Si esteu llegint aquest article, una cosa és segura! Us agrada el cinema. Oi que ho he endevinat? Segur que sí. I és que, siguem sincers, a qui no li agrada el cinema? Qui es pot resistir a mirar una bona penícula? A qui no li agrada submergir-se en un film amb una bona trama? Qui és capaç de negar-se a què li expliquin una bona història? En el fons, ens agrada que ens narrin experiències i vivències que a nosaltres mai ens passaran, sobretot si són farcides de fantasia, bons moments, màgia, personatges meravellosos als quals és impossible no estimar. Sí, ens agrada la ficció perquè, per si no ho havíeu notat, estem fins al capdamunt de la realitat que ens envolta.
Però per què ens agrada tant, el cinema? Per moltes raons, òbviament. Però entre tots aquests detalls sempre n’hi ha que destaquen per damunt de la resta, així que avui us explicaré els motius pels quals una servidora està tan aficionada al setè art. Ep! Que els vostres poden ser diferents, no dic que no, i segur que són tant o més trobats que els meus. Ara, jo porto molts anys anant a sales –ara ja no hi vaig tant perquè la pensió que tinc no em permet grans despeses–, i moltes penícules a l’esquena, així que preneu nota i sabreu les grans qualitats d’aquesta afició nostra que em tenen captivada.
En primer lloc, els actors. Majoritàriament, gent guapa. Homes ben plantats, dones estupendes, jovent que fa patxoca… Clar, després vas al mercat i veus la peixatera i el carnisser, o els polítics per la tele, i et passen les ganes de tot! Que sí, que normalment fan de protagonistes, però per això mateix surten més estona a pantalla, i fan gaudir més l’espectador amb els seus rostres. Només cal mirar una estona de Sr. i Sra. Smith per descobrir, mentre sopes amb el teu marit, que tots dos sembleu un parell d’orcs d’El senyor dels anells. Sí, hi ha actors i actrius lletjos i lletges, i fan la seva feina tant o més bé que els agraciats físicament, però sempre fa més alegria a la vista un aspecte agradable. Ai, el meu estimat Sean Connery…
També ens agrada el cinema perquè les històries acaben bé. Ja pot estar a punt d’esclatar la terra per culpa d’un meteorit, o haver-hi dos-cents dolents intentant matar l’heroi, o haver-hi hagut un malentès que sembli infranquejable per a la relació de parella, que sempre, al final, la bondat s’acaba imposant i ens ofereix un acabament emocionant i dintre dels paràmetres de la bondat i el seny. Bueno, que ara hi ha penícules per tot i fins i tot algunes que acaben malament. Però d’aquestes en diem que els falta alguna cosa, o que tenen el final obert, com esperant que el director s’animi a fer una segona part arreglant el problema. I el final feliç ens agrada perquè estem acostumats a veure tragèdies per les notícies, atemptats i accidents que traslladats al cinema podrien ser històries felices.
M’estic posant transcendent, ho veig, així que anirem a motius més trivials pels quals ens agrada el setè art. Vosaltres riureu, però a mi m’encanta quan en un film comença a sonar una cançó, primer la canta tímidament el protagonista, després el company de repartiment, i al final s’hi acaba afegint tota la gent que casualment passava pel carrer en aquell moment. I potser era una cançó inventada! A més amb coreografia, tu! El taxista, el forner, l’oficinista que ha baixat a fumar-se una cigarreta… Tothom canta i balla, i de forma estupenda, no cal dir-ho, animant-se i perdent la vergonya! Fins i tot pot ser que passi amb tota la gent d’un embús a l’autopista, com vam veure a La la land no fa massa.
I més felicitat, perquè si us hi heu fixat, a les penícules on tot és felicitat, tothom acaba emparellat! Bueno, aquí els solters convençuts em diran que què té de bo això, però no em negareu que és maco veure com es fan petons els protagonistes després de tots els maldecaps i enredos que han viscut durant els cent vint minuts de metratge. Ah, i no em refereixo només als protagonistes principals de la història, no! També els seus amics o parents! Us hi heu fixat que si el grupet del noi guapet és de cinc membres, la noia que li agrada té també quatre amigues la mar de mones? Tot està calculat per a què l’amor sigui més protagonista que els mateixos protagonistes de la penícula, i això és una cosa que m’enamora, valgui la redundància!
Una altra cosa que m’entusiasma dels films, sobretot els de Hollywood, és la resistència dels cotxes que hi apareixen. No són com els nostres de cada dia, no! Que puges a Montjuïc a la Festa dels Súpers i el motor se t’escalfa i has de trucar al RACC, no! I us diré el secret. Són cotxes bons i antics, dels que aguanten. Si us hi fixeu, sempre són un Chevrolet del setentaycuatro, un Corvette del setentayocho… Cotxes de veritat! I salten, i passen per llocs estrets, i els disparen els dolents, i els persegueix la policia a tot drap, i encara corren! Això sí, algun acaba explotant com una font de Sant Joan defectuosa, i tots sabem que els cotxes no exploten si no hi ha bombes enmig.
Una de les coses que més gràcia em fa del cinema és la mala punteria dels dolents. Pinyau! Pinyau! Pinyau! I cinquanta pinyaus més, i no han aconseguit ni fer tremolar l’heroi de la penícula. Potser un forat al barret, o una ferida a l’espatlla per fer més èpica la proesa del nostre home, però poca cosa més. I, en canvi, el bo, amb una sola bala –perquè els bons sempre van escassos de munició–, te n’envia a l’altre barri tres o quatre. I sense apuntar! Així, traient el revòlver de la funda, i pam! Com en John McClane a La jungla de cristall. De veritat, de vegades sembla que ens enredin amb aquestes exageracions… Però com ens agrada quan l’heroi se’n surt després d’un tiroteig que ni la Mascletà de les Falles!
En fi, que no acabaria mai de dir les coses que m’agraden del cinema. Seria una enumeració tan llarga que em faria pesada i no acabaríeu de llegir l’article, i això no m’interessa. Ara, també hi ha aspectes del setè art que no m’acaben de convèncer, però això ja ho deixo per un altre dia…
