Transgressora i persuasiva bellesa discriminada Transgressora i persuasiva bellesa discriminada
'Pieles' s'estrena simultàniament a la plataforma 'Netflix' i a cinemes Transgressora i persuasiva bellesa discriminada

La societat contínuament discrimina a persones pel seu aspecte físic, per les seves deficiències, pel seu status econòmic, en resum, per tot; qualsevol fet pot ser motiu de conversa negativa vers algú en concret. Cal fer responsable a la població dels seus actes, fer veure que tots som iguals i no s’ha de discriminar ni recriminar gratuïtament. Sembla que això és una cosa que és evident, però dia rere dia s’observen situacions desagradables arreu. El jove cineasta i actor Eduardo Casanovas (curtmetratges Eat my Shit o Ansiedad) manifesta amb l’opera prima Pieles aquesta situació amb una aposta arriscada, contundent i, sobretot, impactant, que agradi o no, no deixarà a ningú indiferent.

Recorre la història de persones físicament diferents que s’han vist obligades a amagar-se, recloure’s o unir-se entre elles. Ningú tria com neix, però l’aparença física condiciona socialment, tot i no ser la decisió d’un mateix, aquest és el seu leitmotiv primordial.

El film agafa la idea del curt Eat my Shit on una noia pateix una estranya malformació: a la boca té el cul i a la inversa. Aquest personatge dóna el tret de sortida mostrant la seva vida i alhora van sorgint d’altres personatges amb problemes similars. Les diferents escenes no tenen cap misteri ni ganxo, simplement són fets quotidians amb els que han de mitigar la seva peculiar vida. Però els plans tant profunds, transgressors i provocatius agafen per sorpresa a l’espectador. De fet, sovint pot ser desagradable per l’espectador i pot ferir la sensibilitat, però és la seva arriscada aposta que va més enllà dels cànons habituals.

Tot i que el drama se serveix en safata, la tristor injuriada sobre els rostres dels protagonistes evoluciona cap a una acceptació que es barreja amb l’humor negre i deixa de banda les discapacitats tant físiques com intel·lectuals. Aquest tipus de pel·lícules haurien de projectar-se a tothom per obrir la ment i posar-se en situació de les víctimes, potser no tan exagerades a la vida real, però per deixar de banda el bullying tant escolar com laboral.

En resum, el cinema espanyol deixa de manifest una crítica social independent que val la pena analitzar després del seu visionat, més enllà del seu estrambòtic disseny, dels seus colors rosats, violacis i pastissos, i de la repulsió ocasional.

Veredicte:

El millor: El missatge que transmet és provocatiu i deixa un regust amarg del reflex de la societat.

El pitjor: No és apte per a tots els públics degut a la repugnància d’algunes escenes.

Nota: 6

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga genetista de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També és fundadora i redactora cap de la revista online El Almanaque de McFly, on ha realitzat la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges i Jurat de la Crítica a TerrorMolins. De tant en tant col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*