Dins el camerino de Daniel Day-Lewis Dins el camerino de Daniel Day-Lewis
L'actor ha anunciat recentment que es retira Dins el camerino de Daniel Day-Lewis

Tot i corre el risc de no trobar-hi ningú o fins i tot de trobar la porta tancada, no he pogut evitar l’intent d’entrar al camerino d’un actor que el passat 20 de juny anunciava la seva retirada del món de la interpretació. Daniel Michael Blake Day-Lewis, nascut a Londres el 29 d’abril del 1957, deixa el món del cinema després de gairebé mig segle darrera les càmeres i dalt dels escenaris. L’actor no ha transcendit en els motius de la seva retirada i la veritat és que personalment m’interessa poc, ja que amb el llegat cinematogràfic que deixa, en tinc més que suficient per no buscar explicacions en un actor que ens ha obsequiat amb una carrera cuidada, impecable i absolutament magistral.

Quan parlem de Daniel Day-Lewis, o per ser més acurats, de Sir Daniel Day-Lewis, estem davant d’un actor que ha regnat en el món de la interpretació durant més de tres dècades escollint, cuidant i treballant cada un dels seus papers minuciosament, fet que ha donat els seus fruits sent l’únic actor que ha guanyat tres estatuetes de l’acadèmia a millor actor principal.

Considerat un actor de mètode en tota regla, ha basat les seves interpretacions en un estudi profund de cada personatge, fins al punt d’arribar-s’hi a obsessionar durant anys de preparació. La capacitat de cerca i comprensió en cada un dels seus treballs és fa palesa en una trajectòria que no destaca per la quantitat de pel·lícules realitzades, sinó per la seva qualitat, fet que li ha aportat nombrosos premis i reconeixements.

Potser el futur de Daniel ja estava escrit per endavant. El seu avi Sir Malcolm Balcon era un important productor de cinema britànic, el seu pare era poeta d’Isabel II, i la seva mare era actriu de teatre. Podríem dir que amb aquest panorama per casa, era molt difícil que el petit Lewis no encamines la seva vida cap al món de les arts i la interpretació. Però les coses no serien tant fàcils. El seu pas pel col·legi públic de Londres on estudiava va resultar ser un camí, que el va portar a flirtejar amb les bandes de carrer i el món de la delinqüència. Quan els seus pares es van adonar del rumb que havia pres la vida del seu fill, el van traslladar immediatament a l’institut Savenoaks, on van saber redirigir el poc interès de Daniel pels estudis. Allà el van encaminar cap al món del teatre, per tal que pogués desfogar-se i així donar sortida a les seves frustracions. L’experiment va resultar i des d’aquell moment Daniel va saber que es dedicaria a això.

El seu primer contacte amb el cinema va ser amb una petita aparició a Sunday bloody sunday el 1971 fent el que potser millor sabia fer fins aleshores: vaguejar pels carrers i ratllar cotxes . No seria fins onze anys més tard, i després de provar sort com a fuster, que debutaria oficialment com a actor en un petit paper a Ghandi, dirigida per Richard Attenborough. La consagració com a actor li arribaria amb My Beautiful Laundrette i A Room With a View, ambdues del 1985 i que li van suposar els primers premis com a actor professional. El 1989 va aconseguir el paper protagonista a My left foot. De la mà de l’Irlandès Jim Sheridan dona vida al pintor i escriptor Christy Brown, que tot i patir una paràlisi cerebral va aconseguir trencar totes les barreres per tal de sobreviure i integrar-se en una societat que el depreciava. És en aquest punt on neix la llegenda de Daniel Day-Lewis. La seva interpretació va ser aclamada per tothom i li va suposar el seu primer Oscar de l’acadèmia. Lewis es va transformar literalment en una altra persona. Per aquest paper va estar vivint en una casa a Dublín amb persones discapacitades, va aprendre a pintar amb el peu esquerre i durant tot el rodatge no es va aixecar de la cadira de rodes; fins al punt que l’equip l’havia d’alimentar amb una cullera. Aquesta dinàmica i aquest mètode de treball es convertirien en una marca de la casa per Daniel, qui tres anys més tard es traslladaria a viure al bosc una temporada per aprendre a caçar, pescar i estripar animals, per així donar vida a Hawkeye The Last of the Mohicans, on novament seria nominat als millors premis.

Amb tant sols tretze anys de carrera ja havia aconseguit molt més que la majoria en tota la seva trajectòria, però el millor encara havia d’arribar. El 1993, de nou, Jim Sheridan l’escolliria per interpretar a Gerry en el Drama basat en fets reals In the name of the father que, possiblement, sigui el millor treball de la seva carrera. La pel·lícula va donar els seus fruits amb set nominacions als Oscar incloent la de millor actor principal i millor pel·lícula, però aquell any Schindler’s list i una actuació correcte però senzilla de Tom Hanks a Philadelphia serien les grans afortunades. Lewis va viure dins les celes de la presó i va arribar a perdre fins a 10 kg convivint amb presos reals, menjant i bevent el mateix que ells, per construir una de les interpretacions més crues i realistes que s’han vist a la història del cinema.

Quatre anys més tard i repetint direcció amb Jim Sherindan, faria servir la mateixa metodologia de treball a The Boxer, on interpretaria a un expresoner de l’IRA que obre un gimnàs amb l’objectiu d’encarrilar la seva vida i descobrir nous joves talents del món de la boxa.

No és d’estranyar doncs, que el sacrifici que suposa per Lewis el fet d’encarnar cada personatge acabi provocant que entre treball i treball de l’actor hi hagin alguns anys de diferencia. L’actor britànic naturalitzat Irlandès selecciona acuradament els seus papers i no li sol importar qui hi ha darrera les càmeres o amb quin elenc d’actors comparteix vestidors. The lord of the rings, Shakespeare in Love, Solaris i fins i tot el paper de Tom Hanks a Philadelphia, son alguns dels projectes que Lewis va refusar, per tal de poder donar vida a aquells que, personalment, ell creia més interessants i més idonis per les seves condicions.

El 2002, cinc anys després d’estrenar The Boxer, tornaria a la gran pantalla al costat de Martin Scorsece compartint protagonisme amb Leo DiCaprio i Cameron Diaz a Gangs of New York, un drama sobre les bandes de carrer de la Nova York del 1863. L’obra va obtenir grans nominacions, però no va acabar de quallar en la crítica, dividint-la a parts iguals entre partidaris i detractors. Per a Lewis aquest treball suposaria una altra nominació als Oscar pel paper de Bill “The Butcher” Cutting, cap de la banda “Els natius”. El 2007 i entre mig havent-se posat sota la batuta de Rebecca Miller a The Ballad of Jack and Rose, Lewis tornaria al graó més alt del podi enduent-se la seva segona estatueta de l’acadèmia pel paper principal al drama històric There will be blood, on encarna a un magnat del petroli dels anys 20 que acaba immers en una vida d’ambició i lluites de poder. Conviure durant setmanes en solitud en diferents zones rurals de l’Amèrica profunda de ben segur que el van ajudar a dotar al personatge d’un realisme i una força inusual, que aguanta sense alts i baixos dues hores i mitja de metratge i que gracies a la seva figura no s’acaba fen carregós.

El 2009 Rob Marshall es posaria darrera les càmeres per donar vida al remake modern de Federico Fellini 8 ½ (Otto e mezzo) i escolliria a Daniel Day-Lewis pel paper del director de cine Guido Contini, això sí, acompanyat d’un elenc d’actrius femenines d’alta volada com Marion Cotillard, Penélope Cruz, Kate Hudson, Nicole Kidman, Judi Dench, Stacy Ferguson i Sophia Loren.

Tot i els dos Oscar i una quantitat de premis gairebé innombrable, Lewis encara tornaria a tocar el cel per tercer cop engrandint, així, la seva llegenda com a actor. L’any 2012 interpretaria a Abraham Lincoln a la pel·lícula homònima d’Steven Spielberg Lincoln. Si be és cert que no és de les millors pel·lícules on ha treballat Lewis la caracterització, el llenguatge i l’expressió de l’actor, són la viva imatge del que van ser els últims mesos del setzè president dels Estats Units. Una actuació sòbria i eficaç que li suposaria el seu tercer Oscar, fita només a l’abast d’un actor amb el talent de Lewis.

Com deia al principi, Daniel Day-Lewis ha decidit posar fi a la seva carrera com a actor, no obstant, encara podrem veure la seva última actuació al film de Paul Thomas Anderson Phantom Thread que, deu anys més tard, torna al costat de Lewis per construir aquest drama sobre la moda Londinenca els anys 50. El film es va començar a rodar el febrer de l’any 2017 i encara trigarem una mica per poder degustar l’últim plat de l’actor britànic. Qui sap si així tornarà a formar part de les travesses dels grans premis de la mà d’un director acostumat a treure petroli de cada realització.

Ens deixa un actor atípic, excèntric en el seu món, un monstre de la interpretació que s’ha apartat en la justa mesura de la frivolitat d’un món que pot arribar a fer-te gran i a destrossar-te a parts iguals. No li ha calgut mai viure ni formar part del Status Quo hollywoodià per tal de construir-se una llegenda que ha traspassat fronteres, des dels idíl·lics i bucòlics paisatges Irlandesos on viu i ha viscut durant anys, fins a l’últim racó del món, on en un petit cinema de barri, s’hi han arribat a projectar algunes de les seves brillants actuacions.

Marc Orra

Marc Orra Dins del camerino

Té 33 anys i és electricista. Actualment cursa el grau d'Humanitats a la UOC. fora de la feina és col·laborador de Ràdio Manlleu i va ser l'editor del programa radiofònic 'Torna-la a tocar Sam del 2013 al 2015. Es considera un gran cinèfil i també escriu sobre cinema al web www.lescriba.cat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*