El vagabund mut El vagabund mut
Charles Chaplin va encarnar un dels personatges més famosos del cinema El vagabund mut

A finals de l’esbojarrada dècada dels anys vint, dos esdeveniments comencen a dibuixar el futur de la societat nord-americana. Per una banda, el crack de Wall Street que l’any 1928 portarà el país a la posterior Gran Depressió i per l’altra, la irrupció del cinema sonor vingut per sacsejar els fonaments de la jove indústria de Hollywood i a reeducar públic arreu del món en una nova manera de veure i sobretot entendre les pel·lícules.

En aquest context històric, un dels pioners del setè art decideix que el seu personatge més emblemàtic no pot passar el filtre del diàleg parlat a la pantalla gran. Charles Chaplin, una de les estrelles cinematogràfiques si no la més gran del moment, arriba a la conclusió que el personatge de Charlot és massa universal per tenir una veu o un idioma i que pertany al slapstick més pur: el que només acompanya les imatges amb música i cartells intercalats o popularment conegut com a cinema mut. El 1928 inicia un rodatge que s’allargarà 190 dies, no s’estrenarà fins a principis de 1931 i que serà la seva penúltima pel·lícula muda i del personatge de Charlot, City Lights.

L’atemporalitat del cinema de Chaplin és de sobres demostrada i explicada de mil maneres. Sempre actual, primer encarnant a Charlot i en diverses obres posteriors, el director, guionista i productor més prolífic dels primers trenta anys de Hollywood, sempre va saber tocar temes tan universals com l’amor, el poder, els diners, el feixisme o simplement l’ànima humana i la seva ètica. I ho va fer sempre des d’un prisma tan difícil com el de la comèdia, primer al music hall anglès i després en una nova forma d’art que ell va entendre com pocs en els seus inicis. Charles Chaplin era el més gran, fins i tot per damunt de genis com Buster Keaton o Harold Lloyd, perquè sempre va saber donar com cap altre un missatge i un context al gènere slapstick, encarnant un pobre desgraciat que amb prou feines menjava però que tenia uns valors superiors a la resta de la humanitat. City Lights representa el punt d’inflexió on Chaplin decideix situar el personatge en l’escenari de les ciutats cada cop més superpoblades (gairebé al mateix temps, Fritz Lang estrena Metropolis a Alemanya) i amb el fil conductor d’una història d’amor molt tendra.

City Lights és un dels fonaments de la comèdia romàntica. El personatge de Charlot s’enamorarà perdudament, d’una venedora de flors cega i viurà les mil i una aventures només amb el propòsit d’ajudar-la, fins i tot encara que comporti el seu propi sacrifici. Com a bon exemple del que representava Chaplin, està plena de metàfores gens dissimulades o burles més o menys buscades, per exemple la seqüència inicial on sentim els discursos dels personatges que encarnen el poder però no entenem el que diuen perquè només emeten sons ridículs i on el còmic britànic està enviant un missatge claríssim als grans estudis sobre el cinema sonor. A la mateixa seqüència, el personatge del vagabund més famós de la història del setè art és sorprès dormint sota una estàtua que representa el poder polític i militar i el gag que ve a continuació ens deixa ben clar què pensava Chaplin sobre els dos. City Lights, com a bona pel·lícula Chaplin, està plena de referències en forma de missatges contra el poder, els bancs (resulta inquietant com d’actual és l’escena on una carta del banc amenaça en desnonar a la protagonista) o els diners com una forma de vida. I com sempre el gag dins del gènere slapstick és el combustible que fa funcionar tot el conjunt, fins i tot amb gags recurrents o directament copiats d’altres obres seves (la seqüència del combat de boxa o la de la sala de ball).

El final de City Lights defineix la pel·lícula com una obra mestra absoluta. Un prodigi interpretatiu, storytelling visual i una lliçó de cinema que hauria de ser obligada a qualsevol habitant del planeta tan aviat tingui ús de raó. El seu missatge sobre l’amor, els sentiments i l’ànima humana és tan poderós que gairebé 90 anys després de l’estrena continua sent un dels moments més emblemàtics de la història del setè art i fins i tot el multifacètic artista va reconèixer, molts anys després, com una de les poques escenes de tota la seva carrera de la qual se sentia particularment orgullós. Entranyable, necessària, hilarant i emotiva, considerada la millor pel·lícula de Chaplin per genis com Orson Welles, Woody Allen (i en la que es va inspirar moltíssim) o Stanley Kubrick i una obra mestra que representa un dels últims actes d’un personatge que ha marcat la història del cinema i ha traspassat límits més enllà de la pantalla. Art.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

  • Esther

    6 de juny de 2017 #1 Author

    Gràcies per l’homenatge a un geni que mai acabarem de descobrir.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*