Okja: el nou porquet valent Okja: el nou porquet valent
El film televisiu de Bong Joon-ho té gairebé tot el que ha de tenir una bona pel·lícula d'aventures Okja: el nou porquet valent

Recordo que fa quasi quatre anys vaig anar a veure Snowpiercer al cine quan ja estava disponible al que llavors era el Canal +. Ho vaig considerar una estrena molt poc digne per una gran pel·lícula ja que només va arribar a dos i tres cines i va tenir un ressò immerescut. La pel·lícula ferroviària del director de Corea del Sud Bong Joon-ho em va deixar clavat a la butaca i vaig sortir del cine feliç d’haver-la vist en pantalla gran i no al sofà de casa menjant pipes. Ara, estiu del 2017, el director de The host (2006) torna a les monster movies amb Okja, una pel·lícula que només es veurà a través de Netflix i que diu molt sobre com ha evolucionat el cinema i (sobretot) la manera de consumir-lo en ple segle XXI. S’han fet córrer rius de tinta digital sobre el fet que aquesta pel·lícula formés part de la selecció oficial del Festival de Cannes. A mi em sembla una cosa normalíssima tenint en compte que la TV (o sigui les plataformes) encapçalen gran part del nostre temps d’oci i ens porten novetats i innovacions que donen tanta o més conversa que el que passa a la gran pantalla. I feta aquesta necessària introducció, anem a parlar d’Okja per això estem a la secció de crítica i no a la d’opinió.

Per davant de tot aquest film de ciència ficció és una espècie de conte d’aventures amb tots els ingredients necessaris per l’èxit. Una nena protagonista i la seva mascota són els fils conductors d’una tendra i entranyable història amb molt més rerefons del que sembla.  I és que la mascota en qüestió és un porc gegant creat a través de l’alteració genètica per a poder obtenir d’ell més menjar. És a dir, un futur fuet que, a més, s’ha convertit en estrella mediàtica gràcies a un concurs/reality show on el porc més gran i sanot entre 26 repartits arreu obté el gran premi del programa. Està clar que la nena farà tot el que sigui perquè l’Okja no acabi a la secció d’embotits del Mercadona i la seva gran enemiga serà la meravellosa Tilda Swinton, propietària de l’empresa Mirando que pretén treure profit venent més pernil que cap altra.

L’argument ja és tota una declaració d’intencions. Aquest és un film molt oputú (i potser oportunista) en uns moments on el veganisme, els productes quilòmetre zero i tota la moda de sucs verds i menjar saludable tenen molt més bona premsa que les butifarrades populars. Està clar que darrere el film hi ha un missatge però el que no és tan evident és la doble crítica. El director i guionista Bong Joon-ho es mofa i critica tant els animalistes radicals com la pròpia industria alimentària amb gags i comentaris que són efectius per tots dos costats. Fins i tot el pòster és ben explícit del que se suposa que hi ha darrere el film.

En l’apartat interpretatiu gairebé tot són elogis. Començant per la nena protagonista (Seo-Hyun Ahn) i continuant per l’excel·lent excentricitat de Tilda Swinton a qui el director coreà sap treure-li tot el partit com ja va fer amb Snowpiercer. No seria just no mencionar Paul Dano encarnant el líder del Front d’Alliberament animal amb un magnífic cinisme que porta escrit a la cara i la labor de Byun Hee-bong (també un habitual del director) que es posa a la pell de l’avi garrepa de la nena. El que més grinyola és l’exacerbat paper de Jake Gyllenhaal jugant a ser una estrella de la tele convertit en un Mr. Hyde venut al capitalisme. La idea és bona però la sobreactuació és desmesurada. En qualsevol cas el càsting és una deliciosa barreja d’origens i idiomes molt en la línia de la globalització i mestissatge del cine que anirà a més ben aviat.  

No seria just no mencionar els efectes visual que permeten l’espectador empatitzar amb un porc gegant fer per ordinador i la seva relació d’amistat amb una tenaç jove intèrpret fent que hi hagi una química excel·lent entre els dos. A més, hi ha escenes d’acció dignes del millor Hollywood i moments d’autohomenatge (i referència a The Host) quan el porquet es desboca pels carrers i centres comercials de Seül. Els fans de l’acció oriental i les aventures sucaran pa i els que no gaudiran d’una pel·lícula d’aventures amb agraïdes dosis de ciència ficció. El meu últim consell: pareu més atenció a la pel·lícula que al seu teòric missatge i no criminalitzeu els que gaudim de les botifarrades.

Veredicte

El millor: La tendresa del conjunt i les dosis d’humor negre apuntant a tots costats.

El pitjor: la histriònica sobreactuació de Jake Gyllenhaal i el seu personatge.

Nota: 8

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*