Una mòmia sense ànima Una mòmia sense ànima
Crítica de la pel·lícula que ha d'inaugurar el "Dark Universe" de Universal Una mòmia sense ànima

En una era en què sembla que no ets ningú si no tens el teu propi “univers cinematogràfic”, Universal ha apostat per recuperar algunes de les seves icones històriques de terror i ciència ficció i ha creat l’anomenat “Dark Universe”. El que podem dir després de veure La Momia, la seva carta de presentació, és que molt hauran de millorar les coses perquè aquesta nova franquícia desperti un veritable interès. Dirigida per un director gairebé desconegut com Alex Kurtzman, la pel·lícula demostra tenir un bon sentit de l’espectacle i manté l’acció a bon ritme en tot moment, però quan intenta anar més enllà deixa al descobert una narrativa molt pobra i descuidada. Si es tractés d’un blockbuster individual qualsevol, destinat a oferir-nos diversió momentània i ser oblidat al cap de poc, es podria acceptar amb més facilitat la seva proposta. Ara bé, si La Momia ha de determinar un estil a seguir dins d’aquest nou univers que inaugura, les mancances són alarmants.

La primera part de la pel·lícula és la més propera a la versió de Stephen Sommers de 1999, i també resulta ser la que funciona millor. Sense gaires pretensions, La Momia presenta la història de context (la maledicció de la princesa egípcia Ahmanet en veure que perdria la corona que li pertocava) i també narra amb certa gràcia la recuperació d’aquestes relíquies en l’actualitat i el seu periple fins arribar a Londres. Aquí, algunes escenes de gran espectacularitat –a destacar un accidentat trasllat aeri– es combinen amb una acció rodada amb molt bon pols, i a més s’hi suma un Tom Cruise a la seva salsa. Un cop arribats a la capital britànica, però, s’imposa la mediocritat d’un argument que no sap trobar res que el faci especial i que avança sense gens de traça fins un tram final que gairebé frega l’esperpent.

Una de les principals rèmores de La Momia es troba en els seus personatges. Qui són, d’on vénen, què els empeny a actuar, quina història tenen darrere… són aspectes bàsics de qualsevol guió, però la pel·lícula se’ls salta olímpicament. Així, és impossible establir algun tipus de relació amb ells. És més, la història pretén que ens creguem, així sense més, una suposada relació sentimental entre els dos protagonistes que en cap moment hem vist sorgir, ni créixer, ni molt menys agafar la transcendència que acaba tenint. No pots creure’t un personatge que diu actuar per amor si abans no l’has vist enamorar-se, és així de simple. De la mateixa manera, La Momia introdueix el personatge del Dr. Jekyll/Mr. Hyde de forma molt poc atractiva, com un pedaç que calia entaforar a la història d’una forma o altra. I la veritat és que tampoc es percep un Russell Crowe gaire còmode a l’hora d’interpretar-lo, a la vegada que Cruise es va desinflant poc a poc.

Si se suposa que aquests personatges tenen recorregut dins de la franquícia, i que per tant els hauríem de voler seguir veient en les pròximes entregues, Universal té una feina enorme per davant, perquè la sensació que deixa La Momia dista significativament d’aquest objectiu. Necessitem personatges amb consistència, que tinguin un sentit i una particularitat dins del conjunt, i de moment sembla que no se n’ha preocupat massa ningú. I és una llàstima perquè La Momia compta amb un personatge malvat força potent (Sofia Boutella és qui millor es salva de tot el conjunt), cosa que últimament costa de trobar. A part d’això, l’atractiu visual és innegable i hi ha un bon grapat d’escenes molt efectives en aquest sentit. Llàstima que això no sigui suficient per a una pel·lícula que té una funció i unes pretensions que van més enllà.

Si ens hem de guiar per aquest primer film i resulta que el “Dark Universe” ha de consistir en una sèrie de blockbusters de manual connectats de qualsevol manera a nivell argumental, és difícil preveure un futur gaire clar per al projecte. La lluita entre el bé i el mal que ens explica el Dr. Jekyll –que sembla que ens estigui venent la saga, més que no pas dient una frase de la pel·lícula– sona a argument molt poc potent i gens diferenciador del que, al cap i a la fi, ja estan fent Marvel o DC. Posats a crear un concepte tan ambiciós com un nou univers cinematogràfic, i tenint en compte el que ja existeix, era lògic esperar una mica d’aire fresc, quelcom amb personalitat i un segell inconfusible. Però el que ens diu La Momia és que el “Dark Universe”, de moment, no aporta res de nou. Veurem si El Hombre Invisible (2018) i La Novia de Frankenstein (2019) saben corregir el rumb.

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*