Pel·lícules inspirades en catàstrofes aèries reals Pel·lícules inspirades en catàstrofes aèries reals
Errors en vol que no s’han de tornar a repetir Pel·lícules inspirades en catàstrofes aèries reals

El 35 Saló Internacional del Còmic de Barcelona va tenir com a eix temàtic l’aeronàutica en el còmic. En Carles Santamaria, director del saló, i jo mateix som els comissaris de l’exposició “Còmics en vol” que va fer un recorregut per diferents títols de la historieta amb els pilots i els avions com a protagonistes. Amb aquest motiu dedico diversos articles a pel·lícules d’avions. Aquest article el dedicaré a pel·lícules basades en accidents reals des de diferents punts de vista.

A principis d’abril del 2017 s’estrenava a les sales de cinema Una historia de venganza (Aftermath, 2017), protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, inspirada molt lliurament en un accident real esdevingut l’1 de juliol del 2002 quan dos avions van xocar a l’aire, un dels quals portava molts nens que venien a passar l’estiu a Barcelona. A l’episodi Cruce mortal (Deadly Crossroads, 2004) de la sèrie documental Mayday Catástrofes Aéreas (Mayday, 2003-), s’explica el cas real on per un error del controlador aeri suís que havia de mirar dues pantalles a la vegada mentre el seu company descansava uns minuts, dos avions xocaven volant, un accident molt difícil de produir-se per la seguretat dels sistemes automàtics però que en aquest cas els pilots van decidir obeir la decisió del controlador. El cas, segur que el recordeu perquè el 24 de febrer del 2004 va morir assassinat el controlador aeri a mans d’un ciutadà rus que havia perdut la seva dona i els seus dos fills a l’accident. La pel·lícula de Schwarzenegger se centra en les conseqüències de l’accident per les famílies i implicats, de l’acceptació de la culpa i de la vida i venjança del que ho ha perdut tot, que en el cas real va desembocar en moltes punyalades sobre el culpable de l’accident.

L’altre extrem del que pot passar el tenim també a una pel·lícula recent: Sully (2016) dirigida per Clint Eastwood i interpretada per Tom Hanks en el paper del Capità Chesley Sullenberger, arxiconegut per haver aterrat o, millor dir, amarat l’avió al riu Hudson. En aquest cas es van poder salvar tots, tripulació i passatgers, davant d’un accident imprevisible: la parada dels dos motors per una bandada d’ocells quan l’avió només s’havia enlairat mil metres del terra, insuficient per planejar sense motor fins l’aeroport més proper o fer mitja volta i tornar a aterrar al mateix lloc d’on havia sortit pocs minuts abans. El factor humà (la perícia del pilot de decidir anar directa cap al riu) va ser decisiu en aquest cas en un accident que podria ser de gran impacte si hagués caigut l’avió sobre la ciutat amb els dipòsits plens, només cal recordar que va amarar al riu a pocs metres del Central Park de Manhattan. Primera vegada documentada que un avió perdia els dos motors a una alçada tan baixa en tota la història de l’aviació.

No sempre la perícia del pilot acaba amb un final feliç. La pel·lícula El vuelo (Flight, 2012), dirigida per Robert Zemeckis i interpretada per Denzel Whashington, s’inspirava en l’accident real del vol 261 d’Alaska Airlines el gener de 2000 i que es va poder veure explicat també a la mítica sèrie Mayday a l’episodi Cutting Corners (2003): un accident provocat per una falla de manteniment d’un cargol, que es trenca a causa del desgast i la falta de lubricació i, evidentment, a la falta de sistemes de seguretat contra el trencament i per falta de sistemes redundants. El cargol era responsable del sistema de control de l’estabilitzador horitzontal provocant el col·lapse de l’avió. El pilot va decidir com a última solució donar la volta a l’avió i volar a l’inrevés però no va poder evitar caure al mar en aquesta posició, no va sobreviure ningú… a la vida real.

Una altra pel·lícula basada en un accident real és Vuelo 90: desastre en el Potomac (Flight 90: Disaster on the Potomac, 1984), basat a l’accident del 13 de gener de 1982 d’un Boeing 737 en un riu glaçat Potomac xocant contra un dels ponts de l’autopista de Washington. Moririen 74 de les 79 persones a bord, només cinc supervivents, i quatre morts més en els cotxes esclafats del pont, un pont situat a pocs metres de l’aeroport. En aquest cas els errors del capità de l’avió qui no va fer cas als instruments que indicaven que els motors estaven congelats van provocar el desastre.

Amb un balanç més positiu malgrat estavellar-se l’avió el tenim a la pel·lícula Mil héroes al rescate (Crash Landing: The Rescue of Flight 232, 1992), dirigida per Lamont Johnson i interpretada per Charlton Heston, Richard Thomas i James Coburn en els papers principals. De nou a la sèrie Mayday podem veure el detall del que va succeir realment el 19 de juliol del 1989 a l’episodi Impossible Landing (2003), on s’analitza com l’aeronau perd el control dels dos motors i pot avisar a la torre de control que aniran a terra irremediablement, però amb el temps suficient com per permetre preparar els equips de rescat de la ciutat de Sioux en Iowa, la qual cosa va afavorir que els bombers rescatessin a 184 amb vida dels 296 passatgers de bord, tota una proesa si tenim en compte que l’avió va explotat en caure al mig d’un camp conreat. La pel·lícula fa èmfasi justament en el rescat i té com a curiositat que barreja imatges reals amb ficció, a causa que una cadena de televisió va arribar a temps per gravar l’accident i tot el que va passar just després.

Aquest mateix accident va inspirar a l’escriptor Rafael Yglesias per publicar Fearless, que el director Peter Weir adaptaria al cinema amb el títol Sin miedo a la vida (Fearless, 1993). El protagonista, Jeff Bridges, és un dels supervivents (fictici) que haurà d’acceptar el seu destí com a tal. Hem de recordar que en el vol viatjaven cinquanta dos nens, incloent quatre nadons que estaven a bord causa d’una promoció del Dia del Nen. A l’accident van perdre la vida onze nens i un nadó.

No es pot parlar de pel·lícules basades en accidents reals sense destacar Viven (Alive, 1990), dirigida per Frank Marshall, tota una proesa de supervivència les ferides, a la gana i a les inclemències del temps de l’accident aeri succeït el 13 d’octubre del 1972 amb un equip de rugbi d’Uruguay. Van sobreviure setze dels quaranta cinc que anaven a l’avió, després de setanta dos dies esperant el rescat dalt d’una muntanya als Andes. Tothom coneix aquest accident per la solució que van prendre els supervivents per no morir de gana, però és més desconegut el motiu de l’accident que va ser clau per dificultar que es trobessin les restes de l’avió per part dels equips de rescat. Degut al mal temps, especialment al vent lateral, l’avió es va desviar de la seva trajectòria notablement, i va enganyar als pilots que a la vegada informaven de la seva posició de forma equivocada a la torre de control. La boira i la confusió va provocar que finalment l’avió xoqués amb les muntanyes i es partís en diferents trossos i dificultés les tasques de rescat que els buscaven a centenars de quilòmetres d’on en realitat havien caigut.

Ja posats a parlar d’accidents i malgrat que no hi hagi cap pel·lícula de ficció feta sobre el tema, cal recordar que l’accident aeri més greu de la història va passar a l’aeroport de Los Rodeos de Tenerife el 27 de març del 1977 quan van xocar dos avions a la pista. Un avió es va equivocar de camí i es va ficar al mig de la pista quan un altre estava just començant a enlairar-se (de fet van colpejar per la part de sota). Balanç final: 583 morts i 61 supervivents, alguns amb ferides molt greus. L’accident va ser la suma de molts errors en cadena que van suposar entre d’altres conseqüències un canvi radical als protocols mundials de comunicació entre els pilots i la torre de control. Es va canviar la senyalització dels camins per evitar que es repetís en el futur l’error del pilot amb la boira i, sobretot, es va decidir no utilitzar la paraula “enlairar” per part de la torre de control fins que realment es pogués fer: simplificant l’explicació, podríem dir que la torre de control va dir “esperi’s per enlairar-se” i el capità va entendre “ja pot enlairar-se”… ho va entendre o ho va voler entendre, perquè també s’ha sabut que tenia pressa per evitar augmentar les despeses d’hores extres de la tripulació a causa dels retards provocats a l’aeroport que havia acollit els vols de l’aeroport de Gran Canaria i que acabava de patir un atemptat. Tot plegat ben explicat i amb detall, com sempre, en un episodi de la sèrie Mayday, en concret a l’episodi Disaster to Tenerife (2016). En aquests casos podríem dir allò d’”explicar-ho per a que no torni a passar mai més”.

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*