Està la mare Enola Gay orgullosa del Petit Nen? Està la mare Enola Gay orgullosa del Petit Nen?
El Projecte Manhattan i el bombardeig atòmic al cinema Està la mare Enola Gay orgullosa del Petit Nen?

El 1980 al Regne Unit es publicava el segon àlbum de la banda Orchestral Manoeuvres in the Dark, més coneguts internacionalment amb l’acrònim OMD. De l’àlbum Organisation només en va sortir un únic senzill amb el títol Enola Gay que va arribar a ser un èxit en molts països europeus, fins i tot al nostre. Escrit per Andy McCluskey, el tema es va convertir en un clam antibel·licista en recordar el bombardeig d’Hiroshima. Com a complement a l’article Hiroshima, Nagasaki… Manhattan dedicat a les pel·lícules japoneses que tractaven l’efecte de les bombes atòmiques, dedicaré aquest article a les sèries i pel·lícules americanes que han volgut explicar, a la seva manera, això sí, com es va gestar el projecte de fabricació de les bombes atòmiques.

A finals dels anys trenta, el reconegut físic Albert Einstein va advertir el president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, de la possibilitat que els alemanys poguessin desenvolupar bombes que empressin la fissió nuclear. L’avís provenia de científics nuclears hongaresos convertits en refugiats jueus que sabien de l’èxit de diferents experiments alemanys anteriors a la guerra. Quan el 7 de desembre del 1941 Japó atacava per sorpresa Pearl Harbor i provocava la irrupció sobtada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, els científics ja feia temps que treballaven en prototipus de reactors nuclears, això sí, en diferents universitats del país i, en la majoria dels casos, sense saber exactament que treballaven per a un propòsit comú.

La dispersió del talent per tot el territori va provocar que el 1942 es gestés el Districte d’Enginyeria Manhattan situat a Los Álamos en New Mexic, impulsant el que es coneixeria per sempre amb el nom en clau de Projecte Manhattan que dos anys i tres mesos després aconseguiria amb èxit explotar la primera bomba atòmica de la història a Alamogordo, New Mexico, el 16 de juliol del 1945, la coneguda com la Prova Trinity, de disseny similar a la bomba de plutoni que es llençaria sobre Nagasaki gairebé un mes després.

Recentment hem pogut veure la sèrie Manhattan (2014, 2015) que al llarg de dues temporades, amb vint-i-tres capítols en total, dramatitzava el treball dels físics i enginyers en el projecte al desert de Los Álamos, finalitzant el relat just amb l’èxit final de la primera prova. Dic dramatitzada perquè tots els personatges i trames són ficticis, a excepció del director científic del projecte, el físic arxiconegut Robert Oppenheimer, però que no té un paper destacat a la sèrie (apareix en vuit episodis sense un protagonisme especial). Malgrat la ficció, sí que tots els aspectes que apareixen en el guió s’inspiren en la realitat, com el secretisme compartimentat dels diferents departaments (dins i fora de Los Álamos, per exemple diverses universitats van ser claus per obtenir l’urani o el plutoni que acabaria servint de combustible), la seguretat de la instal·lació i la vida familiar dels científics o el gran desconeixement que es tenia llavors sobre els efectes de la radiació sobre la salut de les persones. La imatge de com netejaven amb aigua a pressió els vestits contaminats de radiació a l’aire lliure són brutals en veure també com l’aigua contaminada va a parar al terra on conreaven els horts de la instal·lació.

A finals de la dècada dels vuitanta el cinema va mostrar de forma força esbiaixada el Proyecto Manhattan a la pel·lícula Creadores de sombras (Fat Man and Little Boy, 1989), dirigida per Roland Joffé i amb Paul Newman i Dwight Schultz en els papers protagonistes: Robert Oppenheimer i Newman fent del General Leslie Groves, responsable de la seguretat del Projecte Manhattan. En el títol original apareixen els noms amb els quals es van batejar les dues bombes atòmiques: la primera (la d’Hiroshima), d’urani, Little Boy (Petit Nen), i, la segona (la de Nagasaki), de plutoni, Fat Man (Home Gros).

El bombarder que seria l’encarregat de transportar la primera bomba atòmica va ser escollit el 9 de maig del 1945 pel coronel Paul Tibbets a la mateixa línia de muntatge, sabent que acabaria sent el pilot de la nau. Després de diversos vols de prova, el 5 d’agost del 1945, el dia previ a la primera missió atòmica, Tibbets va batejar l’avió amb el nom d’Enola Gay en honor a la seva mare (va emprar el nom de soltera). Després de sis hores de vol, a les 8:15h del matí, la bomba Little Boy queia sobre la ciutat d’Hiroshima i explotava 43 segons després de caure del B-29, temps suficient per a què el bombarder s’apartés de la trajectòria de la bomba (recordem que la bomba manté la velocitat que tenia l’avió i per tant si s’hagués mantingut en línia recta li hagués explotat just a sota. L’avió i els seus dotze tripulants van tornar sans i estalvis i van ser rebuts amb honors dotze hores després d’haver començat la missió.

Amb l’Enola Gay com a protagonista destaco dues pel·lícules, la segona més propera al que va passar de veritat: El gran secreto (Above and Beyond, 1952) i Enola Gay: The Men, the Mission, the Atomic Bomb (1980). Robert Taylor encarna a Paul Tibbets a la pel·lícula El gran secreto, en un intent de convertir en un heroi popular el pilot del bombarder, humanitzant-lo i exagerant les virtuts del militar, i reconeixent també que va ser el primer cop que es feia una missió d’aquesta magnitud.

Només un dels dotze tripulants va repetir en el vol que acabaria llençant la segona bomba, aquest cop sobre Nagasaki, i amb un altre avió (la bomba de plutoni era més gran en volum i pes que la d’urani). L’avió tenia el nom de Bockscar, i roman en un museu als Estats Units amb el rètol “L’avió que va posar fi a la Segona Guerra Mundial”. L’Enola Gay, completament restaurat, roman al The Smithsonian National Air and Space Museum (NASM), annex al Washington Dulles International Airport.

Ara ja estem en condicions de comprendre tota la cançó d’Enola Gay d’OMD, i potser estem en condicions de preguntar-nos si la mare Enola Gay estaria orgullosa del Petit Nen tal com ens deia la tornada de la cançó original:

It’s 8:15, that’s the time that it’s always been / We got your message on the radio, condition’s normal and you’re coming home / Enola gay, is mother proud of little boy today / Oho, this kiss you give, it’s never ever gonna fade away.

Són les 8:15, aquest és el temps que sempre ha estat / Rebem el missatge a la ràdio, les condicions son normals i està tornant a casa / Enola gay, és mare orgullosa del Petit Nen avui /
Oho, aquest petó que donis, mai s’esvairà.

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*