intencions sobre el laberint en què es troben els personatges, però és en la representació de la sexualitat on Hitchcock triomfa, amb elements més que obvis (el petó apassionat amb el mar contra les roques, el travelling circular final o el moment en que ja he comentat sobre la conversió dels dos personatges de Kim Novak). Els altres dos elements destacats de Vertigo són la música de Bernard Hermann i els títols de crèdit de Saul Bass, els dos millors treballs dels dos artistes i que fan entrar a la pel·lícula en una altra dimensió. La música, entre inquietant i romàntica és el complement perfecte a la narrativa de Hitchcock, una peça que fa que la pel·lícula no es pugui entendre sense la sonoritat que li aporta i els títols de crèdit (o fins i tot la inquietant escena del somni) són un altre puntal on el director, sàviament, es va saber ajudar.

Precursora del thriller psicològic, defenestrada per una crítica ignorant i peça cabdal per entendre l’art de fer cinema, avui en dia Vertigo continua més captivadora, romàntica, inquietant i gloriosa que mai, un film necessari per a qualsevol espectador interessat en Hitchcock, el setè art o la psicoanàlisi. Una pel·lícula on el seu creador es pren el luxe de descobrir-nos tot el McGuffin quan falta mitja hora pel final i encara la fa més interessant i que tots hauríem de veure mínim un cop l’any. Ensenya a estimar el cinema aprenent de cinema. El cinema del millor director de la història.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*