‘War Machine’. Els últims dies d’Afganistan ‘War Machine’. Els últims dies d’Afganistan
Brad Pitt protagonitza la nova pel·lícula de Netflix ‘War Machine’. Els últims dies d’Afganistan

Netflix ha apostat per fer llargmetratges de factura pròpia a part de les seves sèries. Aquestes produccions res tenen a envejar a les dels grans estudis de Hollywood. D’aquesta decisió de la plataforma digital ja en teníem coneixement després de presentar a Cannes dues pel·lícules a concurs amb la sabuda controvèrsia que va crear. En aquest cas ens trobem amb una sàtira bèl·lica que descriu els últims dies de les tropes americanes a l’Afganistàn. El film versiona el llibre de Michael Hastings The Operators, que al mateix temps es basava en les vivències del General Stanley McChrystal. El protagonista és el General Glen McMahon, interpretat per Brad Pitt, a qui han escollit els buròcrates de Washington per organitzar la retirada de les tropes nord-americanes pactada per Barack Obama. Un cop allà, en McMahon, en contra de les ordres que li han donat, decidirà guanyar la guerra amb una última ofensiva.

El repartiment és d’aquells de campanetes. Hi trobem tres actors oscaritzats i una de les grans estrelles de Hollywood com és Brad Pitt. La gran diferencia entre ell i d’altres estrelles com Tom Cruise, es que Pitt arrisca sempre i no es queda en la comoditat que li ofereix un personatge; cosa que últimament Tom Cruise no fa (des dels temps de Magnolia que no assumeix cap risc interpretatiu), ja que sembla que s’ha estancat en el prototip d’action hero, molt explotat en les seves missions impossibles i variants. El personatge de Brad Pitt és molt proper en el seu patetisme al que va interpretar pels germans Coen a Burn After Reading . Només hem d’analitzar les seves ganyotes, la seva forma de córrer i de caminar, que el fan un personatge que no ens podem prendre seriosament. I aquí potser resideix el problema de la pel·lícula, que el director no li treu tot el suc a la interpretació de la seva estrella perquè no acaba de saber ficar-nos en la trama de tal manera que quan el film canvia a un gènere més dramàtic, en McMahon ha perdut tota la seva credibilitat. No obstant això, la interpretació de Pitt és digna de lloança, aconsegueix fer seus els tics del seu personatge i segueix essent un d’aquells actors que amb la seva sola presència inunden la pantalla.

Ben Kingsley (Gandhi) té un breu paper, però molt còmic, com el President Karzai, que és a qui volen instaurar en el poder per garantir la pau. Griffin Dunne (Hombre lobo americano en Londres) o Topher Grace (Spider-Man 3) són altres secundaris de luxe que té aquest film. També hi trobem Meg Tilly (Agnes de Dios), qui interpreta a la dona d’en McMahon i que és el contrapunt dramàtic que reflecteix la incompatibilitat de les relacions sentimentals amb la voràgine que és la guerra. També percebem a través d’ella l’abnegació que han de tenir les dones dels soldats. Ella li recrimina en una conversa que només s’han vist trenta dies en 8 anys, amb la qual cosa queden clares quines són les prioritats del General. La seva carrera militar és per sobre de qualsevol altra fita a la seva vida.

La camaleónica Tilda Swinton (Michael Clayton) té un breu però interessant paper que serà el que determini el canvi de ritme del film. Ella interpreta una política alemanya que ha de valorar si li proporcionen les tropes necessàries per guanyar la guerra, i en la seva breu però intensa intervenció descriu perfectament qui és en McMahon i les seves intencions quan li diu: “su país no puede pagar sus infulas por conseguir lo imposible”. Hi ha un “cameo” al final de la pel·lícula, que no desvetllaré, d’un gran actor (però ja us he donat una pista al dir-vos que hi ha tres actors oscaritzats al cast d’aquesta ficció i solament us n’he analitzat dos).

War Machine

El director és David Michôd, conegut sobretot pel seu film Animal Kingdom, que era el retrat cru d’una família criminal. Aquí fa una direcció funcional. No veiem cap toc personal a l’hora d’explicar-nos la història, potser perquè està més interessat en el que vol explicar que com ho vol explicar. Només podem visualitzar el seu estil a una incursió de les tropes nord-americanes en territori enemic i en les ralentitzacions hipnotitzants dels helicòpters.

La pel·lícula reflecteix a la perfecció el patetisme i la incoherència de les guerres, les confrontacions entre els buròcrates que només pensen en els vots i la popularitat, i els militars que hi són al camp de batalla i han de viure amb els horrors que allà hi veuen. McMahon és un home d’acció i detesta els polítics perquè no entenen com s’ha de dirigir una guerra. Però això no treu que les seves idees acabin sent descabellades. En relació a la brutalitat de la guerra, el director ho reflecteix perfectament quan roda la incursió dels soldats dins d’una població civil on hi han tropes enemigues i un dels soldats s’adona que amb els seus trets ha matat un nen. La utilització de la càmera en mà d’aquella escena i els silencis li proporcionen una gran tensió que afavoreix l’angoixa de l’espectador.

Aquest film no ens aporta res de nou a les històries que ja hem vist sobre la Guerra d’Afganistan. Com a crítica de la incompetència dels militars i dels polítics que els envolten funciona en molts moments, però el problema principal de la pel·lícula és que no sap en quin gènere vol quedar-se. A partir de la intervenció del personatge de la Tilda Swinton el to de la pel·lícula canvia a un drama bèl·lic, i aquest canvi dràstic provoca que sortim de la pel·lícula. Ja no trobem les notes d’humor a la història, el que fa que la pel·lícula perdi el toc característic que se li suposava.

War Machine

VEREDICTE

El millor: La interpretació de Brad Pitt

El pitjor: No aconsegueix mantenir el to satíric en l’últim terç del film

Nota: 5,5

Luis Flores

Luis Flores Una sèries de mirades

Nascut l'any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a 'El cinèfil' són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure "Big trouble in Little China" i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d'arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*