Els slashers es van posar molt de moda durant l’època de finals dels setanta, principis dels vuitanta. Es tracta d’un subgènere del terror que es basa principalment en un assassí en sèrie (o un grup de psicòpates) que es dedica a matar, principalment, a adolescents. El que segurament ens ve a tots el cap és Freddy Krueger. Aquesta és la premissa del film Verano rojo, un slasher mediterrani obra de Carles Jofre, que passa a l’illa de Mallorca. Com a homenatge a aquest estil de pel·lícules el film té totes les característiques que es podria esperar i resol la trama de manera força satisfactòria.
S’inicia amb l’arribada dels protagonistes a l’illa, quatre adolescents que tenen ganes de passar-s’ho bé. Un d’ells proposa anar a una cala poc coneguda on podran estar tranquils i lluny de la multitud de guiris, lloguen un cotxe i de cap a la carretera… Però el que havien de ser unes tranquil·les vacances d’estiu es converteix, evidentment, en el seu pitjor malson. La trama avança segons el previst i, suposo que per voler seguir al peu de la lletra els girs argumentals típics en aquest tipus de subgènere, el film no aporta cap novetat ni cap al·licient que el faci destacar.
El tema de la història és salvable, ja que, es tracta d’un homenatge i és d’esperar que vagi per aquest camí però el que sí que fa saltar les alarmes són les interpretacions dels quatre protagonistes, dos nois i dues noies, que deixen molt a desitjar. Durant gran part de la pel·lícula les seves actuacions són forçades i els diàlegs es desenvolupen de manera poc natural, tot i així, durant els moments àlgids del film, com quan són torturats, els actings es tornen més naturals i creïbles.
Quan anem al cine i veiem un film com Los Otros o Harry Potter, acceptem la realitat que estem veient com a real, és a dir, acceptem que els fantasmes existeixen i que la màgia és real. És la gràcia del cine i el que busquem (com a mínim jo) quan anem al cine i, en aquest cas costa entrar i acceptar la realitat que es planteja a Verano Rojo. I no per la falta de veracitat de la trama, sinó perquè hi ha certes situacions que no són creïbles.
Tot i això, la pel·lícula té mèrit, tenint en compte que es tracta d’una òpera prima i s’ha de destacar que està ben rodada. És un bon projecte pels seguidors d’aquest tipus de subgènere que segur que sabran apreciar la bona voluntat de fer un homenatge que està ben executat i que té l’essència dels slashers originals.
VEREDICTE
El millor: És un bon homenatge al subgènere slasher i es tracta d’una bona òpera prima.
El pitjor: Les actuacions dels protagonistes et fan sortir de la història, ja que, no són naturals.
Nota: 5,5
