Amb motiu de l’estrena al cinema de la pel·lícula Nagasaki, recuerdos de mi hijo (Haha to kuraseba, 2015) del director Yoji Yamada, he volgut dedicar un article a rescatar les obres que es basen justament en els bombardejos atòmics que van precipitar el final de la Segona Guerra Mundial. Primer de tot cal situar la pel·lícula de forma cronològica: es va estrenar en la celebració del setantè aniversari del bombardeig. Tot i ser seleccionada al Japó com a representant als Oscars, encara avui en dia ens arriben amb força retard produccions asiàtiques d’aquest nivell, provocant el fet curiós de tenir a la vegada a la cartellera la següent pel·lícula del mateix director: Maravillosa família de Tokio (Kazoku wa tsuraiyo, 2016) , de nou una obra mestre sobre la família, que manté l’elenc però canviant els personatges de Una família de Tokio (Tôkyô kazoku, 2013).
Yamada empra el fantàstic per reflexionar sobre la guerra, la pèrdua i el perdó. La resiliència d’una mare que deu anys després de perdre el seu fill se’l troba al menjador de casa seva, animant-la a seguir endavant i deixar enrere el passat, tal com ho acaba fent la núvia després d’un llarg dol. Rodada gairebé com una obra de teatre (pràcticament tota l’acció esdevé a l’interior de la llar de la mare) amb una parella protagonista (mare i fill) impressionants en els seus rols. El fill va quedar desintegrat a classe, a la universitat, mentre estudiava medicina, molt a prop d’on va caure la bomba de plutoni, una bomba molt més mortífera que la bomba d’urani que tres dies abans havia caigut sobre Hiroshima (aproximadament el doble de força explosiva).
El 16 de juliol del 1945 explotava la primera bomba atòmica de la història, una bomba de plutoni llençada al desert americà, fent explotar dues tones de material inflamable al voltant del nucli de plutoni en tan sols una mil·lèsima de segon. El resultat presagiava un efecte devastador sobre l’enemic, però, si era així, perquè llençar dues bombes i no una només? L’interès científic o polític de provar les dues bombes va ser determinant (em refereixo a la d’urani i la de plutoni), perquè la millor acabaria sent la bomba que es fabricaria en sèrie continués o no la guerra. Va guanyar la de plutoni. Va perdre Nagasaki.
Sis dies després de la detonació de Nagasaki, el 15 d’agost de 1945, l’emperador del Japó anunciava la seva rendició (aprofito per recomanar la pel·lícula Emperador, Emperor, 2012 , que recull molt bé el període posterior). Nagasaki va patir el segon atac, però no era la segona opció, sinó la tercera, el bombarder en realitat es va dirigir a Kokura en primer lloc, però els núvols sobre la illa van anul·lar la missió, els mateixos núvols que no van evitar que durant uns instants la illa de Nagasaki quedés a la vista dels pilots americans. De nou, perdia Nagasaki.
Hiroshima i Nagasaki han estat les dues úniques ciutats atacades amb bombardejos atòmics, amb desenes de milers de morts de forma immediata, milers de ferits i vàries generacions malaltisses per la contaminació radioactiva. Yamada n’és conscient de la responsabilitat que suposa recordar un desastre que sempre s’ha tractat de forma extremadament delicada a la cinematografia japonesa, com una taca sempre present però poques vegades tractades frontalment. En aquest sentit volia recordar especialment quatre pel·lícules:
- Los niños de Hiroshima (Genbaku no ko, 1952) , dirigida per Kaneto Shindo i rodada només quatre anys després de l’atac. La càmera acompanya a una jove en la seva tornada a la seva ciutat natal, un viatge als indrets destruïts però també una trobada amb els supervivents i amb l’esperit d’una ciutat en procés de reconstrucció.
- Hiroshima (Hadashi no gen, 1983), dirigida per Mori Masaki, representa de forma més crua el detall de l’explosió emprant en aquest l’animació, que provoca un efecte contradictori: per una banda una aproximació simpàtica a diferents famílies i, per una altra banda, contemplar atònits la seva brutal mort i les terribles conseqüències per als supervivents.
- Lluvia negra (Kuroi ame, 1989), dirigida por Shohei Imamura. Hiroshima i Nagasaki van ser arrasades per un arma desconeguda… també pels mateixos constructors, aliens als efectes de la radiació sobre els humans. Apareixeria un mal misteriós, de símptomes terribles però que van apareixent a poc a poc, fins i tot la pèrdua progressiva dels cabells és l’antesala dels mals que vindran. La pel·lícula rodada en blanc i negre recrea l’efecte de les malalties provocades per l’explosió i el seu efecte sobre les persones, però també sobre la mateixa societat que haurà de preparar-se per conviure amb la malaltia mentre intenta oblidar el passat.
- Rapsodia en agosto (Hachi-gatsu no rapusodî, 1991), dirigida pel gran Akira Kurosawa i protagonitzada per Richard Gere, que interpreta el nebot d’una dona de Nagasaki, que descobreix que el seu germà que va emigrar als Estats Units va tenir un fill. La visita del japonès-americà interpretat per Gere és una al·legoria de la reconciliació en una emblemàtica darrera pel·lícula dirigida per un dels grans directors de tots els temps.
El projecte de desenvolupament de les bombes atòmiques es va fer en una fortalesa amagada als ulls del món en un estricta secretisme, amb el nom en clau de Projecte Manhattan. Com es van fer les bombes i com es van llençar també ha estat retratat al cinema, però això… això és una altra història.
