L’estiu com a nou punt de partida vital L’estiu com a nou punt de partida vital
'Estiu 1993' de Carla SImó és la pel·lícula catalana del moment L’estiu com a nou punt de partida vital

Carla Simón fa el pas al llargmetratge amb Estiu 1993, una brillant òpera prima sobre les dificultats que comporta per un infant haver d’adaptar-se en un nou entorn familiar després d’haver perdut els pares.

No cada dia veiem un debut al llargmetratge tan brillant com el d’Estiu 1993, de Carla Simón, Premi a la Millor Òpera Prima i Gran Premi de la Generació KPlus al Festival de Berlin i al Millor Film al Festival de Málaga. I si tenim en compte que es tracta d’una producció catalana i en català, rodada amb molt pocs recursos, el mèrit és encara més gran.

Partint de vivències personals, Simón explica la història de la Frida, una nena de sis anys que comença una nova vida amb els seus tiets després de la mort de la seva mare a causa de la SIDA. La gelosia de la seva cosina –ara germanastra–, més petita que ella, la mala relació amb la seva tieta –ara madrastra– i el difícil procés d’integració amb la resta de nens del poble de la Garrotxa on van a estiuejar seran alguns dels elements que dificultaran l’assimilació d’una nova realitat que encara no ha acabat d’acceptar.

Si hem de traçar ponts entre Estiu 1993 i altres films similars podem fer-ho a través d’un dels grans temes que tracta la pel·lícula de Carla Simón: el passar a formar part d’un nou entorn familiar. És curiós que, precisament, dos dels films que van competir a l’anterior edició dels Premis Oscars tinguessin punts en comú amb el film de Simón: em refereixo a Manchester by the Sea (2016) i Lion (2016). Pel que fa al primer, veiem aquest tema tan aspre des d’una vessant molt distanciada, però controlada, ja que l’aposta del director Kenneth Lonergan és la d’arribar a empatitzar amb els personatges no mitjançant els efectismes i el desplegament de mitjans típics dels drames de Hollywood, sinó a través d’unes interpretacions per part dels actors completament honestes. En canvi, Lion té un tractament molt més dramàtic a l’hora d’explicar la història d’un jove indi que és adoptat per una parella australiana després de passar tota mena d’adversitats a la seva Calcuta natal.

En moltes ocasions aquest tema és el marc d’una situació extremament tràgica, com passa a la finesa Mother of Mine (2005), on el protagonista és un dels més de 80.000 nens que van ser evacuats a Suècia durant la Segona Guerra Mundial. O el cas de Ponette (1996), on una nena de quatre anys ha d’aprendre a tirar endavant sense la seva mare. Un cas, aquest, excepcional, ja que la joveníssima intèrpret Victoire Thivisol va guanyar la Copa Volpi a la Millor Actriu al Festival de Venècia. De temàtica més social, Le gamin au vélo (2011)dels germans Dardenne, i The Blind Side (2009), de John Lee Hancock, exploren les vides d’un nen problemàtic que acabarà amansant-se gràcies al suport d’una perruquera i d’un jove negre acollit per una família de raça blanca, que li donarà tot el suport que necessita perquè pugui accedir al món del futbol americà, respectivament.

Manchester by the sea

Si pensem més a nivell general, veurem que hi ha dos universos on la necessitat d’encaixar en un nou entorn familiar es converteix en leitmotiv. El primer el trobem en moltes de les adaptacions de còmics i llibres que busquen connectar eminentment amb un públic adolescent o young adult al darrere. Mirem, si no, sagues com Harry Potter (2001-2011) o A Series of Unfortunate Events (2004), o les incursions a la gran pantalla de superherois com Batman o Spiderman. Són films on l’heroi protagonista està més sol que mai després d’haver perdut els pares, per la qual cosa la seva missió dependrà, en un inici, exclusivament de la seva vàlua.

L’altre gran conjunt de films que acostumen a estar protagonitzats per orfes que han de trobar un nou equilibri a la seva vida són els d’animació i, especialment, els de Disney: des de cintes tan antigues com Cinderella (1950) o Snow White and the Seven Dwarfs (1937) a films molt més recents com Frozen (2013) comparteixen aquest tret. Amb tot, el dol i l’orfandat no és només monopoli del cinema de dibuixos nord-americà com molt bé ens recorda una pel·lícula tan tràgica com és The Grave of the Fireflies, de Studio Ghibli.

Dit tot això queda clar que Estiu 1993 no és una rara avis cinematogràfica, ja que el tema de l’adaptació a nous entorns familiars després de la mort dels pares explicat des de la perspectiva infantil s’ha explorat des de fa molts anys. Amb tot, el mèrit de Simón és aconseguir un resultat tan rodó tractant-se, com és, d’una primera pel·lícula, que té com a valor afegit la valentia d’exposar-se com ha fet ella amb una història tan personal com aquesta.

Adrià Guxens

Adrià Guxens Màquina del temps

L'Adrià Guxens és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i actualment està cursant el Grau en Cinema i Mitjans Audiovisuals a l’ESCAC. Ha dirigit els crutmetratges ‘Did You Like the Movie?’ (2013), ‘The International Film Student Syndrome’ (2014), ‘Carnevale’ (2015) i 'Sombras' (2016). L'any 2016 va ser jurat de la Secció Venice Days al Festival de Venècia i el 2014 va ser el president del Jurat Jove del Festival de Sitges. Com a periodista col·labora regularment amb 'El cinèfil' i publica reflexions sobre cine al web Adriasnews.com.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*