Parlem del mal, del mal absolut. D’aquella mena de personatges icònics el nom dels quals és indestriable de la sensació que generen. Sentiments sempre relacionats amb la foscor, la maldat, la por, en definitiva. Personatges com el que ens ocupa en aquest article que entren directament a l’Olimp de la cultura popular ni que sigui com a exemple negatiu. Sí, parlem d’algú que va viure fa molt, molt de temps en una galàxia molt, molt llunyana i que va aconseguir tenir-la durant una pila d’anys sota el seu control i domini. Parlem de l’home de negre, de la respiració entretallada, l’home que trobava molesta la falta de fe dels seus subordinats. Sí, parlem de Darth Vader.
Nat a Tatooine amb el nom d’Anakin Skywalker semblava destinat a fer grans coses. Amb uns nivells de midiclorians fora de rang el bo de l’Anakin estava predestinat a acomplir la profecia Jedi i portar l’equilibri definitiu a la força. Tanmateix també anava sobrat de coses com a mínim inquietants: traumes infantils, ràbia continguda, amor forassenyat per la mare (i després per la seva estimada Padme) i un ego més gran que la Via Làctia. Un còctel explosiu que, sumat a decisions discutibles del mestre Ioda i la manipulació del Conseller Palpatine, el portarien a caure al costat fosc de la força i esdevenir el Lord Sith més poderós i temible de la història.
Deformat el seu cos després de la lluita amb el seu mestre, Obi-Wan Kenobi, i sent un sith de ple dret, Anakin abandona el seu nom humà per passar a ser anomenat Darth Vader (que s’assembla molt fonèticament a Dark Father, si sabeu de què parlo). No només és el nom el que deixa enrere, també l’aparença humana, coberta a partir d’aquest moment d’una armadura i màscara negres que el cobreixen completament i que li donen el suport vital necessari. A partir d’aquí Vader es dedicarà a imposar la llei i l’ordre constitucional de l’Imperi Galàctic amb mà de ferro en guant d’acer. És a dir, sense pietat, sense remordiments, es dedicarà a perseguir totes les forces rebels que detecti i esclafar-les sense miraments.
Només l’aparició del seu fill sembla despertar en ell els records del seu antic jo humà, d’aquella època on el seu sentit del bé i de la justícia no estava emboirat pels tripijocs del costat fosc de la força. No és que en Vader mori com un heroi, els actes comesos són prou terribles per no considerar-lo així. Però sí que hi ha una forta càrrega de penitència i redempció, un intent molt vinculat a cert discurs bíblic, d’expiació de pecats, de retorn del fill pròdig.
Cal posar en dubte, o com a mínim en certa quarantena, la qualificació d’encarnació del mal absolut del personatge. Si bé és cert que durant el període imperial Darth Vader aconsegueix fer por per les seves accions i fins i tot només per la menció del seu nom, també ho és que el seu historial i final ens porten a pensar en dualitats, en un ésser complex i turmentat.
Algú capaç de realitzar atrocitats i genocidis en massa però amb gran capacitat (potser excessiva) pels sentiments més nobles. Al cap i a la fi, Darth Vader no deixa de ser algú manipulat, algú a qui han retorçat les seves bones intencions per convertir-les en el contrari del que eren originalment. Potser per això Darth Vader ens fa tanta por, per què en el fons representa millor que ningú el que és la humanitat en general i a cadascun de nosaltres en particular: un conglomerat d’emocions i ideals que fàcilment poden degenerar en el més terrible, i és que, vulguem o no, tots tenim un costat fosc a l’espera de sortir.
